La idea era bona. Era l’estratègia correcta per aquell moment concret. Ho era, però ja no ho és. Als anys vuitanta Catalunya es va obrir al món. La globalització accelerava i calia connectar la nostra economia amb la trilateral de la riquesa. Relligar-la amb el talent i el capital de l’Europa Occidental, els Estats Units i el Japó. Atreure inversions per desenvolupar projectes industrials que creaven bons llocs de treball. Acollir esdeveniments internacionals per guanyar marca i atractiu. Rebre turistes, fer créixer l’aeroport i abraçar els creuers. El camí era aquell.
I va ser un èxit. Volkswagen es va quedar la Seat i multinacionals japoneses com Sharp, Sony, Nissan o Honda van convertir Catalunya en un dels seus centres de referència a Europa. L’ocupació creixia, els salaris anaven a l’alça, l’educació millorava i el país progressava. L’atur era baix i a mitjans dels noranta van començar a arribar immigrants per treballar a l’agricultura, al turisme i en alguns serveis de poc valor afegit. Eren una empenta de joventut i dinamisme en un país que envellia. Nova força de treball que se sumava al capital i el talent que aportaven les multinacionals. Un cercle virtuós.
Els primers anys d’aquest segle aquell impuls positiu es va començar a tòrcer. La mateixa globalització que omplia el cistell de la nostra economia el va anar foradant. El pas de l’economia industrial cap als serveis va generar un nou tipus d’inversions internacionals menys atractives. La planta de Nissan a la Zona Franca tenia més de 4.000 treballadors i només 40 directius japonesos, però avui la realitat del sector tecnològic és ben diferent. Es calcula que els tech hubs de les diverses multinacionals sumen uns 40.000 llocs de treball a Barcelona, però un 40% d’aquests són treballadors internacionals. La ciutat convertida en escenari i terra de pas. Tot el que aquestes empreses aporten es perd amb l’encariment de l’habitatge i l’economia paral·lela que acaben provocant.
El turisme es veia com una entrada neta, un manà que queia del cel, però d’una cosa bona també se’n pot acabar fent un gra massa. Passar de sis milions de turistes l’any 1989 a deu milions l’any 2000 va ser una benedicció que tothom celebrava. Quan l’any 2020 es va arribar als vint milions de turistes, ja era evident que petaven totes les costures. Dels hotels als apartaments turístics, avui més turisme també vol dir menys habitatge. Més turisme implica, també, més immigració per alimentar els llocs de treball de baixa qualificació que genera aquesta indústria. Més gent i més pressió, però no més riquesa.
L’entrada de capital marxa pel forat dels expats, els beneficis del turisme marxen pel forat de l’habitatge i els beneficis de la immigració marxen pel forat d’uns serveis socials deficitaris. Per sota els vint mil euros anuals de salari un treballador no genera els impostos necessaris per pagar la despesa pública mitjana que un ciutadà rep al llarg de la vida. Això i més, l’entrada de més i més treball no qualificat fa impossible la sofisticació de l’economia, el guany de productivitat i la pujada de salaris. Els sectors precaris criden immigració i la immigració fa créixer els sectors precaris, un cercle viciós.
El globalisme era l’estratègia correcta fa quaranta anys, però ja no ho és. La recepta de més aeroport, més turisme, més inversió internacional, més immigració i més grans esdeveniments fa temps que va acabar el seu recorregut. Que els grans partits centrals continuïn predicant un missatge superat explica el creixement dels extrems, a dreta i esquerra. I ara què? Quin camí s’obre a partir d’ara? En parlem d’aquí quinze dies.