Les eleccions de mig mandat nord-americanes, el pròxim 3 de novembre, acostumen a ser difícils per al partit que ocupa la Casa Blanca. Però les del 2026 comencen a adquirir una dimensió especialment preocupant per a Donald Trump.
El primer front és la Cambra de Representants. Trump ja va començar el segon mandat amb una majoria extraordinàriament estreta. A les eleccions del 2024, els republicans van obtenir 220 escons davant dels 215 dels demòcrates. Només cinc escons de diferència en una cambra de 435 membres.
Ara el pèndol s’ha mogut. Una anàlisi recent de Brookings situa els demòcrates en disposició de guanyar aproximadament entre 25 i 30 escons. Altres escenaris més favorables als demòcrates permeten imaginar una onada superior, però avui no es pot donar per fet que la pèrdua republicana arribi als 40 com algunes enquestes preveuen. El precedent, tanmateix, existeix: el 2018, durant el primer mandat de Trump, els republicans ja van perdre 41 escons.
Per a Trump, perdre la Cambra no seria simplement una derrota electoral. Significaria perdre una part fonamental de la seva capacitat legislativa durant els dos últims anys de mandat i haver de conviure amb una cambra controlada per l’oposició que li té moltes ganes.
I aquí apareix el segon problema: el Senat
Fa només uns mesos semblava extraordinàriament difícil que els demòcrates poguessin recuperar-lo. Els republicans parteixen d’una majoria de 53-47 i els demòcrates necessiten un guany net de quatre escons. Però les últimes setmanes han modificat substancialment el panorama.
Els sondejos han convertit en competitives eleccions que fa poc semblaven fora de l’abast demòcrata. Maine, Ohio, Iowa, Texas, Carolina del Nord i fins i tot Alaska formen part ara del gran camp de batalla electoral.
El Wall Street Journal assenyalava aquesta setmana que els demòcrates apareixen per davant en vuit de les nou principals curses competitives analitzades. I els mercats de predicció han reaccionat en la mateixa direcció. Kalshi, una prestigiosa plataforma de predicció de mercats, situa actualment en un 61% la probabilitat que els demòcrates acabin controlant el Senat. Alaska, Maine, Michigan i Texas apareixen inclinats cap als demòcrates, mentre Ohio i Iowa continuen extremadament ajustats.
Queden setmanes de campanya i les enquestes poden equivocar-se. Però la fotografia política ha canviat.
La inflació: la medicina que Trump va administrar a Harris
Per entendre què està passant cal tornar al 2024. Kamala Harris va carregar electoralment amb bona part del descontentament provocat pel cost de la vida durant l’administració Biden. Trump va entendre perfectament aquell malestar i el va convertir en una de les armes més eficaces de la seva campanya. Dos anys després, la política nord-americana podria estar preparant-li la mateixa medicina.
La inflació interanual se situa en el 3,4%, però aquesta xifra general amaga elements molt més dolorosos per a les famílies. L’energia ha augmentat un 16,3% en un any i la gasolina, un espectacular 27,4%. Els aliments són un 2,7% més cars que fa un any i els preus relacionats amb la llar continuen pressionant les economies familiars.
I la gasolina als Estats Units no és un producte qualsevol. És un indicador econòmic que milions de ciutadans veuen cada setmana en enormes cartells al costat de les carreteres. En un país construït territorialment al voltant del cotxe i acostumat històricament a carburants relativament barats, omplir el dipòsit s’ha convertit en un recordatori constant de l’encariment de la vida.
La guerra amb l’Iran ha agreujat el problema. La gasolina s’ha situat recentment al voltant dels 4,50 dòlars per galó de mitjana nacional i el conflicte ha afegit pressió als mercats energètics. Fins i tot dins del Partit Republicà hi ha candidats que reclamen una sortida ràpida de la guerra.
