El gimnàs pot ser un espai en què la incomoditat, la inseguretat i la pressió estètica convisquin junt amb l’autosuperació i el benestar determinant, en moltes ocasions, l’experiència de les dones que trien començar a fer esport o que ja el fan. Per a sorpresa de ningú, els rols i estereotips de gènere organitzen, també en l’àmbit esportiu, els espais d’entrenament, els tipus d’exercici i, inclús, el tipus de roba que es du. Si a això se li ha de sumar el fet d’haver de bregar amb el "mansplaining" dels gymbros i la despersonalització dels gimnasos; el que sembla una decisió senzilla i bona per a la salut acaba convertint-se en paper mullat.

“Moltes vegades hi ha aquesta barrera quan comences, et fa mandra o et fa cosa anar a la zona de pes lliure o a la zona de màquines pel que puguis trobar allà”, explica Marina Van Remoortere, fundadora del gimnàs no-mixt MPowah, ubicat a Sants. L’entrenadora va obrir aquest espai fa tres anys, després d’haver patit una relació de maltractament en què va perdre molt pes, per ajudar altres dones a millorar, com ella, mitjançant l’esport.

Quan Van Remoortere va entrar en el món de l’entrenament, tenia clar que, després d’haver-se sentit “envaïda” tan dins la seva relació de parella com, després, en els gimnasos en què va començar a fer esport, volia crear un espai lliure de judicis, mirades i comentaris fora de lloc sobre el físic, sobre la manera d’entrenar, sobre la roba i, sobretot, un lloc “acollidor”.

En un baix amb un bany, un vestuari petit, una sala per la nutricionista, un microones i una sala sense miralls amb dues màquines i molts pesos, Van Remoortere fa classes de Fem Fullbody, entrenaments del tren superior i l’inferior i rutines d’enfortiment d’articulacions a grups reduïts de dones. “Aquí no és només un espai d'entrenament, sinó també un espai comunitari”, descriu la fundadora de MPowah sobre el que creu que diferencia el seu gimnàs respecte dels convencionals. El seu projecte es basa en la seva idea de fer exercici com una manera d’ajuda mútua “en què celebrem els progressos i les victòries”. 

I per entendre l’existència d’aquest espai no-mixt i les incomoditats i dificultats per apropar-se a l’esport que tenen les dones, s’ha d’acceptar que, tot i les excepcions, la de Van Remoortere no és una experiència aïllada. 

Les “red flags” dels gimnasos

Els gimnasos són espais masculinitzats on “s’ha adoptat una mirada androcèntrica de l'esport associada a la força, al rendiment i al cos musculat i, per això, les dones no l’han vist com seu”, assegura la doctora Pedrona Serra Payeras, especialista en Esport i Gènere de la Universitat de les Illes Balears. Uns codis que formen part, com explica Serra, del que es considera “històricament” masculí i que no generen en les dones “sensació de pertinença”.

Societat

​DADES

Acabar amb la bretxa salarial en tres dècades: utopia o realitat? Natàlia Pinyol

Com en qualsevol altre àmbit de la vida, al gimnàs també són els interessos empresarials i el masclisme que determinen les experiències de les dones. “Ens convertim en un producte de màrqueting", explica Van Remoortere, fet per encaixar en els models de cossos ideals treballats en el gimnàs a un ritme impossible, que la majoria de gent no es pot permetre combinar amb la feina o els estudis. “El disseny de programes i rutines d'entrenament no es basen, moltes vegades, en les diferències socials com, per exemple, la disponibilitat o les càrregues de les cures”, subratlla Serra. 

