Hi ha una manera molt catalana de confondre la calma amb la normalitat. Que no hi hagi eleccions cada dos anys, que el Parlament aprovi pressupostos i que el president de la Generalitat pugui arribar a l’estiu sense una crisi de govern sembla, després de la dècada que hem viscut, gairebé una extravagància institucional.
Salvador Illa arriba a l’equador de la legislatura i en fa bandera. I amb raó. La seva principal victòria política no és una llei concreta ni un gran projecte de país. És haver convertit l’estabilitat en notícia. El problema és que sota aquesta estabilitat institucional el sistema polític català es mou més que mai.
El PSC ocupa avui una centralitat que fa només uns anys semblava improbable. Governa la Generalitat, controla bona part del poder institucional i ha aconseguit que ERC i els Comuns facin possible la legislatura sense formar part del Govern i mantinguin el suport tot i els incompliments constants dels acords. És una posició extraordinàriament còmoda: Illa governa amb quaranta-dos diputats, però sovint actua com si en tingués seixanta-vuit.
Aquesta geometria, però, té un preu. ERC necessita demostrar constantment que els seus vots serveixen per a alguna cosa més que per garantir la tranquil·litat del president. Per això el finançament serà molt més que una negociació econòmica. Serà la prova que determinarà si l’estratègia republicana de pactar amb els socialistes produeix poder real o només estabilitat administrativa.
Aquí hi ha una de les grans preguntes de la legislatura: qui capitalitzarà els acords? El PSC pot presentar cada pacte com una demostració de la capacitat de diàleg d’Illa. ERC, en canvi, necessita presentar exactament el mateix pacte com una conquesta arrencada al PSC. No és una diferència menor.
Mentrestant, Junts viu probablement el dilema polític més difícil de la seva història recent. Durant anys va competir amb ERC per liderar l’independentisme. Ara ha aparegut un competidor que no disputa només el lideratge independentista, sinó també una part de l’espai identitari, del malestar social, del desengany independentista i del vot de protesta. Aliança Catalana ha canviat el tauler sense necessitat de governar res.
Quan un partit condiciona els temes de què parlen els altres, ja ha obtingut una primera victòria política. I això és exactament el que està passant amb la immigració, la seguretat o la identitat. Junts corre el risc de perseguir Aliança Catalana en un terreny on l’original sempre tindrà avantatge sobre la còpia. L’altra opció seria disputar-li el relat sobre el futur de Catalunya. Però això exigeix alguna cosa més difícil que endurir el discurs: exigeix projecte.
Aquí apareix la paradoxa catalana del 2026. Tenim un Govern més estable, però una política més volàtil. Tenim menys conflicte institucional, però més fragmentació electoral. Tenim un president que parla de gestió mentre la gestió fa aigües, i mentre una part important del país continua discutint sobre identitat, sobirania, immigració, llengua i poder.
I encara hi ha un element que sovint desapareix de les anàlisis electorals: els serveis públics. Les proves PISA, el malestar docent, Rodalies, l’habitatge o les llistes d’espera tenen una capacitat corrosiva molt superior a qualsevol debat parlamentari. Un govern pot sobreviure a una mala sessió de control. És més difícil sobreviure a la sensació persistent que les coses quotidianes no funcionen. Aquesta serà probablement la gran batalla d’Illa.
La seva presidència descansa sobre una promesa implícita molt senzilla: després d’anys d’excepcionalitat, la política havia de tornar a fer funcionar les coses. És una promesa poderosa, però també perillosa. Perquè obliga a mesurar el Govern no per les seves intencions, sinó pels resultats.
Arribats a l’equador de la legislatura, el president pot exhibir estabilitat. No és poca cosa. Però encara no pot exhibir poder transformador. Aquesta diferència marcarà la segona meitat de la legislatura.
Potser fins i tot la pròxima.