Les eleccions a Saxònia-Anhalt, Pomerània-Magdeburg i Berlín han dibuixat un paisatge ombrívol a Alemanya, amb un creixement espectacular de l’extrema dreta d’Alternativa per Alemanya (AfD). A la capital federal, ha triomfat l’esquerra postcomunista. El govern de coalició CDU-SPD de Friedrich Merz ha quedat fortament erosionat. Hem entrevistat Héctor Sánchez Margalef, investigador principal de Cidob (Barcelona Centre for International Affairs) per analitzar què passa a Alemanya.
Llicenciat en Ciències Polítiques i Màster en Relacions Internacionals, Seguretat i Desenvolupament per la UAB i doctorand a la UB, va treballar al Research Institute for Managing Sustainability, a Àustria, i a l’Institut Europeu de la Mediterrània. Assenyala com les grans coalicions deixen a les forces extremes el terreny de l’oposició i assegura que la memòria de l’Holocaust ja no serveix per aturar l’extrema dreta.
Com s’explica aquest salt qualitatiu de l’extrema dreta?
Hi ha un seguit de factors, començant per la divisió entre l’est i l’oest. Es parla sempre de la història d’èxit de la reunificació d’Alemanya, però no tant dels efectes negatius que també ha tingut sobre la societat. AfD s’ha aprofitat d’aquest greuge històric que hi ha a l’est envers l’oest. Aquest és un primer motiu. El segon és el tema migratori, que ara mateix sembla que sigui la qüestió capaç de fer-te guanyar o perdre unes eleccions a qualsevol lloc del món.
Hi ha molta immigració als estats de l’est?
No. Però tot i que a l’est és on hi ha menys immigració, sí que està molt present el fenomen de l’emigrant. Les persones que marxaren després de la reunificació, que foren moltes. Hi ha un pànic atàvic no només a perdre cervells, hi ha una població minvant que podria ser eventualment reemplaçada per població no alemanya. Aquí hi ha l’imaginari de l’immigrant, del musulmà. L’AfD també s’ha aprofitat d’això. I hi ha un tercer element important, que és la crisi econòmica que pateix Alemanya. Les zones desindustrialitzades de l’est són les que han patit més els efectes de la crisi, que venen arrossegant des de la Covid.
Hi ha dos partits que han governat des del 1949 a l’oest i des de la reunificació a l’oest i a l’est, i són els qui paguen el preu de la festa quan les coses van malament. És fins a cert punt natural que els partits antisistema recullin la protesta, tot i que AfD ha estat capaç de mobilitzar, a més, molt vot abstencionista.
La vella frontera continua en part dempeus, per tant. Hi hauria com a dos mapes polítics, oest i est, pel que fa a la presència de l’extrema dreta?
En part, però va camí que ja no sigui així. Quan les enquestes donen l’AfD un 30% a nivell federal, vol dir que aquesta diferència és cada cop menor. Recentment es va fer públic un estudi d’AfD on s’explicava com anar penetrant a l’oest i els està funcionant. I a més de la situació específica d’Alemanya, hi ha un aspecte que és general, i té a veure amb la tendència cap a la dreta de tot el món occidental i un malestar profund envers tota la classe política.
També es podria parlar d’una divisió grans ciutats/país profund. ho dic pel resultat a Berlín, un fenomen que es dona també a Londres, París, Nova York…
I tant! La divisió camp/ciutat també explica aquestes dinàmiques. A Espanya passa el mateix, amb Madrid com a excepció. Les ciutats tendeixen a ser on hi ha menys por a perdre algunes tradicions, potser perquè ja fa temps que s’han perdut.
Veu en l’actual elit política i intel·lectual alemanya capacitat per combatre l’ascens ultra? I, en tot cas, quina creu que seria la millor estratègia? Quan un partit com l’AfD frega o supera el 40%, els cordons sanitaris s’esquerden.
El que està clar és que hi ha diversos debats que se sobreposen. Hi ha el debat entorn la prohibició de l’AfD, però no hi ha acord en això, ni tan sols en l’interior de cada partit. Un debat fictici perquè prohibir un partit seria un procés llarg. El debat del cordó sanitari és un altre. Fins ara ha servit els altres partits per unir-se a la contra, però això no ha estat recepta suficient per frenar l’extrema dreta.
