Que l’home és la mesura de totes les coses és una idea que apareix en l’antiga Grècia -concretament és el filòsof Protàgores qui estableix l’homo mensura- i que s’expandeix al llarg de la història i entre els diferents àmbits d’estudi i recerca, fins avui en dia. Amb l’Home de Vitruvi de Leonardo da Vinci del segle XV es reafirma el cos masculí com a cànon de les proporcions humanes i no és fins a finals del segle XX que es comencen a estudiar les diferències en les malalties entre homes i dones. Ara, a la ciència encara li costa desprendre’s d’aquesta imatge de falsa universalitat.
L’infradiagnòstic o el retard en el diagnòstic, la banalització de l’estrès i els dolors o la sobremedicalització són alguns dels problemes que afecten les dones en l’àmbit de la salut, on també estan invisibilitzades als grups de recerca i als estudis de població. Diverses expertes consultades per Nació coincideixen que és un "problema multifactorial", però que també té "solucions multifactorials".
Per què no s’estudien les dones?
No és només una qüestió de justícia feminista, sinó que les dades també ho reflecteixen. El 72% dels assaigs farmacològics no tenen dades segregades per sexe i gènere i només el 5% del finançament mundial en investigació sanitària es dedica a la salut de les dones. Així ho indica l’informe presentat aquesta setmana al Parlament Europeu sobre desigualtats de gènere en aquest àmbit.
Les dones van ser considerades cossos més "complexos" per investigar. "Els cicles hormonals, per exemple, poden introduir variabilitat en els resultats i, en lloc de convertir-la en objecte d'investigació, moltes vegades s'elimina del disseny experimental", explica Teresa Samper Gras, professora associada de Sociologia en la Universitat de València i part de la junta directiva de l’Associació de Dones Investigadores i Tecnòlogues (AMIT). Una idea amb la qual coincideix Neus Martínez, biòloga i professora investigadora de la Facultat de Biologia de la Universitat de Barcelona. "Pel fet que tenen aquest cicle hormonal, s’han d'estudiar i veure com afecta la seva salut i a la seva fisiologia", destaca la també sòcia d’AMIT. Afegeix que la manera en què s'ha fet la recerca fins ara no és vàlida per a tothom perquè s’ha utilitzat el cos masculí com a referència.
El resultat? Una "simplificació de la realitat", com descriu Samper, que es nodreix de problemes estructurals com l’infrafinançament i el masclisme. "Són malalties, de vegades, menys greus, més cròniques i que afecten més la qualitat del dia a dia, però el tema és que vas tirant", explica Martínez. L'endometriosi, la menopausa, la menstruació, la síndrome d'ovari poliquístic, la incontinència urinària, les malalties cardiovasculars, les autoimmunes -que afecten més dones- o qüestions relacionades amb l'embaràs i el postpart són algunes de les àrees que, històricament, han rebut poca atenció o s’han estudiat amb el cos masculí com a referència. "No ens sorprèn que s'hagin invertit milions en estudiar la disfunció erèctil o la Viagra i no en la menopausa", denuncia la biòloga sobre la manca d’interès social i científic en els processos que afecten les dones.
L’odissea diagnòstica: conseqüències en la vida de les dones
La manca de perspectiva de gènere en la formació dels professionals sanitaris i la vergonya o els tabús sobre alguns temes dificulten un diagnòstic correcte. A més, quan es realitzen els estudis o el testeig de medicaments només sobre cossos masculins i s’extrapolen als cossos femenins, es provoquen "maldiagnòstics". Es condiciona, per tant, quins són els símptomes típics d’una malaltia i com es reconeixen, com també el tractament que s’ofereix. "Els símptomes cardiovasculars de les dones s'atribueixen amb més freqüència a l'ansietat o l'estrès, mentre que en els homes se sospita abans d'un problema cardíac", especifica Marina Gómez de Quero Córdoba, infermera i docent en la Universitat Complutense de Madrid.
En malalties com l’endometriosi, que de mitjana es detecta als 36 anys a l’Estat -tot i que els símptomes apareixen a l’adolescència-, "pots passar 10 anys amb molts dolors fins que et diagnostiquen", remarca Martínez. És el que la biòloga descriu com "l’odissea diagnòstica": es minimitza o banalitza la queixa o el dolor de la pacient, es diagnostica de manera errònia o tard i se sobremedicalitza amb fàrmacs testats -majoritàriament- en animals mascles o només provats en cossos masculins.
"Moltes dones han après a considerar normals determinades molèsties, dolors o limitacions relacionades amb la seva salut reproductiva o amb processos associats a l’edat i la maternitat", explica Gómez. Un dels exemples que exposa és la incontinència urinària, que moltes dones creuen que és una conseqüència inevitable dels embarassos o de l’envelliment. Aquesta situació provoca, com en altres malalties o processos que afecten les dones, "elevats nivells d’ansietat i depressió, així com un impacte negatiu en la qualitat de vida", subratlla Gómez.
Biaixos de gènere als estudis: de la pregunta de recerca fins als resultats
Des dels membres que componen un grup de recerca, el tema i la pregunta d’anàlisi, el repartiment de tasques, la mostra de població utilitzada i fins a la publicació d’un estudi, la perspectiva de gènere hauria de ser present per evitar invisibilitzar l’altra meitat de la població, com coincideixen les tres científiques. "Incorporar l'anàlisi de gènere i sexe no significa assumir per endavant que dones i homes són dues poblacions completament diferents ni buscar diferències on no n'hi ha", defensa Samper. Per a la membre d’AMIT, l’essencial no és "afegir dones", sinó identificar quan és rellevant per a comprendre el que s’investiga.
Samper també destaca, en aquest sentit, la "diversitat dels cossos" que existeix en la societat i que també són rellevants en la recerca científica. Les categories "home" i "dona" són necessàries per a detectar desigualtats i diferències, però no esgoten tota la diversitat biològica i social existent.
Però, existeix l’obligació d’estudiar a les dones? "No hi ha cap regulació, però sí que es recomana, quan demanes un projecte de recerca, que argumentis com aborda la problemàtica amb una perspectiva de gènere i això té una puntuació", explica Neus Martínez. Tot i això, Samper destaca que el recent informe del Parlament Europeu i les exigències de la Comissió Europea i dels Instituts de Salut Nord-americans (NIH) són un pas endavant en la incorporació de dones a la investigació.
En aquesta línia, les científiques entrevistades no ho veuen tot fosc i posen el focus en la conscienciació a les facultats i en la societat. "Cada cop hi ha més dones que es dediquen a la investigació, però hi ha un sostre de vidre", destaca Martínez, qui defensa que fins que la gent no sigui conscient d'aquesta discriminació no es "revertirà aquesta situació".
