Aquesta passada setmana hem conegut una altra notícia que podria confirmar que Trump actua per interessos personals al servei de Putin. Umar Kremlev, president de l'Associació Internacional de Boxa i figura propera al Kremlin, ha pagat 170.000 dòlars per la festa del casament del fill gran del president dels EUA. Donald Trump Jr. i Bettina Anderson, es van casar fa uns mesos a les Bahames i una investigació de ProPublica ha descobert la trama. Kremlev va acompanyar, fa poc, Putin en la seva visita a la Xina. Manté connexions financeres amb la companyia estatal russa Gazprom. I té inversions en el camp de les apostes i el joc, en el qual va obtenir la llicència de la loteria nacional russa.

Donald Trump Jr. ja té antecedents de connexions russes mafioses. Com ara el juny del 2016, quan va tenir una reunió a la Trump Tower amb l'advocada russa Natalia Veselnitskaya, després que un intermediari li oferís informació perjudicial per a Hillary Clinton, llavors rival del seu pare a les eleccions presidencials. Aquesta punta de l’iceberg del trumputinisme explicaria per què Trump empeny sistemàticament Ucraïna a la rendició i posa bastons a les rodes a les sancions contra Rússia i al rearmament ucraïnès.

Però, la setmana passada, també, ens ha proporcionat tres importants bones notícies per a la resistència a l’hegemonisme i l’autoritarisme. La primera ha estat l’acord establert entre les presidències d’Escòcia, Gal·les i Irlanda del Nord per avançar en l’exercici de l’autodeterminació, en la defensa dels drets socials, de l’economia productiva i de l’acostament, amb possible ingrés, a la Unió Europea. Tenint en compte que les enquestes estan indicant que a Anglaterra ja són majoria les persones que veuen un error el Brexit, tot plegat és un respir per una UE molt tocada per la pinça de Trump (aranzels i fugida de l’OTAN), Putin (agressió militar i desestabilització política d’ultradreta) i Xi Jinping (penetració tecnològica i industrial).

La segona notícia és el triomf, per la mínima, de l’esquerra sueca sobre el conglomerat de dreta i ultradreta (antieuropeistes i pro Putin). La socialdemòcrata Magdalena Andersson segueix les passes de la danesa Mette Frederiksen, amb un programa de contenció i regulació de la immigració, la millora de l’acollida i exigència d’incorporació lingüística dels nous vinguts, una defensa a ultrança de les polítiques socials, una política econòmica on l’estat actua d’inversor en indústries estratègiques tecnològiques o militars i que incrementin la independència en l'aprovisionament, un respecte als drets de culte i de llibertat religiosa, sempre en el marc d’una laïcitat estricta...

I la tercera notícia, no sé si la més transcendent a curt termini, és l’acostament entre el Canadà i la UE (potser seguiran Austràlia i Nova Zelanda). L’oferta de Von der Leyen per a la lliure associació del Canadà a la UE ha vingut corresposta pel discurs d’aquest al Parlament Europeu. Un mandatari que ha plantat cara a Trump, que ha fet costat a Dinamarca davant les pretensions annexionistes nord-americanes sobre Groenlàndia i el mateix Canadà, que ha propugnat una aliança global entre potències mitjanes democràtiques on el nord siguin els valors i drets humans i un cert pragmatisme compartit en política internacional, ha estat intensament aplaudit per la majoria dels representants europeus.

Aquest dijous passat digué que: “El Canadà i la UE són forts separadament, però són més forts junts”. I que el nou estatus de les relacions entre Ottawa i Brussel·les ha “d’assegurar l’autonomia estratègica” de les dues parts, amb el reforçament de la cooperació en “minerals crítics, capacitat industrial de defensa, intel·ligència artificial i computació, seguretat energètica, espai i pagaments”. I afegí: “No busquem el poder per dominar els altres, al contrari, perseguim la resiliència perquè ningú, absolutament ningú, pugui controlar els nostres mercats oberts, menyscabar la nostra sobirania, amenaçar la nostra integritat territorial o soscavar les nostres llibertats, les nostres democràcies i el nostre estat de dret.”

En el discurs davant dels diputats, afirmà que aquesta aliança no busca crear un "tercer bloc per rivalitzar o dominar ningú". I lamentà que la integració econòmica i els mecanismes financers s'estiguin utilitzant actualment com una arma d'extorsió per part de grans potències. Finalment, va fer una crida a anar més enllà de la fortalesa econòmica dels països, que segons ell només té sentit per millorar la prosperitat de tothom. I abonà un intercanvi humà i no només comercial, potenciant l’intercanvi d’estudiants als dos costats de l’Atlàntic, compartint el programa Erasmus.

El final del discurs és propi d’un personatge que s’ha guanyat la consideració de líder internacional de les opcions democràtiques oposades a l’hegemonisme autoritari de les grans potències: "Aquesta combinació de crisis és una tempesta devastadora; un sol arbre cauria davant d'ella, però un bosc sencer no". Una crida a la resistència, un aval a l’esperança.

Postdata 1: El pes econòmic conjunt del Canadà i la Unió Europea supera els 20,4 bilions de dòlars (USD) en producte interior brut (PIB) total. Aquest pes combinat representa aproximadament un 15% de l'economia mundial. La població conjunta és de més de 480 milions de persones (450 milions a la UE i al voltant de 40 milions al Canadà).

Postdata 2: Des de l’òptica catalana, una acceleració de les relacions amb Europa per part del Canadà pot ampliar l’actual situació on les exportacions catalanes es concentren en els productes farmacèutics, la maquinària, els productes químics orgànics i les begudes. Més de 900 empreses catalanes ja exporten al Canadà de manera regular i prop de 50 tenen 65 filials establertes al país nord-americà. I en l’àmbit de la cultura i l’aliança sobiranista, és un bon moment per multiplicar les relacions amb el Quebec.