I hi ha encara un tercer debat, que és el de l’original i la còpia. Si replicar el discurs de l’extrema dreta els legitima o no. Des que la CDU va tornar al govern, després dels anys del socialdemòcrata Olaf Scholz, en part ha copiat aspectes del programa de l’extrema dreta, amb més duresa en immigració, els controls, les condicions per accedir a la ciutadania. I això, en lloc d’afeblir l’AfD, l’ha reforçat. La CDU, per manca d’imaginació o perquè creu que no els serà beneficiós, no formula una política alternativa a l’enduriment en immigració.
Sovint es defineix l’AfD com un partit neonazi. És precís?
Això depèn de com de puristes siguem en la terminologia. Hi ha integrants de l’AfD que tenen un passat o han estat integrats en partits neonazis? Sí. Fa d’això de l’AfD un partit neonazi? No ho sé. En qualsevol cas, està clar que és un partit d’extrema dreta, amb tendències autoritàries i nazis, això segur.
En tot cas, quan l’extrema dreta guanya eleccions a Saxònia o Pomerània, vol dir que la memòria de l’Holocaust ha perdut vigència en la societat alemanya.
És clar, es donava per fet que si Alemanya havia tingut el passat que havia tingut, era impossible que l’extrema dreta tornés a governar. El debat de la memòria ha d’existir sempre, però el record cada vegada és més difús i resten menys persones que ho van viure. No és sostenible al llarg del temps. I una part de la societat alemanya, uns per convicció i altres per cansament, no volen arrossegar més el pes de coses en què no van estar implicats. Durant molt de temps, la memòria va ser la narrativa d’un país que era admirat per molts altres. La Constitució espanyola s’empelta molt d’elements de l’alemanya.
Però totes les crisis produeixen monstres i Alemanya, des de la covid, se n’ha menjat moltes. Semblava que la memòria de l’Holocaust serviria com a vacuna contra l’extrema dreta per sempre. És fàcil criticar a posteriori, però com més es trigui a generar nous consensos o entendre que els referents del passat no valen per entomar amb la realitat d’ara mateix, més difícil serà fabricar alternatives. Mirem Berlín: ha sortit la líder dels Verds dient que Die Linke és antisemita. Reduir les propostes de Die Linke a dir que és antisemita és reduir el món on vius a una òptica endarrerida.
Després de Saxònia, Pomerània i Berlín, Friedrich Merz és un polític acabat?
No sé si diria acabat, però dubtaria molt que fos ell el candidat de la CDU a les properes eleccions federals. Merz diu que resistirà i potser el seu llegat serà posar en marxa les reformes que vol establir el govern. Però amb les enquestes actuals i la posició de la CDU, dubto moltíssim que sigui candidat.
L’AfD aspira més a governar en coalicions de dreta amb la CDU o més aviat a substituir-la?
Les enquestes el que assenyalen és que hi ha un clar transvasament de vots de la CDU a l’AfD. És d’on es nodreix el creixement de l’AfD. A Pomerània, l’AfD creix molt mentre que la CDU queda fora del Parlament. També hi ha votants que venen de l’abstenció, moltíssims.
I a Baviera, amb una llarga hegemonia de la molt conservadora Unió Cristiana Social, la CSU, també creix l’extrema dreta?
La CSU té les seves pròpies dinàmiques i ha mantingut la supremacia, però també és cert que ha anat perdent suports després de dècades de governar amb majoria absoluta. El que és clar és que no escaparà a les dinàmiques generals del país.
Veu irreversible aquesta onada ultra?
Res està escrit. L’AfD va entrar al Parlament alemany el 2017 i el 2021 va perdre suport. Després es va beneficiar molt dels efectes de la pandèmia sobre la societat alemanya. Però no estem condemnats a veure un ascens etern de l’extrema dreta. Per mi, ha quedat clar les limitacions de les grans coalicions. Fora bo deixar de forçar-les. Perquè una gran aliança per governar entre la CDU i l’SPD és fatal pels dos partits i deixa bona part de l’oposició a l’extrema dreta.
Ara mateix costa molt de trobar diferències entre socialdemòcrates i democristians perquè porten molt de temps governant junts. Haurien d’estar disposats a tenir governs en minoria i això xoca amb la cultura política alemanya. Els partits grans estan atrapats en el cordó sanitari perquè no estan dispsoats a permetre que l’AfD arribi al govern. Perquè suposaria un cost polític. Però el llegat de Merkel són disset anys sense inversió pública. El llegat de Gerhard Schröder va ser un mercat laboral més precari malgrat el creixement del país. Alemanya té problemes i s’han de resoldre.
