El setge a la democràcia és el títol de l’Anuari Internacional CIDOB 2027 que, en la seva 36a edició, per primera vegada no tracta diferents temes de l’actualitat política internacional, sinó que, com indica el títol, se centra en una única qüestió, la delicada situació de la democràcia al món, i ho fa poc abans de la pròxima onada de processos electorals (França, Espanya, Israel, les eleccions de mid-term als EUA i diferents länder alemanys). I és que allò que donàvem per fet des del final de la Guerra Freda i que forma part d’una visió de la història basada en el progrés continu de la democràcia sembla estar en retrocés.

I és inquietant, perquè, com recorden els coordinadors del volum, Francesc Fàbregues i Oriol Farrés, la democràcia, no només és un sistema polític, sinó també "un principi d’organització col·lectiva que reconeix la dignitat de totes les persones i garanteix el seu dret a expressar opinions, prendre decisions i ser tractades amb justícia". El 2025 només 26 països (el 15,6% del total i el 6,6% de la població) eren democràcies plenes; 48 democràcies imperfectes (28,7% i 38,4%), 32 règims híbrids (19,2% i 15,7%), que combinen elements de democràcia electoral amb pulsions autocràtiques, i 61 règims autoritaris (36,5% i 39,2%).

Així, els dos primers grups sumaven un total de 74 països (el 44% dels 167 analitzats), mentre els altres dos 93 (el 56%). Deu anys enrere, el 2015, la relació era de 79 (47%) a 88 (53%). És un descens lent, però perceptible, que es dona des de començaments del segle XXI (The Economist Intelligence Unit). I encara caldria afegir l’assalt des de dins del sistema, les denominades democràcies il·liberals com l’Hongria de Viktor Orbán (2010-2026) o la Polònia de Llei i Justícia (2005-2007 i 2015-2023). I quan l’extrema dreta arriba al poder té lloc un retrocés dels drets més bàsics (llibertat d’expressió i de premsa, dret a la informació, de les minories i dels migrants).

A l’Anuari es desgranen els diferents perills que amenacen la democràcia i el món basat en normes, regles i una governança global, fruit d’uns consensos mínims adoptats el 1945, que, malauradament, semblen ja definitivament perduts des de l’agressió de Vladímir Putin a Ucraïna, el genocidi perpetrat per Benjamin Netanyahu a Gaza i els bombardeigs del Líban i l’Iran, el cop de força militar de Donald Trump a Veneçuela i la guerra de l’Iran i, "last but not least", la prudència, sovint còmplice i interessada de la Xina, i la manca d’un posicionament i d’una denúncia contundent de la UE d’aquestes il·legalitats (amb l’excepció de la guerra d’Ucraïna que se sent com una amenaça real a Europa).

Entre aquests perills s’assenyalen la deriva autocràtica de Trump amb el suport del fonamentalisme religiós dels evangelistes estatunidencs; l’onada d’autocratització i d’atacs des de l’interior i l’exterior de les democràcies que les darreres dècades s’estenen com una taca d’oli i de complicitats per diferents països del món; l’aparició de la intel·ligència artificial (IA) que amb altres tecnologies de darrera generació, controlades per una oligarquia tecnològica i autoritària, s’usen per fomentar la desinformació i la polarització, que afavoreix sempre l’extrema dreta, i una determinada visió del món incompatible amb els valors democràtics, les llibertats, el pluralisme i la diversitat.

I, en fi, l’ús de la immigració com arma de combat contra els sistemes democràtics que forma part del discurs central de l’extrema dreta, fins i tot, quan no hi ha immigració com a succeït amb la victòria d’Alternativa per a Alemanya (AfD), amb el 44% dels vots a les eleccions del 6 de setembre a Saxònia-Anhalt, o la que ha obtingut a Mecklenburg-Pomerània Occidental aquest passat diumenge, dos länder de l’antiga Alemanya Oriental.

