Sense el moviment pel dret a l’habitatge difícilment hauria existit un període de mobilitzacions com el que coneixem amb el nom de 15-M. La Plataforma d’Afectades per la Hipoteca, que havia nascut el 2009, va ser una peça clau per fer possible aquella onada mobilitzadora. Abans havia existit V de Vivienda, i la gent de Joventut sense futur també van ser fonamentals organitzant i denunciant que estaven sense "curro", sense casa... Però les mobilitzacions del 2011 no van sorgir amb uns objectius concrets a assolir. Eren una resposta a diferents crisis existents: l’econòmica, la política, la de les retallades, la d’habitatge, la de representativitat. Les idees que van emergir amb força van ser les que s’expressaven a partir de lemes com “Democràcia real ja”, “No ens representen”, “No som mercaderia en mans de polítics i banquers”, “No hi ha pa per tant xoriço”..

Aquella primavera hi va haver eleccions municipals i després també n’hi hauria autonòmiques i estatals. El 15-M va emergir quan el PSOE governava a Espanya amb Jose Luis Rodríguez Zapatero, José Montilla era president de la Generalitat, Jordi Hereu alcalde de Barcelona... Va bé recordar-ho quan hi ha qui ens explica que aquest tipus de mobilitzacions s’organitzen quan deixa de governar l’esquerra, i fins i tot s’ha arribat a afirmar que es preparava un nou 15-M per quan governés el PP i Vox. Com si utilitzar el carrer contra un govern legítim fos una estratègia del contra el PP. Pel que fa a aquest punt, convindria pensar com el PP i Vox actuen contra governs legítims i, també, analitzar si el PSOE és vist com un partit d’esquerres per qui s’acaba mobilitzant.

Una de les crítiques que es va fer a l’anomenat 15-M en el seu moment va ser que no concretava, també hi ha qui va criticar que facilités que en les eleccions posteriors guanyés la dreta. A l’Estat va guanyar el PP i va començar el govern de Mariano Rajoy (PP), a Catalunya el d’Artur Mas (CiU) i a Barcelona el de Xavier Trias (CiU). Les mobilitzacions del 15-M no van sorgir amb la voluntat de tenir un impacte directe i concret en les eleccions. Eren una mostra de malestar, d’indignació, d’esperança en poder construir altres maneres de vida en comú que responguessin als valors i als ideals de democràcia, llibertat, drets...

El 15-M va tenir un llarg recorregut amb diferents evolucions i mutacions, tot i que les acampades duressin només setmanes o mesos i no faltés qui ho volgués enterrar ràpidament o no fos capaç de veure les seves continuïtats. Una part del 15-M va arribar a governar ciutats com Barcelona i Madrid a les municipals de 2015, i encara avui és al govern d’Espanya. Arribar a governar des dels moviments socials és un fet poc habitual que no s’explica sense els canvis produïts per les mobilitzacions.

El moviment pel dret a l’habitatge va ser clau en l’impuls inicial del 15-M i en va sortir enfortit perquè posteriorment molta gent va entrar a formar part de nuclis de la PAH. La PAH va ser vista com una manera de concretar les reivindicacions i les esperances que s’havien fet emergir. Després, des de la PAH, hi ha qui va entrar a les institucions. Als governs de Barcelona, de Madrid i d’Espanya hi hagut persones que venien del moviment pel dret a l’habitatge. Persones que venien del moviment pel dret a l’habitatge i van decidir entrar a governar arribant a acords amb qui governava quan el 15-M havia emergit, amb el partit contra el que es va mobilitzar el 15-M. Havent de governar conjuntament amb qui consideraven que no havia garantit el dreta a l’habitatge.

Hi ha qui va intentar superar les limitacions de la mobilització social entrant a les institucions i governant. Però allà també van aparèixer altres limitacions. Per això el moviment pel dret a l’habitatge no va desaparèixer, no ha desaparegut, i fins hi tot ha crescut. Durant els 15 anys del 15-M el moviment pel dret a l’habitatge no ha deixat de ser un moviment fonamental a la societat catalana i espanyola. També amb els seus canvis. La PAH havia nascut el 2009, el Sindicat de Llogateres ho faria el 2017. Altres col·lectius també són protagonistes avui en municipis, barris... O ho han estat durant aquests anys.

El 15-M no hauria estat possible sense el moviment pel dret a l’habitatge i sense el 15-M el moviment pel dret a l’habitatge no hauria crescut com ho ha fet. Qui va arribar a governar apel·lant al 15-M va impulsar polítiques públiques d’habitatge diferents (més construcció, més rehabilitació, més acompanyament a les persones que poden perdre l’habitatge, escuts socials...), però encara insuficients. Insuficients per diferents motius. Insuficients perquè falten recursos, perquè falten anys. Insuficients perquè cal acordar-les amb qui no les comparteix ni les havia fet abans. Insuficients perquè els escenaris canvien i ara ja no es tracta només d’aturar desnonaments de persones que en perdre la feina no poden pagar la hipoteca o el lloguer, ara hi ha gent que pagant el seu lloguer és expulsada per noves propietats que volen fer encara més negoci.

Davant d’aquestes polítiques insuficients, tornem a estar en aquest punt. Però no és un tornar al punt inicial. És un nou punt que forma part d’un llarg procés. Totes les reivindicacions per guanyar drets acostumen a ser processos llargs. Els canvis socials, culturals o polítics impulsats pel 15-M van ser insuficients per donar resposta a les necessitats de qui es mobilitzava. No sabem fins on arribarà la mobilització actual, ni com es desenvoluparà... Les comparacions amb el 15-M del 2011 encara son massa atrevides si ens volen predir el futur. Però podem saber d’on ve allò que ara estem vivint. Són moltes les diferències amb el 2011, però la connexió és molt forta. Hi ha un element que mostra la gran continuïtat i, a la vegada, la gran diferència: tot allò viscut en aquests més de 15 anys fa que la mobilització presenti reivindicacions tan concretes com l’anomenat “Decret Maricarmen”. Un dels elements diferencials de la mobilització actual, sigui un nou 15-M o no, és com continua la feina feta i la intentat portar més enllà d’on s’ha arribat fins ara. No n’hi ha prou amb guanyar el relat del dret a l’habitatge i algunes mesures. Pedro Sánchez va declarar que aquesta seria la legislatura de l’habitatge. El govern de Salvador Illa segueix el mateix camí. No n’hi ha prou, això és el que diu la gent mobilitzada en aquest nou moment d’acampades. Els propers dies viurem fets molt rellevants en aquest conflicte per fer possible el dret a l’habitatge, començarem a veure quina capacitat d’incidència té la nova fase de mobilització.