Tot i això, hi ha excepcions, però aquestes no invaliden la norma general: que el gimnàs és un espai en què les dones han de bregar, no només amb comentaris i mirades sobre els seus cossos, sinó amb la mateixa arquitectura de l’espai. “Quan anava al gimnàs sentia la pressió que estaven els nois esperant per a fer l'exercici i tampoc tenia la seguretat de fer-ho bé”, explica Maria, una de les alumnes de MPowah. La seva sensació s’explica pel que Serra anomena “l’autocensura”, per la qual les dones no fan determinats exercicis per inseguretat o per por a ser jutjades “per la mirada de l’altre”, fets que generen desigualtat i una sensació d’hostilitat i incomoditat que, de vegades, pot arribar a ser violenta.

“Que les màquines se situïn en zones centrals o perifèriques denota qui pot utilitzar l'espai central i qui no”, explica Serra. L'espai dominant, el punt central del gimnàs, concentra les màquines més usades per homes; i l'espai perifèric són “zones de càrdio o classes dirigides”, que solen ser més freqüentades per dones. Una decisió que, sembla personal, però que reflecteix les normes de gènere interioritzades. “La majoria de les noies sempre estem pendents d’on ens posem per si molestem o no”, afegeix Van Remoortere.

Una preocupació a què s’afegeix el temut mansplaining, l’acció dels homes d’explicar coses a les dones que ja saben amb to paternalista. “Són més propensos a apropar-se i envair el teu espai per explicar-te coses que no has demanat”, subratlla la fundadora del gimnàs no-mixt, que afegeix com es nota, inclús en els sorolls, l’ocupació i invasió de l’espai comú per part dels homes. “Alguns fan molt de soroll i sembla que es volen fer veure molt dins del gimnàs”, detalla Van Remoortere, fets que comporten “violències simbòliques”, segons Serra.

Societat

​REPORTATGE

«Volem crear referents per a les dones que vindran a la mar»

Inclús en l’oferta i demanda d’activitats influeixen els rols de gènere. “A elles se'ls dirigeix a activitats molt feminitzades, com zumba o pilates, amb un missatge molt clar de cremar greix o definir el cos”, detalla Serra, mentre que els homes reben missatges més dirigits a “augmentar la massa i la força per alimentar la virilitat”. I no es tracta que el gimnàs mani correus específics amb aquestes idees als seus clients, sinó que són tendències socials que separen i diferencien per gènere l’experiència d’entrenament d’homes i dones.

Això també afecta als homes, als qui la imatge del gymbro no els ha fet cap favor i ha augmentat la pressió estètica sobre els ideals corporals masculins. “Reforça aquesta virilitat a partir de la força, del volum muscular, de l’alt rendiment, i té uns riscos com poden ser la vigorèxia o la dismòrfia muscular”, detalla Serra, qui defensa que els efectes dels ideals corporals femenins són molt diferents. “Tenir control del cos i del pes són coses relacionades amb la sexualització dels cossos de les dones des d’una mirada que sempre és externa”, remarca l’experta en Esports i Gènere, fets que comporten riscos com la “insatisfacció crònica” amb el propi cos.

Són necessaris els espais no-mixtos?

Les opinions sobre la separació d'espais dins del moviment feminista han estat sempre dividides i continuen sent un punt calent del debat social. Però més enllà del que seria l’ideal per fer més còmoda i segura l’experiència d’entrenament de les dones en un gimnàs, el que es pot afirmar és que “els espais esportius no són neutres” i que, ara, els gimnasos convencionals, siguin grans empreses o de barri, conviuen amb alternatives no-mixtes com la de Van Remoortere. 

Opcions creades fora de la cadena comercial pensades des de les cures i el benestar i en què es pot viure l’entrenament d’una altra manera. “Vinc aquí i em pregunten que tal ha anat la setmana i, això, no m'havia passat en un altre gimnàs”, explica Noèlia sobre la seva experiència a MPowah, on ja fa un any que entrena. Davant “l’ambivalència” entre el benestar i el judici extern amb què les dones viuen el fet d’entrenar en un gimnàs, és necessari crear espais que incorporin la perspectiva de gènere des de “la construcció i el disseny dels gimnasos fins als codis de conducta”, destaca Serra.