És camp adobat per a l’extrema dreta quan crisis humanitàries com la de Ceuta no es resolen amb claredat informativa, eficàcia i promptitud, un exemple de llibre, d’altra banda, d’atac híbrid darrere del qual es percep l’ombra allargada del makhzen marroquí (Centro Nacional de Inmigración y Fronteras de la Policia Nacional, Informe sobre l’entrada massiva irregular en Ceuta). I el que obra, sens dubte, una gran finestra d’oportunitat a l’extrema dreta és la insensibilitat d’unes elits polítiques allunyades de la realitat i incapaces d’afrontar les creixents desigualtats econòmiques (entre els països i a l’interior dels països), satisfer les necessitats socioeconòmiques de la més gran part de la població davant la pèrdua de poder adquisitiu i l’augment del cost de la vida, la manca d’accés a uns habitatges dignes i l’increment del fenomen del sensellarisme i dels treballadors que perceben un salari que resulta insuficient per atendre les necessitats bàsiques elementals (alimentació, residència digna...).

Com apunta el filòsof estatunidenc Olufemi O. Taiwo (Elite Capture, 2022), només un discurs polític creïble i centrat en els problemes comuns i concrets de la gent -infants i sanitat, cost dels aliments, habitatge assequible, oportunitats laborals- acompanyat d’una progressiva mobilització ciutadana pot ser eficaç per frenar el creixement de l’extrema dreta. Això és el que semblen demostrar els pocs exemples de resiliència democràtica reeixits: Zohran Mamdani a Nova York -és clar que Nova York no és exactament els EUA- i, més recentment, les victòries de la socialdemòcrata Magdalena Andersson a Suècia i, sobretot, la d’Elif Eralp de l’Esquerra (Die Linke) a Berlín que, com Mamdani, ha centrat la seva campanya a fer assequibles l'habitatge i els productes bàsics.        

A Catalunya, el darrer informe d’Oxfam Intermón és contundent pel que fa a una desigualtat creixent: l’1% més ric de la població concentra entorn del 23% de la riquesa, mentre al 50% només li correspon un 6% o 7% (al món l'1% més ric acumula el 45% i la meitat més pobra el 0,5%); una quarta part de la població està en risc de pobresa o exclusió i quatre de cada deu ciutadans (especialment els joves, els migrants, les treballadores de la llar i els temporers) té problemes per arribar a fi de mes o assumir despeses no previstes.

La manca de resposta a les necessitats dels ciutadans i l’increment de la desigualtat obren les portes a la nostàlgia radical que porta a imaginar que el passat que no s’ha viscut (només cal veure l’ús que fa l’extrema dreta del nazisme o de la dictadura de Franco) fou millor, més segur, gloriós i virtuós, mentre ignora els horrors i els crims d’aquells règims (vegeu l’interessant article de Michael Ignatieff sobre la nostàlgia a l’Anuari). I la nostàlgia porta a formular solucions fàcils a situacions complexes (l’islam és la solució proclamava el Front Islàmic de Salvació -FIS- a les eleccions legislatives algerianes de desembre del 1991; expulsions massives d’immigrants clamava Trump a les eleccions presidencials de novembre de 2022). Davant d’això, no hi ha un altre antídot que respondre des de la política i els governs a les necessitats reals dels ciutadans.

I, per acabar, potser és bo recordar que l’embat contra la democràcia es pot produir des de diversos fronts i no necessàriament en forma de cop d’estat o d’assonada militar com en el passat, sobretot quan en el Deep State conflueixen sectors del poder judicial, que amb filibusterismes jurídics, es neguen a aplicar lleis aprovades pel legislatiu, de les forces de seguretat i dels mitjans de comunicació que propaguen desinformació i fake news.

Així, un cop desprestigiada la democràcia, s’arriba al poder a través de les eleccions i s’instal·la una autocràcia o una dictadura de partit únic tal com es veu a la molt recomanable sèrie de la BBC Two Rise of the Nazis, 2019-2023 (L’ascens dels nazis, 3Cat) on es veu com els conservadors alemanys, necessitats de sumar els escons del partit nazi, arriben a un acord amb Hitler, que aprofita l’avinentesa per ampliar la seva popularitat, incrementar la presència parlamentària del seu partit, exigir finalment el govern i la cancelleria i un cop consolidat destruir el règim de la República de Weimar i bastir un sistema totalitari que aboleix tots els partits, excepte el nazi, persegueix, empresona i assassina l’oposició, perpetra l’Holocaust i desencadena la Segona Guerra Mundial. Es comença per allò de la «prioritat nacional» i s’acaba instaurant una dictadura.