A partir dels fets esdevinguts a Ceuta aquest estiu, el Marroc es visibilitza com un actor important en la geopolítica. Un actor que és un estat autoritari i incompleix els Drets Humans. En paral·lel, i això no és nou, el silenci sobre la situació del Sàhara Occidental.
L'any 1991 es va signar l'acord amb el Marroc, amb el reconeixement internacional, d'un referèndum d'autodeterminació amb un cens consensuat per les parts. Per a la seva supervisió es va crear la MINURSO (Missió de Nacions Unides per al Referèndum al Sàhara Occidental). Tres dècades després, aquest organisme s’ha evidenciat totalment inoperatiu; la seva funció no ha estat ni pacificar la zona ni resoldre el conflicte, sinó mantenir-lo congelat en benefici de l'statu quo. Un organisme que gira l’esquena als Drets Humans.
Als 5 campaments de refugiats sahrauís a la província algeriana de Tindouf hi viuen fa gairebé 50 anys 250.000 persones, en unes condicions duríssimes al mig del desert. Es produeixen, de forma continuada, atacs de l’exèrcit marroquí. I a tot plegat se suma la construcció del Mur de la Vergonya, amb assessorament tècnic d’Israel i finançament d’Aràbia Saudita. Aquest mur de 2.700 quilòmetres és un dels més grans del món i divideix el Sàhara ocupat del territori alliberat. Es tracta d'una franja plena de búnquers i de mines antipersones col·locades que converteix la zona en una de les més perilloses del planeta.
El Marroc reclama el territori l’administra de facto, amb la complicitat de grans potències com França i els Estats Units, i exercint una forta influència sobre l'estat espanyol. Espanya és l'antiga metròpoli que encara no ha descolonitzat el territori. Aquesta ocupació és també un espoli econòmic flagrant dels recursos naturals de la regió, especialment a través de la pesca i l'extracció de fosfats.
L'any 2020 es produeix la ruptura de l'alto el foc i s’inicia una nova guerra, de baixa intensitat, però amb conseqüències reals sobre la població. Lluny de donar suport a la legalitat internacional, el març de 2022 el govern espanyol va fer un gir històric en avalar la proposta d'autonomia del Marroc per al Sàhara, alineant-se amb les tesis de Rabat. Tot i que les Nacions Unides continuen reconeixent el Front Polisari com a interlocutor imprescindible del poble sahrauí, la realitat internacional actual el deixa de banda.
El mur de vidre informatiu que es manté amb el Sàhara el fa invisible. Dos anys després del canvi de postura del govern espanyol, el record i l'interès de la ciutadania de l’Estat pel conflicte es va reduir a menys de la meitat, és un tema que perviu principalment en la memòria de la gent gran, mentre que entre les generacions joves el desconeixement és alarmant.
De vegades l'actualitat colpeja les portades, com va passar amb la polèmica visita hospitalària per covid-19 del líder del Front Polisari i president de la República Àrab Sahrauí Democràtica. Aquell episodi va encendre les alarmes de la premsa, però va ser un miratge. Un cop passat el soroll diplomàtic, el Sàhara de seguida va caure de l'agenda internacional del dia a dia.
A les portes d'aquest mig segle de resistència als camps de refugiats, el Sàhara Occidental continua patint el pitjor dels càstigs: un desconeixement absolut i cronificat per part d'una comunitat internacional que mira cap a una altra banda mentre el Marroc dicta les regles del joc.