Fa poc més d’un mes plantejàvem en aquest mateix mitjà que ens calia una demostració de forces per trencar el relat pessimista i fatalista de l’ascens inexorable de l’extrema dreta catalana, i que el 10S era un bon moment per a fer-ho. Ara, un cop passada la data i la Diada de l’11, podem afirmar sense complexes que els dos dies de mobilitzacions no només han estat una injecció d’optimisme per a l’independentisme i l’antifeixisme català, sinó que també poden marcar un punt d’inflexió en la dinàmica política al Principat.

Per a nosaltres, hi ha tres idees clau i una proposta cristal·lina de la feina a fer els pròxims anys per a totes aquelles que lluitem no només per aturar el cop del món fosc amb què ens amenacen, sinó per viure millor i més lliurement.

Primer, dirimir quin projecte lidera la disputa democràtica i antifeixista contra l’extrema dreta. Ara mateix, a ulls de molta gent, el garant de l’antifeixisme és el PSOE. Precisament per això, al PSC li va de perles que existeixi i prengui pes una força autoanomenada independentista absolutament antidemocràtica i xenòfoba com és Aliança Catalana, ja que ajuda a reforçar el seu propi partit –aquest PSOE tan poc socialista i obrer i tan espanyol– com a alternativa a la reacció dretana. La força de l’independentisme i el seu embat contra l’estat precisament radica en l’element democràtic popular, i el perill més gran que pot córrer l’independentisme és, en un moment de disputa contra les idees reaccionàries, situar-se en el lloc incorrecte de la història i perdre el seu caràcter democràtic i universal per passar a ser un projecte identitari i excloent. Per això, combatre Aliança és també combatre la centralitat del PSOE en la disputa política actual.

Segon, en relació amb el primer, la postura de l’independentisme respecte l’extrema dreta. La demostració de forces inapel·lable del 10-S no només és un bon revés per a Aliança Catalana, i no només interromp els somnis humits del PSC i de l’estat en el seu conjunt. També fa moure tot l’independentisme i fixar una posició que, en algunes places concretes, començava a trontollar. L’independentisme és i ha de seguir sent democràtic, popular i antifeixista, i ha de lluitar per la millora de les condicions de vida de tothom. El 10-S es va mostrar una majoria antifeixista disposada a defensar el Fossar de les Moreres, símbol de la lluita per l’autodeterminació del nostre poble. Durant la Diada, no només es va tornar a deixar en ridícul la ultradreta de Núcleo Nacional, sinó que es va tornar a aïllar Aliança Catalana de l’independentisme. Van haver de marxar escortats entre crits d’un jovent independentista que semblava tenir igual de clar que no vol feixistes dins del moviment com que el temps del lliri a la mà s’ha acabat. Si algú vol representar l’independentisme, no ho podrà fer tolerant Aliança Catalana com a agent.

Tercer, el 10-S i l’11-S ens han mostrat unes actituds que poden generar una oportunitat política molt potent per a sortir de l’atzucac entre l’extrema dreta i el govern dels 1000 anys del PSOE. D’una banda, hi vam veure l’expressió viva del vincle entre l’antifeixisme i l’independentisme que ha caracteritzat la lluita del poble treballador català contra els opressors al llarg de la nostra història i amb el pic recent de l’1 d’octubre; de l’altra, hi vam veure el rebuig d’una generació de joves a l’opressió d’un estat que ens apallissa per portar una estelada a un partit de futbol, que encara pretén llevar-nos el català de l’escola i per a qui les caretes de plurinacionalitat del PSC ja no amaguen res. Si no volem ni l’extrema dreta, parli la llengua que parli, ni tampoc no creiem els cants de sirena pacificadors de Sosiego Man, hem de construir una alternativa. Un tercer espai que trenqui la disjuntiva. Un bloc polític que tingui clar que la defensa dels drets nacionals i socials van de la mà i no passen per la delegació, sinó per la nostra construcció política pròpia com a poble treballador català.

I aquí, la tasca. Els pròxims mesos i anys, el conflicte s’aguditzarà. Als Països Catalans, el conflicte tindrà alhora expressions nacionals i socials, que van de la mà, com ja ho estem veient als territoris en què governa l’extrema dreta. Més evident encara serà si hi ha un govern d’extrema dreta a l’estat espanyol. Però no podem esperar l’esclat i anar a corre-cuita a buscar respostes a curt termini. Hem de preparar les condicions des d’ara mateix per superar els límits amb què ens vam topar el cicle polític passat. Un d’aquests límits és confiar el lideratge de la lluita independentista a unes institucions conformades per partits amb els seus interessos de classe contraposats. No podem delegar aquesta responsabilitat ni podem esperar que peti tot, necessitem organitzacions de masses, conformades per treballadores i que responguin als interessos de les treballadores. Necessitem tenir cada cop més força i control sobre els processos necessaris per al sosteniment del nostre país, per quan arribi un altre juny tenir ben esmolades les eines. Cal que organitzem la nostra força per liderar el conflicte amb l’estat i poder anar molt més enllà que vam fer el 2017, cal que organitzem l’optimisme per sortir a guanyar.