“No som nazis, ens preocupa allò que es diu de les pensions...”. Així s’expressava una dona que diumenge passat havia votat Alternativa per Alemanya (AfD) a Saxònia-Anhalt. El resultat va ser molt clar, més d’un 40% dels vots van anar a aquest partit. Una gran preocupació es va estendre dins i fora d’Alemanya pels missatges contraris a les persones migrants i refugiades, per la seva posició respecte al nazisme, per les seves propostes negacionistes de l’emergència climàtica que vivim i de retorn a la indústria del carbó... 

Alternativa per Alemanya no ha tingut cap problema a mostrar vincles d’unió el nazisme, fins i tot algunes persones del projecte polític provenen d’espais que reivindiquen el nazisme... Altres tenen altres orígens. El candidat guanyador prové de la CDU, la Unió Demòcrata Cristiana d'Alemanya, el partit de l’actual Canceller alemany Friedrich Merz, el partit d’Angela Merkel que va governar el país durant 16 anys... A Saxònia-Anhalt, a Alemanya, vivim una realitat semblant a la que ja hem viscut o vivim en altres països.

Els projectes polítics que podem qualificar d’extrema dreta i supremacistes tenen uns plantejaments de supremacia d’una determinada identitat, discriminatoris, unes polítiques econòmiques que s’allunyen de la defensa de l’estat del benestar... El vot que arriba a aquests projectes ho fa després de l’enfonsament de projectes polítics que havien aconseguit el suport de la ciutadania; en alguns casos, partits tradicionals que han governat durant dècades i han acabat generant sentiments de decepció més o menys profunds. 

Vivim des de fa dècades una crisi de representació. Una crisi que porta a una part important de la ciutadania a no continuar confiant en aquells partits en què ho havia fet anteriorment i busca una alternativa des d’un ressentiment, més o menys actiu, per trobar qui aculli la seva orfandat de representació. En aquesta cerca de representació, el ressentiment pot portar cap a posicions força allunyades, fins i tot amb propostes que aquestes persones no haurien compartit abans. Per exemple, les idees supremacistes. Algunes d’aquestes noves formacions estan portant a la centralitat de les seves societats idees supremacistes que no havien tingut aquesta presència en anys anteriors. Idees que existien, però que no tenien aquesta rellevància i que ara correm el perill que no deixin de créixer.

Pot passar que hi hagi gent que acabi votant opcions supremacistes, racistes, només perquè ja no confien en qui havien votat abans. Però no les votaran perquè aquestes persones vulguin ser supremacistes o racistes. Probablement voldrien votar una altra cosa, però ara pensen que aquests nous projectes emergents, que no han governat abans, que encara no han decebut, poden ser la solució. La solució a què? La solució a les decepcions de la resta de partits, a la retallada de les pensions, a les crisis de l’estat de benestar... 

Si el Canceller Merz diu que l’estat del benestar no pot continuar, que les pensions s’han de revisar, si els preus pugen, trobarem persones que abans el podien haver votat buscant altres opcions. Aquestes altres opcions creixents, de les que senten parlar, diuen que les defensaran i la contrapartida pot ser expulsar migrants i refugiats, fer present el passat feixista... El nostre egoisme, la nostra voluntat de supervivència ancestral, està connectada amb aquesta manera de fer. Només una cultura política fonamentada en la igualtat de les persones més enllà dels seus orígens, del seu sexe i gènere, de la seva condició social, o de les seves creences religioses, ens permetrà construir una societat defensora de llibertats i igualtats. 

Després de veure els resultats a Saxònia-Anhalt, de l’acte d’AC al Fossar de les Moreres, de l’acció de Nucleo Nacional a Barcelona, o dels resultats d’avui a les eleccions a Suècia, la solució no serà dir que són nazis. La solució al creixement dels projectes d’extrema dreta i supremacistes ha de passar per aconseguir que creixin les propostes polítiques que responguin als malestars existents. A Saxònia-Anhalt el problema no és la immigració, significativament més baixa que a la resta d’Alemanya, el problema és que la gent d’allà ha d’emigrar. El problema són les pensions, és l’estat del benestar, són els preus creixents...

Per molt que s’insisteixi, aquests problemes no es resoldran expulsant persones migrants i refugiades. Els problemes es resoldran canviant les prioritats de la nostra societat: fent polítiques per garantir les necessitats de la vida. Les nostres societats tenen prou recursos per fer-ho, però la prioritat dels beneficis econòmics de les grans propietats no ho fa possible. De la mateixa manera que es van poder començar a crear els estats del benestar, ara s’han de poder enfortir i ampliar. Els partits que no vulguin seguir el camí dels projectes d’extrema dreta i supremacistes haurien de seguir aquest camí. 

Aquesta setmana l’antropòleg Manuel Delgado es preguntava: "Si a Catalunya guanyés l’extrema dreta, Vox o AC, hi hauria algun canvi en les polítiques d’habitatge?" Ho feia a l’Aquí Catalunya, a Ràdio Barcelona, en la necessària secció “Desmuntat l’extrema dreta”. David Fernàndez afegia “mana el mercat” i apuntava una qüestió clau: Aliança Catalana no anirà a cap indústria càrnia a reemigrar les persones que hi treballen, en condicions d’explotació. Els partits d’extrema dreta i supremacistes no arriben amb propostes per qüestionar el model econòmic, ni amb polítiques concretes per crear estat del benestar. Tampoc les tenen la major part dels partits que ja han governat. Però diria que el plantejament de Delgado convindria ser qüestionat perquè no tots els partits quan governen, o en els seus programes, fan el mateix. N’hi ha prou amb comparar les polítiques públiques fetes a Catalunya durant la darrera dècada per diferents partits que han governat a la Generalitat i als ajuntaments per veure clares diferències. Una altra cosa és que les polítiques públiques d’habitatge positives desenvolupades fins ara han estat insuficients i cal fer més per garantir el dret a l’habitatge. 

Si ens quedem en dir que són nazis, no resoldrem res. Si ens quedem en dir que tots els partits fan el mateix, no resoldrem res. Pel que ja hem viscut i pel que vivim, convindria tenir clar que necessitem impulsar idees i projectes que tinguin la capacitat de guanyar i mantenir la confiança de la ciutadania des del treball per satisfer les necessitats de la vida i practicant coherència entre allò que es diu i allò que es fa.