Semblaria que, amb el títol d’aquesta peça, vull preocupar per una amenaça que ve des dels països asiàtics, fonamentalment des de la Xina. Que amb la seva capacitat per al treball i l’esforç individual i col·lectiu, i una visió “alternativa” dels drets humans, ja ens està passant la mà per la cara en molts aspectes de la investigació i la tecnologia aplicada a la indústria. Però no. Tot i que es podria (i cal) enviar un missatge d’alerta en aquest sentit i que, de fet, ja ho ha fet altres vegades, ara aquesta emergència a què em refereixo va d’una altra cosa.
Hem vist Corea del Sud, el Japó i la mateixa Xina millorar en els àmbits culturals més diversos, des del cinema a la música, i no sols en el sentit més comercial de la paraula, tot i que en aquest consum de masses la manera occidentalitzada en què BTS ha interpretat els gustos musicals de les noves generacions d’aquell país, o l’èxit de la magnífica pel·lícula apocalíptica “Tren a Busan” de 2016 ja ens diuen que s’han adaptat a l’entorn i fins i tot l’han millorat. Tot i que no confio gaire en l’adequació dels premis literaris a la qualitat dels guardonats, m’ha agradat llegir les declaracions de Han Kang, la recent Premi Nobel de Literatura: no llegir limita la forma en què sentim.
Aquesta invitació a la lectura, la qual cosa sempre fan els Nobel literaris i on el Japó ja n’ha tingut algun representant, arriba en un moment especialment preocupant. Malgrat que el president del Govern ens convida a llegir un llibre sobre els perills de la IA, que pels seus gestos i dubitacions em sembla que no s’ha llegit (a quina hora, si als que no habitem en la Moncloa ja ens costa trobar-la!), el fet és que se sap d’antuvi que el nostre desenvolupament cognitiu es deteriora de manera proporcional a recórrer a la intel·ligència artificial per pensar o... per crear.
No fa gaire es va produir un escàndol majúscul quan es van fer els més grans elogis de “Hipnocràcia”, un llibre que suposadament havia escrit Jianwei Xun, que es presentava com a filòsof de Hong Kong, resident a Berlín, però que no existia. El llibre, encarregat per un escriptor italià a ChatGPT i Claude amb uns quants prompts ben orientats va ser objecte de grans elogis per part de la gent de la disciplina. Però afalagaven la IA i no l’Andrea Colamedici, el de la idea, que amb dificultat hauria pogut escriure un text així. I si aleshores podia, a mesura que feia aquest tipus d’encàrrec, l’anava perdent.
Ni pensar, ni sentir. La Nobel sud-coreana, expressió de la millor faceta de l’emergència oriental, ens avisa dels perills de la deriva. Sense llegir, i afegiria, sense escriure, anem amputant, potser sense retorn per a alguna generació, la nostra capacitat de ser quelcom més que imitadors d’aquesta intel·ligència que ens imita, però que no pot ser el que Han Kang ens exhorta a no deixar sense expressió, la part de més important de la persona: l’ànima.