La història és coneguda. Carles Puigdemont no va donar l'ordre de votar a favor de Francina Armengol com a presidenta del Congrés dels Diputats fins que no va tenir la confirmació que el Ministeri d'Exteriors havia arrencat, formalment, el procés perquè el català fos oficial a Europa. Tres anys, un mes i quatre dies després, la llengua del país encara no forma part del reglament jurídic comunitari en igualtat de condicions amb la resta d'idiomes del continent. Per què? Per la complexitat diplomàtica -innegable, fins i tot quan Puigdemont va posar aquesta carpeta sobre la taula- i perquè el govern espanyol no ha posat tota la carn a la graella fins les últimes setmanes.
La mesura de pressió activada per José Manuel Albares passa per vetar l'ingrés de nous membres a la Unió Europea (UE) fins que no s'accepti l'oficialitat del català, del basc i del gallec. Es tracta de l'última bala per complir un compromís segellat l'agost del 2023 i que és un dels elements que van portar Junts a trencar amb el PSOE. Entre els incompliments que sempre cita l'entorn del partit per justificar el final de l'anomenat Acord de Brussel·les hi ha els esforços tímids, en bona part de la legislatura, per fer que la llengua del país assolís l'oficialitat a Europa. "Van molt tard", ha ressaltat Josep Rius, portaveu de Junts, en la roda de premsa posterior a la permanent d'aquest dilluns.
El català a Europa ha exposat amb cruesa els límits de la voluntat de cobrar per avançat per part de Junts. La Moncloa, en tot cas, es pot defensar amb l'argument que l'oficialitat no depèn exclusivament d'Espanya, sinó que ha de posar d'acord tots els membres de la UE. Normalment, una llengua es converteix en oficial quan entra un nou estat, i per això Albares ha posat en marxa la nova mesura de pressió: si Moldàvia, per exemple, vol entrar al club, els 27 membres de l'actual Unió Europea hauran d'acceptar el català de manera prèvia. Itàlia és, per ara, qui posa més traves a l'oficialitat, que es torna a debatre aquest dimarts. Previsiblement, la cita no servirà per resoldre el cas.
Entre la dificultat per complir el pacte i la tebior del PSOE a l'hora de collar de veritat els socis -en diplomàcia, sovint, s'ha de ser descarnat a l'hora d'entrar en el mercat de favors-, el català continua sense ser oficial a Europa. El PP també s'ha tornat a retratar: hi ha hagut gestions al més alt nivell d'Alberto Núñez Feijóo per evitar que països en principi reticents -com Alemanya, d'on és originari el president dels populars europeus- avalessin el nou estatus de la llengua del país. Després el PP es preguntarà per què mai rasca més diputats a Catalunya i, sobretot, perquè els partits sobiranistes, quan es tracta d'arribar a acords d'investidura a Madrid, mai l'acaben tenint en compte.
Necessita el català ser oficial a Europa per sobreviure? És una mesura administrativa que protegeix, que garanteix més drets i que iguala per dalt la llengua del país a nivell internacional. Al mateix temps, però, el més important va per la banda social: en un context de retrocés, l'únic que realment compta és que el català es parli. Que es parli a les aules, que es parli als patis, que es parli en el món de l'esport, que es parli als despatxos on es prenen decisions, que es parli als magatzems, que es parli als bars, que es parli -i es canti- als concerts, que es parli en tots els estaments de les institucions, que es parli en tots els tràmits administratius. I això sí que no depèn de la Unió Europea.