Als 29 anys, Arnaud Miranda (Clarmont d'Alvèrnia, França, 1997) és un dels millors coneixedors del pensament d’extrema dreta en ascens. El seu llibre La Il·lustració fosca. Entendre el pensament neoreaccionari (Edicions 62) explica la gènesi, el contingut i els principals teòrics dels moviments ultres, amb un èmfasi especial en els sectors intel·lectuals que envolten l’Administració Trump. Doctor en Teoria Política, és professor d’Història de les idees polítiques i Filosofia a Sciences Po París. Hi conversem a la seu del CIDOB amb la intèrpret Emma Soler.

Què és la neoreacció?
És la constel·lació ideològica de dretes nord-americana que apareix a la dècada dels 2000 en un context molt particular. És una reacció d’una part de la dreta radical al neoconservadorisme que va caracteritzar els dos mandats de George Bush, amb el seu intervencionisme i la justificació que hi donava en la defensa de la democràcia i els drets humans. Així, van aparèixer diversos corrents que no només estaven en contra d’aquell neoconservadorisme, sinó que van fer una crítica de la democràcia. La neoreacció forma part d’això. La seva especificitat és que defensa que cal substituir la democràcia per un estat governat com una empresa, amb un CEO al capdavant. 

Explica en el llibre que aquest segon mandat de Donald Trump és diferent del primer i que els nuclis intel·lectuals que l’inspiren també són diferents.
Aquest substrat ideològic del que parlava és el que ha alimentat el trumpisme. El primer corrent que va aparèixer és el que es va anomenar com a alt right, la dreta alternativa, que inicialment era un supremacisme blanc, però que va ser una mica suavitzat per Steve Bannon, després conseller de Trump. Aquest corrent es basa en el que en ciència política s’anomena nacional-populisme. Es basa en una retòrica d’oposició entre un poble sa, l’Amèrica blanca i cristiana, i una elit democràtica corrupta, més els estrangers que arriben i amenacen de corrompre també aquest poble sa. Aquesta retòrica és la que va permetre que Trump fos escollit. O si més no, va ajudar molt.

Però Bannon va ser foragitat aviat. 
Sí. L’únic problema és que aquesta màquina ideològica estava poc estructurada. En el primer mandat, a Bannon l’aparten bastant aviat i comença a haver una incertesa sobre el fons ideològic del trumpisme. A partir d’aquí, hi ha dos corrents que es replantegen el seu fons ideològic que neixen al mateix temps. Apareix el postliberalisme, dirigit sobretot per catòlics, que volen reinterpretar la Constitució d’una manera no liberal. I hi ha la neoreacció, vinculada al sector tecnològic de Silicon Valley. I avui tenim un trumpisme que és compost, és un mix d’aquestes idees.

J.D. Vance seria més aviat postliberal?
Com a personatge, Vance és molt interessant. Té la particularitat que es va convertir al catolicisme i es troba molt a prop de pensadors postliberals, però està format a Silicon Valley, va treballar per Peter Thiel i ha citat sovint pensadors neoreaccionaris com Curtis Yarvin. De fet, es va voler construir una legitimitat populista amb la seva autobiografia, Hillbilly. Una elegia rural. Intenta jugar a totes les cartes.    

La figura de Curtis Yarvin és especialment inquietant. Sembla que il·lumini algunes de les grans decisions de l’Administració Trump. Defensa la posició de Rússia envers Ucraïna. Crec que també proposa un projecte per Gaza que s’assembla al ressort que va defensar Trump.
Absolutament. És més, també va inspirar el projecte DOGE, l’oficina d’eficàcia governamental que va dirigir Elon Musk. La seva expressió era RAGE, que volia dir jubilar tots els funcionaris. No es tractava ja que l’estat fos més eficaç, sinó que el DOGE va agafar la forma que Yarvin defensava, que era una entitat transitòria al capdavant de la qual es posaria una mena de conseller delegat, en aquest cas Musk. 

Pel que fa a Gaza, cal recordar també que la idea d’un comitè de reconstrucció la va proposar Tony Blair a Trump i incloïa idees de Curtis Yarvin. No vol dir que Yarvin sigui l’spin doctor de Trump, però sí que han agafat moltes de les seves idees.   

Assegura en el llibre que aquesta nova dreta radical és conscient del poder disruptiu de les tecnologies digitals i la IA. Cita un altre dels intel·lectuals neoreaccionaris, Nick Land, quan diu que “vol veure venir l’era dels monstres que el desarrelament del tecnocapitalisme promet”. Curiós just quan alguns CEO tecnològics han manifestat que podrien perdre el control de la IA. 
Sobre aquests CEO cal ser prudents. Aquest discurs que presenta la IA com un perill existencial també forma part d’un relat. Vol presentar la IA com una gran singularitat tecnològica. Forma part del relat, encara que aquests CEO volen aparentar ser els bons de la pel·lícula i estendre la idea que la IA és el més rellevant de la nostra època i que, a més, és irresistible. Per tant, desconfiem d’aquests CEO amables. 

Entre els neoreaccionaris hi ha dos punts de vista sobre la IA. Els més polítics, com Yarvin, que veuen la desregulació de la tecnologia com un mitjà que permet reforçar i fer més eficaç el poder, i una altra tendència, propera a Nick Land, que és acceleracionista i sedueix un sector de Silicon Valley. Veuen el trumpisme com una possibilitat de canviar la humanitat.

A Silicon Valley hi ha un sector que sigui hostil a Trump i proper als demòcrates?
La sociologia de Silicon Valley, majoritàriament, és demòcrata. Però aquí estem parlant d’una minoria elitista a la qual, pels seus interessos, li convé una desregulació de la tecnologia.     

