Tothom parla d’educació, sabent-ne molt o poc o no gaire o no gens. Jo, fins ara, no havia gosat. Em compto entre els qui han participat en el Consell Escolar de l’escola dels fills, sense opinar sobre el mètode pedagògic, en el que em reconec ignorant, mentre trobava a faltar, en canvi, indicacions sobre què fer a casa per completar degudament la funció educativa. Això sí, compto amb un imaginari pedagògic important: soc antic alumne de l’Escola del Mar, el meu pare en va ser de l’Institut-Escola del Parc i la meva mare i els avis materns van estar estretament vinculats a l’organització de l’Escola Nova Unificada, durant la guerra. De manera que l’educació va ser un tema recurrent a la família on vaig néixer, en la qual, tanmateix, no hi havia cap mestre. Sí que seria mestra, durant uns anys, la meva companya i mare dels meus fills, mentre que el meu fill artista tot just s’està estrenant ara com a professor d’arts visuals. 

Ara, doncs, que tothom en parla, em veig amb cor de fer aquesta piulada, des de la mitja distància en què em trobo, a frec d’un llarg trajecte pedagògic familiar. Penso que, de vegades, les mirades a mitja distància, veuen o entreveuen coloracions i textures que no dona el primer pla i que poden aportar alguna cosa. M’hi he posat amb aquesta esperança, potser del tot vana. Segur que amb algun error d’apreciació propi de qui no es troba immers en el complex sistema de l’educació primària i secundària. En demano disculpes a l’avançada. 

Va ser primer, en el record, l’escola autoritària de “la letra con sangre entra”, de la distància magistral, del càstig i de l’aprenentatge només memorístic (fins a saber-se els trenta-tres reis gots i els dotze fills de Jacob). A això, va oposar-s’hi el moviment reformador internacional de l’“Escola Nova”, de l’alumne situat al centre de l’escola i de l’aula, de l’estímul i la motivació, de l’aprenentatge per mitjà del gaudi de l’experimentació. 

En van sortir grans coses, en aquest país nostre, sobretot quan es tractava d’unes poques escoles i instituts, on es concentraven els mestres i professors més motivats i preparats, que feien, de l’educació, no tan sols una professió, sinó una causa, per no dir un apostolat, en favor d’una ciutadania sana, bona, culta, responsable i lliure. Aquelles experiències primeres són encara lluminàries que brillen al lluny. Després de la guerra, reprendria la torxa reformadora el moviment de “la renovació pedagògica”, al voltant sobretot de la institució “Rosa Sensat”, encapçalada per Marta Mata. Moltes de les escoles privades o cooperatives que en formaven part constituirien el CEPEPC (Col·lectiu d’Escoles per l’Escola Pública Catalana) i, amb la democràcia, la gran majoria d’elles acabarien esdevenint públiques.

Aquesta fecunda collita va donar de tot. Grans escoles de referència. Però també, és clar, com amb tot, les que van passar-se de rosca i, a cavall d’alguna extrema abstracció ideològica, van negligir la transmissió concreta de coneixements o van assajar fórmules que van acabar en purs naufragis. D’això s’han servit i se serveixen, com a argument denigrador de la “reforma”, els qui propugnen ara -i no se n’amaguen- ni més ni menys que “la contrareforma”, en una poc entenedora i inútil revenja retrospectiva. Sabem que la clau no està mai en el blanc o negre, sinó en la progressió en espiral, que va i ve, però sempre en una nova volta cap amunt, integrant el bo de cada desplaçament. 

Més enllà de les experiències fallides, diria que el problema gros va ser i és un altre: l’imperatiu democràtic de la universalització. No era possible fer Escoles del Mar ni Instituts-Escola a tot el país. Els docents necessaris no existien en una tan alta proporció, uns docents degudament preparats i motivats, disposat a abocar-s’hi en cos i ànima, amb la vocació missionera, en versió laica, que aquells vells centres de referència havien gaudit. D’altra banda, la demanda de docents va créixer tant que la seva formació se’n va ressentir i va prioritzar-se el nombre per sobre de la qualitat.   

I, si això no fos prou, la funció pública actual va comportar una greu dificultat per lligar els imprescindibles equips docents homogenis, formats per docents que compartissin la mateixa missió. Les escoles municipals dels anys vint s’havien fundat sobre la base d’un somniador o una somniadora, que defensava un projecte innovador, per singular i rar que fos, i d’un ajuntament que li aixecava un edifici magnífic, mentre li encomanava que es dotés de l’equip de mestres més adient per impulsar-lo. 

