Deu fer cosa d’un any assegut en una de les terrasses de plaça de la Font de Tarragona vaig contemplar, atònit, una imatge que em va costar assimilar. Mentre estava fent temps prenent un cafè i repassava papers, sempre intento arribar una estona abans a les reunions, i aquell dia tocava l’Ajuntament de Tarragona, un grup d’unes encara no quaranta persones en feia cap a les portes de l’ajuntament per protestar contra l’ocupació de Gaza.

Les edats i vestimenta dels que encapçalaven o millor dit dirigien la manifestació complien amb el cànon estètic d’una determinada esquerra revolucionària o combativa com els agrada autoanomenar-se. Samarretes amb el dibuix de les banderes negra i vermella del moviment antifeixista, cabells llargs, mocadors palestins i megàfon en mà un jove que ja havia superat l’adolescència amb escreix bramava consignes antiimperialistes contra Israel i els Estats Units.

El que em va sobtar fou el cos central de la manifestació. Eren adolescents que havien fet campana de l’ESO i potser algun del batxillerat, majoritàriament noies i moltes d’elles portaven hijab. Fins aquí podíem arribar a comprendre el que estava observant, però entrar en xoc quan vaig adonar-me que alguns d’aquells manifestants exhibien banderes marroquines i un parell d’algerianes.

Banderes marroquines, de l’estat marroquí aliat tradicional d’Israel i els Estats Units, contra la invasió i genocidi de Gaza? Com diria aquell em va explotar el cap.

Però encara se’m feia més costa amunt entendre com aquells joves adolescents, alguns ja nascuts a Catalunya, els quals havien hagut de marxar d’un país que els havia expulsat econòmicament i que no destaca ni per la mobilitat social ni pel respecte als drets civils, exhibien aquella bandera com una eina d’alliberament. Amb esforç podria entendre les algerianes, ja que aquest país sempre ha estat alineat amb els que donen suport a Palestina però no les marroquines.

Per què duien banderes marroquines en lloc de banderes palestines? Aquestes darreres només les exhibien els manifestants més veterans que al principi de l’article definia com els que manegaven la protesta, però no era el cas dels i les adolescents que eren majoria. Alguns duien fins i tot els mocadors verds de Hamàs al cap. Tot sabent la barbàrie que representa aquesta organització islamista tot no tenir cap justificació com a mínim té una explicació, les banderes marroquines, però, m’intrigaven.

Només una barreja d’orgull panarabista, tradició familiar musulmana i un necessitat existencial de tenir un referent al que agafar-se explica la presència d’aquella bandera. Són adolescents que busquen una identitat i en el cas de molts és la dels seus pares. La bandera del Marroc no crec, especulo, que representi el rei la resta del règim marroquí sinó la cultura i la tradició que s’ha heretat a casa.

De tornada a Barcelona, conduint amb la ràdio apagada i amb temps per pensar em preguntava quina pedagogia revolucionària havien fet o feien els conductors de la manifestació cap aquells adolescents que més que protestar contra l’imperialisme i l’expansionisme israelià, es dedicaven a expressar la seva identitat en un món que massa sovint els és aliè. Una expressió de la seva identitat que té molt poc a veure amb el que predica l’extrema esquerra antiimperialista a casa nostra.

Aquesta estranya parella que conforma l’extrema esquerra i l’islam. Una parella que òbviament té un enemic comú el sistema capitalista i les democràcies, però que palesa el fracàs de bona part de l’esquerra que mentre ha portat una lluita heroica i constant per la secularització de les societats occidentals i destriar la cosa civil del que és religiós, amb l’arribada de població musulmana de les darreres dècades ha restat paralitzada, obviant els deures civils dels nouvinguts i centrant-se només en els seus drets socials.

Vull intentar no caure en el paternalisme, segur que molts d’aquests joves catalans de família magrebina, han entès que el Marroc és un sentiment, però que el seu futur s’ha de desenvolupar a l’Europa democràtica. Però i aquells que no ho veuen així? Qui els explicarà a aquelles adolescents que exhibien la bandera marroquina com símbol de llibertat i emancipació que el règim del seu país és el culpable de l’expulsió del seu propi país d’elles o els seus pares? Què els expliquen a casa seva? Quines xarxes socials segueixen per alimentar aquesta paradoxa?

Algú em podria dir que la política d’integració dels nous catalans ha estat insuficient, ja que una generació d’immigrants de primera generació i fins i tot de la segona, no se senten partícips d’aquest país i aquesta societat. Ben segur tenen raó, tot i els esforços a l’escola i de moltes entitats, no s’ha fet prou. Però això no obsta reconèixer que tenim un conflicte d’identitats i que no estem fent bé les coses.

Com passa sovint a casa nostra, som especialistes a fer grans anàlisis i diagnosis, però justets en aplicar solucions. Vista la història recent anem curts de propostes per reconduir aquest conflicte d’identitat. Catalunya un país amb l’estat en contra i que treballa per la seva desaparició ha de fer un doble esforç per incorporar aquestes noves fornades d’immigració.

El règim marroquí juga la contradicció, utilitza la immigració cap al nord com una vàlvula de descompressió d’un sistema que no pot ni alimentar ni garantir el futur a bona part de la seva població i, per una altra banda, usa la immigració com una arma estratègica per pressionar a altres països i alhora també, sovint, com una cortina de fum per treure’s de sobre la pressió interna.

Definitivament, el règim marroquí esdevé un problema per a nosaltres i també pels seus fills que han emigrat al nord, primer perquè els ha expulsat del seu propi país i, en segon lloc, perquè utilitza els lligams familiars, els d’identitat i els de caràcter religiós per mantenir una població, ostatge a Europa i en alguns casos reactiva al model de societat oberta i democràtica de la qual ens hem dotat. Sortosament, no tothom és així, però no voler assumir que el problema existeix no ajuda a la seva solució i dona aire a l’extrema dreta.