La cruïlla de la plaça d’Urquinaona baixant per Pau Claris és una ferida urbanística de fa temps. Un sudoku de semàfors i passos de zebra en una plaça que du el nom d’un bisbe gadità defensor de la indústria catalana. Un d'aquells peatges d'asfalt que la ciutat imposa als vianants per recordar-los quin és el seu lloc en la jerarquia del trànsit: la perifèria. No molestis i mira endavant. I si vas en cotxe o en moto has de convertir-te en un monjo budista per desfer les teves baixes passions. Paciència. Els motors acceleren en ralentí, l’asfalt escup una escalfor bruta de dièsel cremat i la gent s’acumula a la vorera amb aquesta cara de fàstic col·lectiu, esperant que el ninot de llum verda els concedeixi uns segons de treva per no ser atropellats. L’estimada Barcelona, admirat Eixample.
Dimarts al matí. Entre la massa, un pare i un fill. Destí: una escola propera. Objectiu: arribar aviat a l’oficina per preparar la maleïda reunió dels objectius del darrer trimestre. El pare porta la bossa de l’ordinador penjant de l’espatlla esquerra. La tirada de cuir que li estreny l’omòplat li inclina la columna, li deforma la postura amb la gravetat exacta de la vida adulta: el pes de la feina acumulada, la hipoteca, la fatiga del dia que acaba de començar. A la mà dreta porta el buit. El fill, de cinc o sis anys, camina al seu costat portant una joguina absurda de plàstic a la mà dreta. Ell, xiroi i petit, va donant saltironets.
Mentre travessen el carrer, el nen fa una cosa devastadora en la seva simplicitat. Camina mirant enlaire. Cerca la mirada del pare amb la insistència muda dels qui encara no tenen paraules per a vehicular la necessitat. Cerca una confirmació, un gest, qualsevol microsenyal que l’indiqui que estan passant el carrer tots dos, junts, i no cadascú en la seva pròpia solitud. El pare no el mira. El pare mira abans de la vorera d'enfront, absort en la seva pròpia pantalla mental, segrestat per la inèrcia del carrer.
Llavors ve el detall. Un cop han trepitjat la vorera d'enfront, el nen fa un gest gairebé desesperat de pura arquitectura afectiva: es canvia la joguina de mà per deixar lliure la que queda a la vora del pare. Torna a buscar-li el contacte. Torna a oferir el braç. I el pare, per pur cansament, per absència o per omissió, torna a no adonar-se’n. Dues mans que no es troben, la distància que creix entre dues ànimes sense saber-ho.
La literatura i el cinema s'han fartat d'omplir tones de paper i quilòmetres de cel·luloide amb les tragèdies de l'amor romàntic, el dolor de les mares o la pugna ferotge entre germans. Però la relació entre un pare i un fill -dos homes- continua sent un dels territoris més mal explicats i més foscos de la nostra cultura. Està feta d'això: d'una incapacitat històrica per a la tendresa verbal, d'aquesta distància barroera entre dos cossos masculins que s’estimen per omissió. Aquests que he vist caminen junts per la ciutat mentre l’un suporta el pes de l’ordinador i l’altre intenta desxifrar el silenci impenetrable de qui l'hauria de guiar. Si els pares i els fills som incapaços d’entendre'ns en el trajecte d’un semàfor, si no som capaços de veure la mà que es canvia de banda, la resta de la societat és només soroll de fons. Amb això no sé si soc capaç d’aguantar-me la mirada al mirall.
Perquè l’amor, quan li treus la xerrameca i la purpurina, no té res de metafísic per molt grandiós que sigui, per molt cardinal, per molta veritat. Cal dir-ho sense gaires contemplacions: l’amor és, bàsicament, estar pendent. Donar el teu temps i la teva atenció a algú -sigui un fill, un germà, un pare que es fa vell o una parella- i sostenir la voluntat tossuda que demà continuï sent així.
El problema, i aquí ve la cosa, és que estar pendent és un exercici d'una exigència brutal. Reclama un peatge que la nostra època no vol pagar: la renúncia a un mateix. En un món col·lapsat per la dopamina digital, on la notificació següent promet una estimulació immediata, la presència s'ha tornat un bé de luxe. Som uns ionquis ben estranys. Ens hem obsessionat amb el desig, com si el desig fos l'única mesura de les coses. Però el desig és només una brasa capritxosa; com diuen els nostres Mishima, la veritable pregunta és què dimonis en farem del desig una vegada hem trobat l'amor. Jo ja ho sé.
El desig sempre pot reaparèixer, pot reencendre's o canviar de forma. Tot i que jo crec que s’ha d’anar mantenint, la puta flama. La presència i la confiança, en canvi, si es trenquen, gairebé mai no es recuperen. Per això la presència és infinitament més important. I, tanmateix, fugim de la presència. Com que ens fa por l'entrega real, ens hem tornat addictes a enamorar-nos de l’impossible. Enamorar-se d’allò que no pot ser és la millor estratègia per poder continuar caminant sol sense haver de donar explicacions, sense més risc que enfonsar-te, de tant en tant, en la malenconia dolça del que no serà i podria haver estat fantàstic. L’impossible és un refugi ben còmode. L’impossible no demana paciència, ni suportar el mal humor d'un germà, ni l'obligació d'estar atent quan el teu fill es canvia la joguina de mà per buscar-te. Ara bé, el que avui és impossible demà és passat. Però això ja ho parlem un altre dia, no molestis.
