El català ha tornat a perdre pes com a llengua habitual a Barcelona. Un punt. No és una ensulsiada, però tampoc és una anècdota. Sobretot perquè arriba en una ciutat que canvia de pell a una velocitat extraordinària. En deu anys, la població nascuda a l’estranger ha passat del 22,5% al 36,2%. No cal dramatitzar la dada, però tampoc fer veure que una transformació demogràfica d’aquesta magnitud no té efectes lingüístics. Les llengües no viuen en els formularis de l’administració ni en les campanyes institucionals. Viuen al carrer. I si canvia el carrer, canvia també la llengua que s’hi parla.

El problema, que quedi ben clar, no són els nouvinguts. Catalunya és una nació construïda capa sobre capa d’onades migratòries des que els grecs van desembarcar a Empúries. El problema és què passa quan algú arriba. I la Barcelona d’avui ofereix una resposta prou clara: es pot viure perfectament a la ciutat sense aprendre català. Es pot treballar en una empresa on es parla castellà o anglès, anar a comprar en castellà, sopar en anglès, tenir amics de mig món i passar anys sense trobar-se mai en una situació en què el català sigui necessari. Si això passa, la responsabilitat no és de qui arriba. És d’una ciutat i un país que ha deixat de fer de la seva llengua una porta d’entrada.

Hi ha, a més, una altra mutació que solem separar artificialment de la qüestió lingüística: la de l’habitatge i l’urbanisme. El Poblenou n’és un exemple gairebé de manual. Allà on hi havia fàbriques, tallers, habitatges i una xarxa veïnal molt densa, avui hi ha oficines, empreses transnacionals sense ànima, apartaments turístics, hotels, espais de cotreball i professionals que viuen connectats a una economia global. Tot això genera activitat i riquesa, evidentment. Però també transforma el preu dels pisos, el comerç i els usos quotidians. I quan marxa una família perquè ja no pot pagar el lloguer, no desapareix només un veí: desapareix una baula d’una cadena social on el català circulava amb naturalitat.

Perquè aquest és probablement el concepte que ens falta quan parlem de llengua: densitat. Una llengua minoritzada no necessita només persones que la sàpiguen parlar; necessita llocs on sigui la llengua normal. Una escola, un mercat, un club esportiu, una escala de veïns, una colla, un bar. Espais on qui arriba entengui de seguida que aquella llengua li serveix per entrar en una comunitat. Si aquests espais es debiliten i són substituïts per circuits socials on el castellà o l’anglès ja resolen totes les necessitats, el català perd pes sense que ningú hagi decidit explícitament fer-lo retrocedir.

També per això és tan equivocada la temptació de convertir la immigració en el boc expiatori. Tancar fronteres o expulsar migrants no salvaria el català; només afegiria xenofòbia a un problema que continuaria intacte. La qüestió no és que arribi menys gent, sinó que la gent que arriba tingui motius, oportunitats i incentius per incorporar el català a la seva vida. I aquí no n’hi ha prou amb cursos. Cal que el català sigui present a la feina, al comerç, a l’esport, a la cultura i també en les relacions informals. Sobretot cal deixar de fer aquella cosa tan nostra de canviar automàticament de llengua tan bon punt intuïm que l’altre ha nascut fora.

Quan el català baixa un punt a Barcelona no hauríem de preguntar-nos només què ha fallat en la política lingüística. Potser també hauríem de mirar els preus del lloguer, els blocs d’oficines, els barris que expulsen residents i una economia urbana que necessita cada vegada menys la llengua del país per funcionar. Durant anys hem pensat que la política lingüística es feia a les escoles, als mitjans i als despatxos. Potser també es fa quan decidim qui pot continuar vivint en un barri i quin tipus de ciutat construïm. El català no només necessita parlants. També necessita un lloc on viure.