Si fem cas a les dades del CIS que ha treballat aquest cap de setmana Roger Tugas, Aliança Catalana aconseguiria entre 22 i 26 escons si se celebressin eleccions al Parlament. Si ens agafem els números que surten de l'enquesta de La Vanguardia, l'extrema dreta independentista estaria en condicions de disputar-li la victòria al PSC, que podria perdre fins a 12 escons. El panorama, s'agafin les projeccions que s'agafin, és ingovernable: l'única suma plausible i amb un component de centralitat seria la dels socialistes, ERC i Junts, però es tracta d'una fórmula inèdita. La majoria independentista que va ser hegemònica la dècada passada ja es pot donar per liquidada.
Per què? Perquè ningú -amb bon criteri- vol pactar amb Aliança, i això que hi ha veus del món empresarial -especialment a Barcelona- salivant perquè Junts trenqui el gel amb ells i, fins i tot, amb el PP i Vox. Somnis humits a banda, cada enquesta que surt situa el partit de Sílvia Orriols per sobre del de Carles Puigdemont, a l'espera que l'expresident de la Generalitat pugui tornar a Catalunya i tingui l'oportunitat, en igualtat de condicions, per fer política al país. Si Junts és el partit més perjudicat ho és perquè Aliança té fortalesa allà on tradicionalment ho ha fet l'espai postconvergent, i perquè han trigat a reaccionar. I perquè, en el fons, van tenir a les seves mans frenar-los.
Per què no van travar una majoria alternativa per impedir que Orriols fos alcaldessa de Ripoll? Per què no van acceptar el plantejament de moció de censura? El cordó sanitari no funciona per sempre -que ho preguntin a Alemanya, o a França-, però així es guanya temps per competir amb ells, per millorar les condicions materials de vida de la gent. Perquè, petits dictadors al marge, entre els votants d'Aliança hi ha gent descontenta amb com costa arribar a final de mes, amb el nul debat que hi ha hagut sobre el creixement demogràfic i amb un model productiu que tendeix a empobrir les classes baixes i mitjanes. Però també hi ha una veritat incòmoda que caldrà començar a declinar.
Votar un partit que és obertament xenòfob i islamòfob no converteix algú en un feixista, però sí que permet dir-li a aquest algú que està avalant explícitament un projecte xenòfob i islamòfob. De la mateixa manera que votar Vox no implica ser franquista, però sí implica votar un partit que veu amb nostàlgia el franquisme i, per tant, legitima una visió autoritària del món. El context geopolític està marcat per l'ascens de la mà dura -al Brasil, en lloc de guanyar un referent de l'esquerra com Lula, la primera volta se l'ha endut el fill d'algú que hauria volgut un cop d'estat quan va perdre les eleccions-, i Catalunya no n'és l'excepció. Ha demanat perdó algú a Espanya per la simple existència de Vox?
Quan es faci l'anàlisi de qui ha engreixat Aliança, una part de la responsabilitat també la tindrà el PSC, que se sent còmode confrontant amb ells per menystenir, de manera tàcita, la posició de Junts. El que passa amb els monstres és que, quan els llances un bistec, se l'empassen sense mastegar. I el risc de presentar un marc -com Pedro Sánchez fa a Espanya- entre democràcia -Salvador Illa- i autoritarisme -Orriols-, es corre el perill d'alimentar els extrems. Sobretot si el marc de la gestió que tant han enarborat des de Palau té mancances i, per ara, només registra caigudes a les enquestes. I el descontentament, la ràbia i la frustració són imprevisibles. Es veurà, segur, el 29-N.