Els romàntics de manual mai no queden sense càstig, perquè confonen la vida amb la projecció. Viuen atrapats en aquest aforisme ferotge i dolorós: quan somio o dormo ets meva, i quan em desperto ets un somni. Però la vida real no s'imprimeix en la fase REM. Saber que el poliamor o la dispersió afectiva poden servir-li al cos com a anestèsia momentània no resol el deute de fons: res d’això no entra en l’idioma de l’ànima quan aquesta demana arrelament.
Hi ha qui diu que comparar roba l’alegria. No. Comparar és humà. El que realment roba l'alegria és la incapacitat crònica d’estar present en allò que tens al davant. El drama contemporani no és la falta d'opcions, sinó el drama de veure un punt i saber que no en seguiran dos més; la interrupció constant de la trama, la incapacitat de sostenir una història fins al final.
L'amor -aquesta arquitectura tan humana- és gestionar l’storytelling i aprendre, per pura supervivència, a oblidar l’hemeroteca. Cal una certa amnèsia selectiva per poder conviure amb la família o amb la parella, una capacitat de reescriure el present sense tirar-li a la cara les culpes d'ahir. I estimar és una altra cosa. Estimar no té a veure amb l'arxiu ni amb la ficció que ens expliquem per aguantar la rutina: estimar és l'acte pur i present de dir “jo t'estimo avui, com ahir i com vull fer-ho demà”. La presència, voler ser-hi, voler fer.
Semblarà una pel·li de Cesc Gay: una cuina a mitja llum, dos germans discutint per qui es queda a cuidar el pare el cap de setmana, o una parella asseguda a la taula pactant les vacances en família analitzant un full d'Excel mentre els nens criden al passadís. Sembla poc poètic, però aquí és on es juga la partida. En la microfísica de la família. La felicitat no és el triomf sorollós que ens van vendre quan érem joves -aquell so young, so wrong que recordem amb una barreja de vergonya i nostàlgia. La felicitat és el resultat d’una matemàtica molt més senzilla i crua: l’actual situació menys les expectatives. Quan redueixes la fricció de la fantasia, el que queda sobre la taula no és la misèria; és la vida real, la d'anar a plorar quan el món s'ensorra, la de recollir els nens a l'escola quan plou o la de ser-hi quan un germà et truca a les tres de la matinada.
No existeix la persona dels teus somnis malgrat que puguis somiar, ni la família perfecta de les fotografies de filtre càlid. La idea mateixa és un parany de consumisme emocional. Existeix la gent de la teva vida: la quotidiana, la que es manté dempeus en el cansament. Valora la que tens, i també pensa en la qual pots tenir; en això sempre va bé l’ambició. Molt aviat tot es torna massa tard si pensem que la vida real és només una sala d'espera mentre esperem una revelació divina que no arribarà mai.
He après amb els anys que la perfecció no és quan no queda res més per posar, sinó quan no hi ha res que vulguis treure. L’amor que funciona és l'absència de sobrants i evitar els perquès. El perill real no és el conflicte, sinó la deriva. De sobte, sense saber molt bé com hi has arribat, confons el que va ser un tipus d'amor profund en esperar per pur costum que un company o un fill arribi a casa. Aquesta és la versió adulta i domèstica de l’home d’Urquinaona: ser-hi físicament, ocupar el mateix metre quadrat de passadís, però haver buidat la presència de qualsevol contingut real.
Decidir i ser conscient que ho estàs fent és l’alè que ens permet, de tant en tant, flotar una mica en lloc de caminar arrossegant les sabates per l'asfalt. La ciutat continuarà girant amb la seva insensibilitat habitual. A la mateixa plaça d’Urquinaona, demà o d'aquí a deu anys, un altre semàfor es posarà en verd. La gent tornarà a creuar amb pressa. Una mare agafarà la mà d'una filla per no perdre-la. Un pare sentirà el pes de la bossa de l'ordinador a l'espatlla, però decidirà, per un instint d'última hora, canviar-se-la de banda. Deixar la mà lliure. Mirar avall.
Perquè si no ho fem, el que queda al darrere és una devastació silenciosa. Aquell nen d'Urquinaona va travessar el carrer i es va canviar la joguina de mà buscant un gest que mai no va arribar. Aquella abraçada perduda, aquest contacte que no es va produir, no desapareix en l'aire: es queda surant sobre l'asfalt com una ombra incòmoda, com una d'aquelles coses que haguessin pogut ser fantàstiques i que es van perdre per pura desídia.
L'amor és només això: adonar-se a temps que algú s'ha canviat la joguina de mà. Aturar el pilot automàtic. Entendre que el món, amb el seu soroll de motors, les seves feines urgents i la seva pressa absurda, pot esperar perfectament els deu segons que triguem a mirar a qui tenim al costat. I si quan veus a qui tens al costat pots somriure de veritat és que comences a guanyar.