No descobrim res quan afirmem que la democràcia actual està força qüestionada sobretot pels joves. Segurament hi té molt a veure que, en el tradicional sistema de representació, els partits polítics en són de fet els únics actors. I, el que és més preocupant, no hi ha hagut –ni sembla que hi haurà– cap intent d’adaptar aquesta representació als requeriments i condicionants del segle XXI. 

La política es continua cenyint majoritàriament al joc tàctic dels partits, que fa que s'actuï a partir dels interessos de l’organització per damunt dels del país. Aquesta lògica impossibilita acords i enteses entre partits polítics i els acostuma a una cultura política que rebutja la col·laboració, la qual, paradoxalment, és el valor en alça en les entitats, empreses i la resta de la societat. 

La representació a través dels partits polítics no s'ha adaptat a les noves quotes d'empoderament de la ciutadania. Com tampoc s’ha adequat a l'alt nivell de complexitat cap on avança la societat actual de bracet amb els avenços de totes les branques del coneixement. Això ha comportat un encaix molt difícil –per no dir impossible– de les opinions, adhesions i demandes dels ciutadans amb aquests canals de representació política.

Amb aquesta reflexió, entrem de ple en el debat de com hauria de ser aquesta tan invocada democràcia representativa. I ho fem contraposant-la a la democràcia actual, sense l'adjectiu representativa, que hauria de ser el component que més l'hauria de significar. No és un mal que afecti sols partits polítics, sinó que és l'actual crisi que està allunyant sindicats, entitats i associacions de tota índole, fins i tot aquelles on els representats poden tenir més interès a participar-hi perquè l'objecte de l'entitat és una activitat en què estan més implicats (del tipus esportiu, excursionista, musical, etc). 

L'empoderament individual de les persones explica en bona part el declivi de les iniciatives més grupals i socials. Aquest canvi en les relacions dona lloc a un nou paradigma. Mentrestant, els partits polítics continuen representant de manera monolítica una ciutadania amb uns interessos vertiginosament fluctuants. El suport a un determinat partit comporta acceptar unes idees i unes polítiques de manera conjunta, sense que hi hagi la possibilitat d'estar d'acord amb unes i en desacord amb les altres.

Possibles vies per facilitar la participació d'uns ciutadans ara amb més criteri i cultura cívica? Probablement, la via més efectiva és canviar els instruments de representació (partits, sindicats, entitats, associacions) per adaptar-los al ciutadà actual. ¿Com, sinó, es pot representar un ciutadà, per exemple, que estigui d'acord amb les polítiques LGTBI+, però també amb la idea de fixar una regulació més específica per a les noves onades migratòries o amb una altra que prohibeixi fumar a tots els espais públics? Són polítiques que no coincideixen forçosament en el programa dels partits i que han deixat de ser d'esquerres o dretes. 

En paral·lel, és clar, ha de significar un canvi profund en aquestes anquilosades estructures per facilitar el pensament diferent i crític en aquests nous instruments que haurien de ser capaços de fer arribar, valorar i consensuar el desig ciutadà.

Si ampliem el focus i salvant les distàncies... ¿Com també les entitats i associacions s'han de transformar cap a aquest model més flexible, pel qual les persones, com fem a les xarxes socials, ens puguem afegir a una proposta o a una acció i que ens en puguem desimplicar amb la mateixa facilitat? 

Aquesta serà la clau de les organitzacions que sobreviuran. I aquí ens hi pot ajudar a replantejar profundament les seves estructures i la seva organització i també, és clar, un ús més intel·ligent de la tecnologia.