Això darrer, tan elemental, va resultar difícil si no impossible i els equips docents podien resultar de dinàmiques del tot atzaroses, amb una composició sovint massa heterogènia i poc eficient. Recordo com, a l’escola dels meus fills (procedent del CEPEPC), s’exclamaven al respecte, dient que comptaven més els “triennis” dels candidats que la seva idoneïtat per al projecte de centre, de manera que, en l’extrem, una escola d’ubicació física cobejada podia esdevenir un cementiri d’elefants. Em deien l’altre dia que un intent de regulació que facultava la direcció de les escoles a retenir un suplent temporal que li hagués arribat si casava especialment amb el projecte del centre, va ser refusat per una dràstica oposició sindical... 

Recordo que, fa molts anys, vaig visitar, en una residència geriàtrica del Passatge de la Concepció, la mítica Angeleta Ferrer, que havia estat professora del meu pare i ànima de l’Institut-Escola del Parc, al costat de Josep Estalella, durant la Generalitat republicana. Li vaig demanar com veia l’educació avui i, després de lloar el moviment generat per Marta Mata i la posterior incorporació de les escoles del CEPEPC a l’Administració municipal, em va dir fluixet: “hi ha massa sindicalització”. En aquell moment vaig intuir què volia dir, però amb el pas del temps ho vaig anar entenent del tot. 

Quan no es tracta del patró privat i el seu negoci, sinó del patró públic i allò que està en joc és un servei que ha de respondre als drets de la ciutadania, les centrals sindicals no poden limitar-se a fer sindicalisme corporatiu, sinó que, al costat de la defensa dels drets laborals, han de fer-se corresponsables del model a implementar, encara més quan es tracta d’un servei universal tan fonamental i decisiu com és l’educació de la ciutadania de demà. Els sindicats no han de ser corretja de transmissió de ningú, òbviament, però tampoc poden ignorar la seva dimensió política, d’agents socials compromesos amb les transformacions socials emancipadores. No poden deixar de banda la seva responsabilitat envers el model educatiu que la ciutadania necessita, amb tots els requeriments que li són inherents. No poden fer-ne un ús merament instrumental, que guarneixi una actuació tan sols corporativa. No ho fan, en general. Però alguns hi cauen sovint.

Cal arribar al 6% pressupostari que va anunciar la Llei d’Educació. Però aquest no pot ser un objectiu per si mateix. És un mitjà per construir un model educatiu posat al dia, a l’altura del món que ens ve al damunt i que ja és aquí: el món de les pantalles i les xarxes, de les famílies amb massa poc temps familiar, de l’enorme diversitat immigratòria i de la diversitat de capacitats, de la mutació tecnològica en tots els ordres, tan imprevisible encara... Aquestes són les noves i inquietants coordenades, a les quals cal donar respostes efectives. Aquí hi ha la clau dels greus dèficits educatius que constatem. 

Quin ha de ser el nou model educatiu no ho sé. Però sé una cosa: de cap a cap del territori, segur que hi ha tots els ingredients per dissenyar-lo. Els darrers anys, he tingut una relació tangencial amb el sistema de l’educació obligatòria, des de la cruïlla arts-educació, i m’he adonat que hi ha autèntiques experiències-tresor esparses, generalment incomunicades entre elles i molt poc conegudes com a referents útils per a altres escoles que s’hi vulguin posar. Ha fet un esforç meritori en aquesta direcció el servei corresponent del Departament d’Educació, cosa que està en la base del prometedor programa comú creat recentment pels departaments d’Educació i de Cultura per a l’impuls de les arts a l’educació. 

Segur que els ingredients del model pedagògic que ens cal ja hi són sobre el terreny, en una infinitat de bones pràctiques escampades per tot el país, com petites perles amb les que poder confegir un magnífic collaret. Cal socialitzar-les i activar el laboratori, per arribar a unes poques certeses bàsiques sobre les quals avançar.  

Hi ha un consens negatiu a tenir molt present, forjat en les darreres dècades. La imprescindible exigència de qualitat, ha donat lloc a un embús catastròfic, fet d’una allau de formularis i informes pautats del tot estèrils i esterilitzants, que cremen unes energies docents valuoses, per no arribar enlloc que no sigui l’abisme del paperam, físic o digital. És una mena de justificació burocràtica que simula estar fent una feina que, en realitat, resta pendent, mentre dificulta la tasca dels docents. No seria més fàcil que la inspecció fes la seva feina i la fes ben feta? 

Només em resta una observació darrera: aprofitem l’ocasió. Aprofitem que hi ha un govern i uns responsables educatius disposats a no entretenir-ho més, a encetar el meló i a emprendre solucions. Seria incomprensible que es malmetés aquesta oportunitat -i un temps que no es pot perdre- pel gust pervers de culpabilitzar, ara, a aquest govern, d’uns dèficits que acumulen la responsabilitat política de governs successius, de tots els colors, des de fa molts anys. Això podria satisfer alguna animositat malsana, però seria suïcida i també letal per a l’educació i per al país.