Les sospites de corrupció fa temps que envolten l’entorn del president del govern espanyol, Pedro Sánchez. La ciutadania observa atònita com les diferents trames de (presumpta) corrupció, d’interessos fraudulents o d’abús de poder es van escampant com una taca d'oli al voltant de l’executiu espanyol. Per molt que s’al·ludeixi al lawfare, el qual és, probablement i sigui dit de passada, una bona part de la història, es va estenent la idea que el nucli del govern espanyol no en quedarà indemne.
El PSOE, com el PP, té un ampli historial de casos de corrupció a la seva motxilla. Uns casos que han provocat sovint crisis de govern, l’avançament de les eleccions o la pèrdua de l’executiu, com li va passar a Mariano Rajoy quan el van desallotjar de la presidència després d’una moció de censura articulada arran de la condemna per la comptabilitat paral·lela del PP.
Només el temps dirà si Pedro Sánchez aguantarà al capdavant de l’executiu espanyol. Sigui com sigui, les trames d’aquests dies han tornat a posar sobre la taula un debat recurrent: la idea que a l’esquerra la penalitza (molt) més la corrupció que la dreta. En fer aquesta afirmació molts solen referenciar diferents “evidències”: des de la incapacitat de la societat del País Valencià de penalitzar la corrupció del PP autonòmic fins a la rapidesa en com es castiga alcaldes d’esquerres quan hi ha sospites de corrupció. Amb tot, en aquest cas, i per les troballes que tenim fins ara, sembla que el saber popular tindria raó.
Als "nostres" els perdonem més
Què en sabem d’aquesta possible penalització “a la carta” en funció de la ideologia de la persona? En un experiment elaborat el 2010 a l’estat espanyol, es mostrava que la corrupció es valorava molt diferent en funció de si el partit que governava era proper als postulats de la persona o pertanyia a l’oposició. Quan és dels nostres, una part important de la ciutadania mira cap a un altre costat. Aquesta tendència es detectava entre els partidaris de totes les formacions polítiques, però era més habitual pels que es declaraven propers al PP. Dit d’una altra manera, si el PP era el partit corrupte i la persona que ho valorava també era del PP, es considerava que el cas de corrupció era menys greu. En canvi, quan els partidaris del PSOE valoraven la corrupció del PSOE, eren més crítics.
En els últims anys hem après que, a banda de considerar menys greu la corrupció dels “nostres” que dels “altres”, el càstig electoral sovint no es produeix per la manca d’alternatives. El fet que sovint la dreta estigui menys fragmentada que l’esquerra, com a mínim en relació a les opcions amb representació als parlaments, fa que una bona part de ciutadans els continuïn votant, encara que sigui amb una pinça al nas. La dreta sol ser un col·lectiu que, en termes genèrics, sol participar més i, per tant, l’abstenció com a senyal de penalització és una opció que es contempla menys.
Més enllà de l’oferta política, però, hi hauria com a mínim tres factors més que empenyen als votants conservadors a ser més proclius a la laxitud davant dels casos de corrupció.
El cinisme informatiu de la dreta
Primer, els conservadors tenen una tendència més elevada a no saber distingir entre notícies verídiques i notícies falses. Aquesta tendència no és necessàriament fruit d’un nivell educatiu menor o d’un interès per la política més baix (sovint tot al contrari), sinó que ve explicat parcialment pel fet que bona part de les notícies falses escampen idees properes a posicions conservadores. Aquest patró acaba provocant uns més alts nivells de cinisme informatiu entre els votants conservadors, la qual cosa els predisposa a creure’s menys que la corrupció dels seus sigui veritat o greu.
L'esquerra és més exigent
Segon, hi ha un factor associat a la psicologia política d’uns i altres. Els votants d’esquerres solen tenir una puntuació major en l’anomenada escala d’“obertura a l’experiència” (openness), és a dir, en la disposició d’una persona cap a la curiositat, la creativitat, l'exploració de noves idees i la cerca de noves vivències. Aquest tret predisposa a l’electorat d’esquerres a ser més receptiu a la informació negativa que en l’electorat conservador. D’una forma similar, una part important de l’esquerra, en comparació als votants conservadors, valora marginalment més la competència i la integritat dels seus polítics. No és que els votants conservadors això no ho valorin, sinó que posen èmfasi en altres assumptes.
Un electorat més pacient
Finalment, els votants conservadors solen donar més importància a la tradició i prioritzen els canvis graduals, encara que no sempre siguin coherents amb els seus postulats ideològics (d’aquí podria venir la idea que són més “pràctics”). La voluntat de mantenir cert ordre, estabilitat i de no empènyer a un canvi estructural fa que siguin menys proclius, de bones a primers, a acceptar els casos de corrupció dels seus o al “cremar-ho tot” de forma ràpida.
Amb tot, no hi ha un únic factor que empeny als conservadors a castigar menys la corrupció ni sens dubte és un patró universal. Com sempre en aquests processos, hi ha una qüestió de grau i de credibilitat. També per part de l’esquerra. Veurem si, arran del que vivim aquests dies, la idea “que ve el llop”, entès com un govern de coalició PP-Vox, és suficient perquè el PSOE i Sánchez mantinguin el poder, encara que sigui fent que força votants ho facin amb una pinça al nas.