A això cal afegir-hi el cost de l’alimentació, l’habitatge, determinats serveis i una altra preocupació creixent: el cost de l’assegurança mèdica. Les primes sanitàries estan augmentant per a una part dels nord-americans i l’expiració d’ajudes extraordinàries vinculades a l’Affordable Care Act ha incrementat la pressió sobre moltes famílies. És la combinació políticament més perillosa: gasolina, supermercat, habitatge i sanitat. Als catalans això també ens sona…
Les enquestes ja detecten el desgast. Un sondeig Reuters/Ipsos publicat aquest setembre situa l’aprovació de Trump en només el 32%. Encara més significativa és una altra dada: només el 17% dels entrevistats aprova la seva gestió del cost de la vida. En intenció de vot per a les legislatives, els demòcrates obtenien un 43% davant del 35% republicà. Trump va guanyar el 2024 preguntant als nord-americans si vivien millor que quatre anys abans. Ara aquesta mateixa pregunta pot girar-se contra ell.
Republicans que comencen a prendre distància
Hi ha un altre indicador que probablement preocupa especialment la Casa Blanca. Alguns candidats republicans que es juguen l’escó estan començant a marcar distàncies respecte del president. Alguns han suavitzat les referències a Trump en les seves campanyes; altres discrepen públicament sobre l’Iran, immigració o economia. Candidats republicans en districtes competitius de Califòrnia, per exemple, van evitar la convenció republicana de Dallas.
Això no significa que Trump hagi perdut el control del Partit Republicà. Continua mantenint una enorme influència sobre la base MAGA. Però electoralment és significativa una pregunta: quants candidats que es juguen realment l’escó volen tenir Donald Trump al seu costat durant les últimes setmanes de campanya? Si el 3 de novembre els republicans perden clarament la Cambra i també el Senat, Trump quedarà políticament tocat.
Entraria aleshores en els seus dos últims anys de mandat en allò que els nord-americans anomenen un lame duck, un ànec coix: un president encara immensament poderós institucionalment, però amb una capacitat legislativa molt menor i amb Washington començant inevitablement a mirar cap al 2028.
I aleshores començarà una altra batalla. La 22a esmena de la Constitució estableix inequívocament que ningú pot ser elegit president més de dues vegades. Trump ha especulat repetidament amb un tercer mandat, encara que recentment ell mateix ha reconegut la fortalesa de la prohibició legal.
Per això la gran qüestió republicana del 2028 probablement serà una altra: qui hereta Trump? Una derrota severa podria accelerar una batalla entre els qui defensin la continuïtat del moviment MAGA —amb JD Vance com una de les figures centrals— i els sectors que intentin recuperar una tradició republicana més convencional. Aquesta discussió ja ha començat dins del partit.
Trump podria descobrir així la paradoxa definitiva del seu segon mandat: haver tornat a la Casa Blanca prometent acabar amb la inflació i les guerres i arribar al tram final castigat electoralment precisament pel cost de la vida i per una guerra. Una tempesta perfecta. I una part important d’aquesta tempesta s’ha format sota la seva pròpia presidència.
Apunt final: una lliçó que travessa l’Atlàntic
El que passi als Estats Units tindrà inevitablement lectura europea. El trumpisme i el moviment MAGA han exportat molt més que eslògans. Han exportat una manera de fer política basada en respostes aparentment senzilles davant problemes extraordinàriament complexos. A Europa aquesta fórmula existeix també, adaptada a realitats nacionals diferents i sota sigles diferents.
Si les tendències actuals acaben materialitzant-se en una derrota republicana severa, el resultat nord-americà oferirà almenys una dada per al debat europeu: les promeses de solucions immediates també acaben confrontant-se amb la realitat de governar.
La immigració, la inflació, l’energia, la seguretat o la geopolítica no desapareixen perquè un dirigent asseguri que té una solució senzilla. Els eslògans poden guanyar eleccions. Governar exigeix alguna cosa més.
I potser aquesta serà la gran ironia del 2026: Donald Trump va arribar de nou al poder convertint el malestar dels nord-americans en la seva principal arma electoral. Dos anys després, aquest mateix malestar podria convertir-se en l’arma electoral contra ell.
