Christopher Nolan ha adaptat l’Odissea d’Homer en la seva nova pel·lícula, donant-se llibertats d’interpretació del llibre original. Es pot reduir aquesta obra a un tema, a un conflicte al voltant del qual gira la producció artística? L'art i les seves interpretacions ens eduquen la sensibilitat, i a l’Odissea de Nolan s’ens fa una analogia entre el col·lapse de l'edat de bronze i les atrocitats més contemporànies.
La civilització on ens situa la pel·lícula i on coneixem Odisseu, rei d'Ítaca, es regeix per la llei de Zeus (Xènia), segons la qual has d'acollir i acceptar els forasters, i així pots esperar que la resta facin el mateix. Odisseu trenca la norma sagrada en amagar dins d'una ofrena, el cavall de Troia, un exèrcit que destruirà la ciutat que l'acull, utilitzant la confiança per destrossar l'enemic des de dins. Ell mateix confessa a la seva dona Penèlope que sabia exactament què estava fent amb aquest regal als troians: "La idea d'un home, l'engany d'un home per trencar la llei de Zeus per sempre".
Qui respecta la llei de Zeus, com Telèmac, és recompensat; i aquells que la trenquen, com el Ciclop, són castigats. Però ja només en sortir de Troia, Odisseu i la seva tripulació atraquen a les poblacions costaneres amb l'objectiu de saquejar-les, tractant la casa aliena com un espai de destrucció i aprovisionament. Al llarg del viatge, les conductes van degenerant, i la tripulació va trencant les seves obligacions perquè ningú els obliga a complir-les. El cavall de Troia és l'inici de la degradació que va fent-se cada cop més òbvia en el camí cap a Ítaca.
I, mentre els vaixells miren de tornar a casa, Penèlope i Telèmac han de resoldre la governança del regne en absència del seu rei; s'anuncia que hi ha la nova amenaça de "la gent del mar", davant la qual cal reunir un exèrcit i estar preparats. A Odisseu també se l'adverteix mentre torna cap a Ítaca sobre la mateixa amenaça: davant la destrucció que causa aquesta gent, Penèlope veu la fi del món com el coneixen, la "fi de la seva era de bronze". Tant en el trencament de la llei de Zeus com en la construcció d'aquest enemic extern de la gent del mar, la pel·lícula va construint la deshumanització de l'altre. I davant l'amenaça externa, es crida al rearmament.
L'aproximació de Nolan a l'Odissea és eminentment actual; és difícil no veure en la llei de Zeus una formulació més primitiva dels drets humans, de l'exercici de l'empatia vers l'altre. El marc del dret internacional basat en normes es troba sota descrèdit, particularment desdenyat per les figures d'extrema dreta que encapçalen Donald Trump i Benjamin Netanyahu. Tot i que la pel·lícula tracta sobre una epopeia bèl·lica, hi sobren escenes de guerra per repetitives i no ha estat exempta de controvèrsia deguda a la filmació en territori ocupat del Sàhara Occidental, el missatge de Nolan és eminentment pacífic i humanista.
Quin és el nostre cavall de Troia i què és la degeneració que l'ha seguit? L'ocupació de Palestina, la invasió russa de Crimea, o els genocidis a Gaza i el Sudan? La deformació del dret d'asil, la deshumanització dels migrants a Ceuta? D’una manera més abstracta, podem apuntar al menyspreu pel sistema multilateral i el dret internacional. Sota l'últim, almenys es preveuen mecanismes de judicialització per a crims de lesa humanitat, i s'havia de demanar permís formal per fer ús de la violència. No cal dir que distava de ser perfecte, amb una aplicació amb dobles estàndards que ha beneficiat els països del Nord Global, i amb una impunitat flagrant de les empreses transnacionals.
Partint d'aquesta Odissea tan actual, Nolan llança preguntes a la persona espectadora. Què queda quan les persones no compleixen ni les obligacions més bàsiques? Què queda quan els vencedors decideixen que les normes s'escriuen només per als vençuts? En l'adaptació, Odisseu se sent responsable per la ruptura que porta al col·lapse de l'Edat de Bronze. És conscient que el seu acte inspira els altres a ignorar la llei de Zeus, i són la vergonya i el penediment els que l'impedeixen de tornar a casa.
Qui s'atribueix avui el trencament del món tal com el coneixem, el menyspreu de les nocions més bàsiques de dignitat? De les reaccions que ens ha deixat la crisi humanitària de Ceuta, la que s'emporta la palma en el trencament de la Xènia és la carta de 22 líders de la UE on culpen de la catàstrofe les polítiques de regularització i drets bàsics de l’estat espanyol, i ignoren que els estats europeus tracten els països d'origen de les persones migrades com Odisseu i la seva tripulació tractaven les poblacions costaneres: com espais de destrucció i aprovisionament, causant la pobresa que les impulsa a marxar. Qui és realment el bàrbar, qui ha trencat primer la llei de Zeus?
La pel·lícula tanca amb una reflexió rodona. Les "persones del mar" que temen tant la tripulació com la població d'Ítaca són Odisseu i els seus propis homes. El bàrbar, l'enemic extern contra el qual cal preparar-se, són ells mateixos, que van trencar primer la llei de l'hospitalitat.
Odisseu arriba a casa però s'autoimposa l'exili i cedeix el regnat al seu fill, que sí acull els forasters. Totalment allunyat del que veiem avui en els líders polítics, Odisseu assumeix els seus actes i el trencament de la llei de l’hospitalitat, i es retira per donar lloc als qui sí que la respecten.