Jordi Carbonell de Ballester, alumne de Ramon Aramon i Jordi Rubió, va ser secretari redactor de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans i lector de català a Liverpool, on arribà com a demòcrata i catalanista i en tornà d’esquerra i independentista, com recorda a les seves memòries. Fou professor de llengua i cultura catalana a la Universitat de Càller, després de ser destituït com a professor de la UAB per una ordre ministerial espanyola. Tenia la Creu de Sant Jordi, la Medalla d'Or i el Premi Pompeu Fabra de la Generalitat de Catalunya, la Medalla d'Honor de Barcelona i el premi Dignitat de la Comissió de la Dignitat.  De 1996 a 2004 va ser president d’ERC.

Carbonell va passar en dues ocasions per la nefasta comissaria de Via Laietana i ingressà també dos cops a la a presó Model. A la prefectura de policia va ser torturat, amb la pràctica de la “cigonya” entre altres turments, colpejat i insultat, repetidament, totes dues vegades només pel fet de declarar en llengua catalana, malgrat la violència de què era objecte perquè deixés de fer-ho, invocant, fins i tot, el dret de conquesta, dret que ell es negà a reconèixer.

Tot i les amenaces que van fer-li amb la muller i la filla com a destinatàries, com també al fill que feia el servei militar, Carbonell manifestà que fer servir el català no era un dret individual, al qual podria renunciar a tall personal, sinó un dret col·lectiu del poble que tenia aquest idioma com a propi, i per això no hi podia renunciar de cap manera. Va ser enviat a les dependències psiquiàtriques de la presó i tractat de boig per gosar parlar en català, “Jordi i capalt, tot sol davant la fera” com recorda el vers del sonet que Joan Brossa li dedicà.

Va morir ara fa deu anys i, per tant, s’ha estalviat haver de patir una sensació d’estupefacció, indignació i tristesa davant el no ús de la llengua catalana que fa, al Congrés de Diputats, el portaveu del seu partit a Madrid, ja que hi empra, habitualment, el castellà, tot i poder expressar-s’hi en català des de principis d’aquesta legislatura. Amb Carbonell vam tenir durant mig segle una relació quasi familiar, més enllà d’una amistat convencional, i sé ben bé quina hauria estat la seva reacció davant d’aquesta situació del tot incomprensible: hauria fulminat amb una sola frase, plena de dignitat i patriotisme, qui podent parlar català, en nom d’un partit i d’un poble, es nega sistemàticament a fer-ho per emprar la llengua dominant que vol substituir la nostra. I hauria acompanyat les paraules amb aquell gest inconfusible de força amb el braç, com quan parlava a Sant Boi o al Fossar de les Moreres.

Sé, perfectament, que l’indret prioritari per a convertir en normal l’ús del català és el seu propi territori, com sé també que, mentre paguem impostos a Espanya, no hem d’acceptar de tenir-hi menys drets lingüístics que els que hi tenen els castellanoparlants. Fer contràriament és acceptar allò que Carbonell no admeté mai: el dret de conquesta. Els càrrecs institucionals representants dels catalans han de fer servir el català, a tot arreu, amb la mateixa naturalitat que els representants dels territoris on el castellà és la llengua pròpia empren la seva llengua en tota circumstància.

No té cap credibilitat reivindicar l’ús del català a les institucions europees i deixar de ser-hi marginats si, precisament, podent emprar el català al parlament espanyol són els representants dels catalans els qui marginen l’idioma no utilitzant-lo i emprant-ne un altre que no té cap problema de normalització enlloc. Amb aquesta pràctica, sempre hi haurà qui en consideri l’ús un caprici petitburgès i no un dret normal, tan dret i tan normal com ho és parlar espanyol a Europa.

