El PP només pot perdre les eleccions. Totes les enquestes -menys l'incansable CIS- donen per feta la victòria dels d'Alberto Núñez Feijóo i la incògnita és si tindrà més o menys dependència de Vox, superats els tabús de pactar amb l'extrema dreta. L'únic que pot fer descarrilar la majoria conservadora són els errors no forçats de Feijóo i els seus col·legues, i l'episodi del gas pebre de la diputada gallega Ana Vázquez no ajuda a transmetre una imatge de seriositat.

Vázquez ha exhibit un esprai de gas pebre durant la seva intervenció, sense calibrar que es tracta d'una arma. Ho ha fet per denunciar la situació de Ceuta i la suposada defensa de les dones, que segons els populars han de sortir de casa amb aquest esprai per protegir-se dels migrants que continuen a les platges. La presidenta del Congrés, amb bon criteri, l'ha expulsada de l'hemicicle.

El clima a Madrid és el que és -què dirien, els defensors de la convivència, si els episodis setmanals al Congrés passessin al Parlament?-, però fins ara a ningú se li havia ocorregut treure armes a l'hemicicle, per sort. Fins i tot ha calgut precintar dependències del Congrés i atendre dotze persones perquè un assessor dels populars ha considerat pertinent activar l'esprai per buidar-lo.

La diputada Vázquez ha marxat ovacionada, amb els diputats del PP dempeus. Feijóo, tot i fer algun gest de desaprovació amb la decisió d'Armengol, no ha aplaudit ni s'ha aixecat. L'episodi del gas pebre serà, probablement, la seva màxima fita al Congrés per a la dirigent conservadora, on té escó des de fa 25 anys.

Tornar a plantejar aquí si l'estratègia del PP de mimetitzar-se amb l'extrema dreta -en fons i forma- sembla poc útil, a aquestes altures. Però és clar que amb un PSOE a qui també li interessa polaritzar per fer créixer Vox, i un PP que continua entestat a ser més de dretes que els de Santiago Abascal, hi ha tot un carril central, gent que aspira a un debat constructiu i sense estridències, que continuarà desatès.

Conductes com la de Vázquez només alimenten l'antipolítica, normalitzen la falta de respecte entre diputats, i aprofundeixen en la competició amb Vox per veure qui la diu més grossa. Una competició que no sembla que acabi d'anar bé al PP, que l'únic que aconsegueix és dependre cada cop més dels ultres. I, vista l'experiència a les autonomies, un govern de PP i Vox no és sinònim, precisament, d'estabilitat.

El que hauria de preocupar a Feijóo és que tants estirabots no acabin mobilitzant les esquerres o desmobilitzant els seus votants moderats, i provocant el que ara sembla impossible: la reedició de la majoria de la investidura. Per molts missatges d'optimisme que enviï Salvador Illa -el darrer, a la Festa de la Rosa, dirigit directament a Feijóo-, a hores d'ara és molt difícil repetir la carambola de 2023. Però potser només és qüestió de temps i que Feijóo vagi acumulant més errors del compte.