Catalunya és el país de les bones intencions, i el Parlament n’és la zona zero: no legisla tenint en compte que després les lleis s’han d’aplicar, sinó pensant a agradar-se. Narcisisme-onanisme legislatiu. D’aquí la tradició que, quan s’aprova una llei, els diputats que l’han votada a favor es fan una foto de família a les escalinates amb els representants de les entitats cíviques del sector al qual va adreçada la llei en qüestió. Quina llei tan ben parida que hem aprovat, alineada amb totes les recomanacions de tots els organismes internacionals que recomanen coses. Mireu a càmera! Lluiiiiiis. Aquestes fotos són una metàfora invencible de la relació directament proporcional entre poder i responsabilitat. A menys poder real, menys responsables són els representants de la sobirania popular. “Total, qui ho haurà d’aplicar és un altre; nosaltres ja hem quedat bé”. Lluiiiiiiiis.
De totes les vegades que ha passat això, probablement la més sagnant, i la que estem pagant més cara com a societat, és la foto de l’1 de juliol del 2009, el dia que es va aprovar la Llei d’Educació de Catalunya (LEC). Aquella que, en la disposició final segona, diu: “El Govern, a fi d’assolir els objectius d’aquesta llei, ha d’incrementar progressivament els recursos econòmics destinats al sistema educatiu i, prenent com a referència els països europeus que excel·leixen en educació, ha de situar progressivament durant els propers vuit anys la despesa educativa a l’entorn, com a mínim, del 6% del producte interior brut.”. Majoria absolutíssima de la cambra, 115 diputats de 135. PSC, CiU, ERC, ICV. Consens “de país”. Com es van agradar els il·lustres diputats, aquell dia. Quines felicitacions als editorials dels diaris, l’endemà. Lluiiiiiiiiiis.
Aparentment ningú, ni polítics ni periodistes ni sindicats de docents ni representants de les famílies, es va prendre la molèstia d’agafar la calculadora abans d’aprovar la llei. Aquell any 2009, el pressupost del Departament d’Educació de la Generalitat era de 5.122 milions d’euros. El PIB de Catalunya del mateix any va ser de 206.698 milions d’euros. I un 6% del PIB hauria estat 12.402 milions. Els il·lustres diputats, doncs, van aprovar, amb aquella alegria, que el pressupost del departament passaria de 5.000 a 12.000 milions en un país que no recapta els seus impostos i el govern del qual depèn de transferències del govern espanyol en el marc d’un sistema de finançament que no controla. Ningú sabia d’on sortiren els diners, ningú podia garantir que els diners hi serien. Però es va aprovar i se’ls va dir als ciutadans que es compliria. Lluiiiiiiiiiis.
Han passat disset anys, i continuem enganyant la gent. Aquesta setmana, la consellera Niubó ha anunciat la creació d’un grup de treball entre Govern i partits “per posar calendari a l’objectiu que la inversió educativa arribi al 6% del PIB”. L’amable lector no té l’obligació de saber que el PIB de Catalunya el 2025 va ser de 334.765 milions d’euros, però la consellera, el president, els partits i els sindicats sí que ho saben. I saben que el 6% són 20.086 milions. I saben que el pressupost del departament d’Educació per a aquest any és de 8.356 milions. D’on se suposa que sortiran els 12.000 milions d’euros que falten per arribar als vint mil? Del nou finançament (“el millor de la història”, of course) segur que no serà, perquè en total aportarà –si s’aprova– 4.000 milions més a la Generalitat, que s’hauran de repartir amb Salut, Universitats, Interior, Cultura… O no? Lluiiiiiiiis.
L’any 2009 faltaven 7.000 milions per al 6%. Avui, en falten 12.000. No només no ens acostem del 6%, sinó que ens n’allunyem. No cal ser un geni per entendre el que passa. El PIB català creix molt, però també creix la població i les necessitats del sistema educatiu, que per llei respon a un model (escola inclusiva) tan meravellós com inassumible per a un govern regional del Regne d’Espanya. I resulta que el pressupost del Govern de la Generalitat no creix ni al ritme del PIB ni al de la població, perquè som un país fiscalment escanyat i subordinat. En el sistema autonòmic, no hi ha ni hi pot haver una relació raonable entre el creixement econòmic, el creixement de població i el creixement del pressupost del Govern. Ells ho saben, però continuaran posant-se el 6% a la boca. Som així. Mireu a càmera! Lluiiiiiiiiiiis.