Segons explica vostè, l’objectiu d’aquest corrent és enderrocar el règim liberal. Però sembla que va més enllà i aspiren a un món sense ciutadans.
Sí. Aquest és el punt de partida d’aquestes idees. Parlem d’una postpolítica. Perquè la idea és transformar el sòcol, els fonaments liberals, la idea que l’estat és legítim perquè els ciutadans participen de la política. En el projecte neoreaccionari, els ciutadans passen a esdevenir clients. L’única contrapartida que tens davant aquest nou poder, pel que fa al consentiment o la participació, és el que anomenen el dret a l’exit, a la sortida. A marxar.  

Creu que aquests personatges poden presentar també algun problema de salut mental?
Bé, en el món de les idees polítiques aviat es tendeix a psicologitzar, no tant per reduir les idees a una patologia sinó per prendre més seriosament la dimensió estructural de tot plegat. Hi ha un punt molt interessant: la forma amb què molts d’aquests actors fantasiegen pel que fa a certes patologies. Concretament, tenen una fascinació per l’autisme. 

I això com es pot explicar?
Perquè en el cas de l’autisme, el coeficient intel·lectual és molt elevat. Els autistes representen per ells una forma ulterior molt eficaç d’un món en el qual no es necessitaria empatia. I això, evidentment, representa una visió molt fantasiosa, en el sentit més negatiu del terme. 

Vostè subratlla el caràcter tecnofuturista, fins i tot transhumà, d’aquest corrent. Com si l’objectiu final fos gairebé la construcció d’un nou ésser.
Si més no, sí que és crear una humanitat amb una transhumanitat assumida, amb una jerarquia claríssima entre les persones. És essencial en l’ideari desenvolupat per Peter Thiel aquesta idea de secessió de la democràcia basada en agafar les millors persones per provocar un salt tecnològic que permetria assentar aquesta superioritat. Si parlem de pensadors neoreaccionaris com Nick Land, es tractaria clarament de superar la humanitat i crear una nova espècie. 

Quin panorama! Mare meva. Permeti’m una mirada a la política espanyola. En aquest magma ultra, quin paper juga Vox?
A Europa, i concretament a Espanya, la tendència global a l’extrema esquerra és mantenir-se en un marc nacional-populista. En principi, aquests partits no estarien tan receptius a aquestes idees elitistes i pro-tech. Però això està començant a canviar una mica. Ho veiem en el cas d’Itàlia, on el pòsit feixista permet una recepció més fàcil d’aquestes idees. 

A França aquests corrents es mouen més aviat a banda del Reagrupament Nacional. No em sorprendria que a Espanya aquestes idees es desenvolupin al marge de Vox. Amb una particularitat pel que fa al món de parla espanyola, que és la presència potent d’aquestes idees a l’Argentina. I hi ha una circulació fluida entre l’Argentina i Espanya, amb intel·lectuals a banda i banda. Per tant, en aquest sentit no m’estranyaria que aquestes idees arribessin a través de l’Argentina més que des del món angloparlant.

I el cas d’Aliança Catalana?
Aquí no ho puc dir perquè no ho conec prou. M’ho hauria d’haver preparat això! Però voldria dir una cosa sobre els referents de l’extrema dreta. Normalment, solen ser referents antics i ara ens trobem amb una extrema dreta futurista. Jo estava convençut que a França aquestes idees no quallarien perquè tenim una extrema dreta molt ancorada al passat i, tanmateix, veiem com arriba una dreta prometedora que es reapropia d’una visió futurista positivista i engresca la gent.      

Davant d’aquest escenari, què fer? Encara hi som a temps? I, sobretot, què és el que no s’ha de fer? Vostè parla de modèstia democràtica com una eina per aturar aquesta onada. A què es refereix?
Un primer element que s’ha de subratllar és la nostra relació amb el llenguatge en el debat públic. La idea és no empassar-nos com un gripau els conceptes que ens volen imposar aquests discursos. Com a mínim, qüestionar-los. Quan es parla de l’onada de la IA, la seva presumpta irresistibilitat, penso en una frase de Fred Turner, un sociòleg de Silicon Valley: “La IA és la ideologia”. És clar que hi ha una realitat material i concreta, però el relat que ens empassem tots l’hauríem de saber relativitzar. 

Diria el mateix pel que fa al concepte d’eficàcia democràtica, o de la lluita imperial entre els Estats Units i la Xina. Això no vol dir que no hi hagi elements que justifiquen parlar-ne, però compte amb com ho descrivim. Perquè aquests relats preparen transformacions polítiques i les justifiquen. 

A què es refereix quan recepta modèstia democràtica?
Vol dir que, malgrat les nostres diferències en l’espai democràtic, puguem acceptar que ens contradiguin, ens transformin, ens convencin. És a dir, que no tot ha de ser definitiu d’entrada ni s’ha de sotmetre a lògiques noves. Aquesta modèstia democràtica consisteix a acceptar que les pròpies conviccions puguin ser modificades. No vol dir que tot s’hagi de fer dins del marc políticament correcte del debat burgès. Hem d’acceptar el conflicte i la lluita, però defensant la idea que hi ha d’haver un espai de decisió que encara és incert. Vol dir assumir una part d’incertesa pel que fa a l’orientació de la comunitat.    

Finalment, s’acosten les eleccions de midterm als Estats Units, el 3 de novembre. En podem esperar molt?
En tot cas, serà el primer test per veure si aquesta coalició eclèctica del trumpisme realment se sosté de manera sòlida. I serà també una veritable prova institucional. perquè no sabem com es faran aquestes eleccions i si el resultat es respectarà. Recordem que Trump no va reconèixer els resultats el 2020.