Les eleccions a Saxònia-Anhalt, amb l’extrema dreta d’Alternativa per Alemanya (AfD) plantant-se amb un 43,8% dels vots i a tocar del govern de la regió, ha trasbalsat la política alemanya i, en part, l’europea. Ulrich Siegmund, el líder ultra saxó, té el poder a tocar. Tot i no tenir majoria absoluta, el partit populista que dirigeix Sarah Wagenknecht (BSW) es mostra disposat a facilitar-li el govern. Amb uns resultats com els obtinguts, no hi ha cordó sanitari que valgui.
Suècia vota aquest diumenge i no s’esperen sobresalts en la pugna entre els socialdemòcrates -que podrien tornar al poder- i el bloc de forces centristes, tot i la presència dels ultres Demòcrates de Suècia. Israel vota a l’octubre i els nord-americans el 3 de novembre a les midterms. Dues eleccions crucials. Però a Europa, a banda de les eleccions espanyoles, seran les franceses, la propera primavera, les que definiran la correlació de forces al cor de la UE. Com es pot aturar l’extrema dreta? En parlem amb dos experts que porten anys analitzant els moviments reaccionaris, Xavier Rius-Sant i Miquel Ramos.
França: quan el front republicà triomfava
L’extrema dreta no ha vingut sense avisar. S’ha anat covant durant molts anys, des que el Front Nacional de Jean-Marie Le Pen va aconseguir entrar a l’Assemblea Nacional el 1986. El gran salt lepenista es va produir el 2002, quan Le Pen va aconseguir passar a la segona volta per enfrontar-se al neogaullista Jacques Chirac. Aquest es va imposar fàcilment amb un 82% enfront el 17% de l’ultra. Les crides a la unitat republicana van mobilitzar la societat francesa. L’extrema dreta fou aturada, però el lepenisme va guanyar una projecció enorme.
Aquestes eleccions, per cert, han de ser considerades un model del que l’esquerra mai hauria de fer. Les forces progressistes -aleshores en el govern amb Lionel Jospin de primer ministre- van presentar… set candidatures, que van fragmentar l’electorat d’esquerres. Fins i tot hi va haver dos candidats trotskistes. Però en aquell moment el front republicà va fructificar i ho seguiria fent en el futur.
L’extensió del malestar, la incapacitat dels lideratges de tots els colors (el conservador Sarkozy, el socialista Hollande i el centrista Macron) per consolidar una visió del país i l’habilitat de Marine Le Pen per reinventar-se han debilitat el cordó sanitari. La majoria d’observadors assegura que una segona volta entre Le Pen i el cap de La França Insubmisa, Jean-Luc Mélénchon, portaria el Reagrupament Nacional a l’Elisi. I ja no està clar que un altre candidat de centre esquerra o centre dreta pugui aturar l’extrema dreta.
Xavier Rius-Sant: “El risc és victimitzar-los”
El periodista Xavier Rius-Sant, expert en extrema dreta i autor del llibre Aliança Catalana: els nostres ultres, creu que els cordons sanitaris ja no funcionen en moments d’enorme polarització: “El risc és victimitzar els ultres i les crides a cordons sanitaris reforcen la seva idea de ser víctimes del sistema. A França van funcionar en l’inici de la reaparició de l’extrema dreta, però ara ja no està clar”. Els resultats a Saxònia-Anhalt ho corroboren.
Aleshores, què fer? Rius-Sant sí que té clar l’error principal que comet la dreta tradicional: “Assumir parts del discurs extremista dona la raó argumental als ultres, a ulls de molts electors. La CDU alemanya va endurir el seu discurs en temes de seguretat i immigració, i això és contraproduent”. En el cas de Saxònia, però, Rius-Sant també assenyala un factor diferencial: “Molta gent enyora la suposada seguretat dels anys autoritaris de la República Democràtica”.
Per Xavier Rius-Sant, el wokisme (“paraula que no m’agrada”) ha provocat una reacció contrària: “Classificar la societat en categories diferents i focalitzar en col·lectius com els trans o les lesbianes molesta molts sectors socials. I l’extrema dreta ho aprofita per fer les seves batalles culturals”. Sobre Aliança Catalana, un consell que ha donat a membres rellevants de la classe política ha estat “ignorar-la". "Però sembla que es busqui el contrari, buscar fer-ne la rèplica”, sosté.
Miquel Ramos: “El millor cordó sanitari són les polítiques socials”
Un periodista que també coneix a fons el fenomen ultra és Miquel Ramos, autor d’Antifascistas. Coincideix amb Rius-Sant en la crítica a l’actitud dels conservadors que cedeixen als arguments de la dreta extrema i té clara una recepta: “El millor cordó sanitari són les polítiques socials. Si la vida es precaritza i la gent no veu alternatives, vota l’extrema dreta”. Ramos considera molt negatiu que des de la dreta es vulgui ser equidistant entre la dreta radical i l’esquerra radical: “No totes les idees són respectables”.
Ramos assenyala el forat que està fent l’extrema dreta a les xarxes socials i quina és l’única manera de plantar cara als moviments ultres en aquest front: “Posar límits al poder de les grans tecnològiques, veritables responsables del que està succeint. Si l’única resposta de les forces polítiques clàssiques és convocar a la por contra l’avenç de l’extrema dreta, no donarà resultat”.
Com assenyalava en una entrevista a Nació fa tres anys, el pitjor pot estar passant: “Que l’extrema dreta infecti el sentit comú”. Ramos subratlla un dels trets característics de l’actual eclosió ultra: “L’exhibició desacomplexada de la maldat, que veiem en els atacs contra els migrants i les minories, que recorden els vídeos d’Estat Islàmic decapitant segrestats”. Amb tot, es mostra obertament optimista: “Això passarà. Perquè la gent és millor del que ens vol fer creure l’extrema dreta. Ho hem vist davant de les catàstrofes i de la Covid. Però hem de lluitar per això”.