Parlar català al parlament espanyol és fer-se portaveu i representant no sols dels que avui tenen aquest idioma com a propi, sinó també de tots els catalanoparlants que, al llarg de la història, han patit la persecució política contra la seva llengua, amb tota mena de vexacions, insults i persecucions. I la imposició d’una altra, justament la que empra habitualment el portaveu del partit de Macià i Companys. La llengua que Carbonell feu servir amb valentia a la comissaria, la llengua en què estaven escrits els milers de llibres que els franquistes cremaren a la plaça de Catalunya a les acaballes de gener de 1939, la llengua de la biblioteca particular de Pompeu Fabra, llençada balcó avall, fins a fer-ne una gran foguera al mig del carrer, a les mateixes dates.

La llengua en què al cantant J. M. Serrat li va ser prohibit de cantar al festival d’Eurovisió el 1968 i que, dignament, declinà de participar-hi, obligat a fer-ho en castellà. La llengua que, avui, lluita per sobreviure en qualsevol punt dels Països Catalans i de tot el nostre domini lingüístic i on tanta gent no entén que es desaprofiti l’oportunitat d’utilitzar-la amb naturalitat en un lloc oficial com aquest pel que tindria d’exemple i d’estímul.

Fer servir la llengua catalana és donar sentit a la lluita i els esforços d’aquells pares d’origen no català que, a Santa Coloma de Gramenet als inicis de la transició, la reivindicaren a l’escola i decidiren de compartir-la amb la gent de la terra que els havia acollits, al costat del benestar, la llibertat i el futur, just quan els Ramon començaven a perdre l’accent de la vergonya i les Núria recuperaven el de la dignitat. Si el català només serveix perquè l’usin aquella que ja l’usaven els seus pares, però no els fills i nets d’aquells que tenen un altre idioma i viuen aquí, el català no té cap futur.

Seria un gest de normalitat lingüística i nacional, una expressió de respecte cap al molt que han sofert tants catalans pel simple fet de ser-ho, una manifestació de voluntat de continuïtat col·lectiva, que un portaveu d’un partit polític, fill i net de ciutadans originaris de fora dels Països Catalans, s’expressés amb orgull sincer i una memòria de segles en la llengua pròpia de la terra que figura que representa. Perquè la llengua catalana també és seva, patrimoni seu, i ha de defensar-la, usant-la, amb tot l’amor propi possible. 

No hi ha campanyes que valguin, ni pactes per la llengua, si els primers que els incompleixen són els representants polítics. La manca de consciència lingüística és un missatge clar cap a la ciutadania: que l’ús del català no té cap importància política i simbòlica, ja que, altrament, l’utilitzarien sempre, que el català no serveix per a ser usat en indrets destacats com el Congrés de Diputats. Com no l’usa el portaveu del que era el partit de Carbonell i que, durant 25 anys, també ho va ser el meu. De res no serveixen els missatges animant a l’ús de la llengua si representants polítics els converteixen en inútils amb el seu mal exemple, una conducta desencoratjadora per als qui, dia rere dia, s’esforcen a donar-li vida davant els qui ja la consideren morta. Només per autoodi, per complex d’inferioritat o per no identificació amb el poble que representa, algú pot renunciar a la pràctica a fer servir l’idioma dels cartells de la seva pròpia campanya electoral. 

Estimar una llengua és fer-la servir. I els francesos parlen francès, els castellans castellà i els catalans català, perquè s’estimen la seva llengua, i per això no hi renuncien. Tampoc els seus representants respectius. Continuarà el portaveu republicà català renunciant a la llengua catalana per reforçar l’ús i la supremacia absoluta del castellà? Durant quant de temps més el seu partit tancarà els ulls a aquesta pràctica discriminatòria? La passivitat i el silenci converteixen en còmplices qui tolera la renúncia a la llengua catalana. Els votants, els militants, els quadres i dirigents d’ERC, diputats i senadors, batlles i regidors avalen aquesta pràctica de renúncia al català? No hi ha més de dues opcions: o ús del català o renúncia i substitució pel castellà. Quina és l’opció d’ERC? I no hi ha més cera que la que crema.