El comiat de l'estiu a Barcelona es presenta calent. L'escàndol de l'anunci de Desigual, un espot publicitari que banalitza l'oposició al turista i a l'expat que fa temps que es reivindica a la ciutat, ha arribat a les tertúlies i s'ha parlat de com aquests dos grups estan massificant la ciutat. L'anunci de Desigual, les discussions de tertulianes i l'adopció del terme pels mitjans de comunicació ens ho confirmen: el terme expat ha arribat al mainstream.
El concepte d'expat gaudeix d'un significat prou difús com perquè cadascú l'ompli amb el seu imaginari i l'adapti a la seva realitat. A Barcelona, és una persona estrangera; pot parlar una mica de castellà, però no català. Té uns ingressos alts; segurament treballa en remot i no tributa aquí, i té molts números de tenir els cabells rossos.
La denúncia de l'expat va sovint acompanyada també de les reivindicacions contra el turista. El que fan aquests dos corrents és atribuir uns fenòmens (pujada de preus de consum i de l'habitatge, descens en l'ús del català) a pràctiques individuals.
Tot i que els efectes del turisme i la gentrificació són palpables en molts barris de la ciutat, sabem que individualitzar la culpa en les persones concretes és desmobilitzador. Ens fa perdre el temps en discussions moralistes, i treu el focus de les polítiques públiques que necessitem per tenir un habitatge i una feina dignes, i un planeta habitable. Per això la crítica que fem a Barcelona és la de la turistització, que assenyala el monocultiu turístic que ha estat el projecte polític i el model econòmic de la ciutat.
De les dades de compravenda d'habitatge recents sí que en podem treure alguna conclusió. La compra d'immobles per part de persones estrangeres ha augmentat del 7,1% el 2007 al 19,3% el 2023. Segons el Banc d'Espanya, els estrangers no residents compren habitatge per un preu un 60% més alt que els residents, i això afecta el preu a l'alça. El que compta aquí, però, no és que siguin estrangers, sinó que siguin no residents: compren habitatge com a actiu i no com a casa.
Culpabilitzar l'estranger ens impedeix veure que la crisi de l'habitatge es deu a l'ús financer que se n'ha fet. Però la problemàtica concreta de l'augment del preu a causa d'aquestes compres s'abordaria prohibint les compres per a usos no residencials, és a dir: prohibir comprar una casa que no s'hagi de destinar a ser habitada. I s'aplicaria a tothom, independentment de la nacionalitat. Al Parlament de Catalunya es debatrà en els pròxims mesos una llei que ho contempla, i la Comissió Europea ha proposat en el seu recent reglament d'Habitatge Assequible unificar els criteris per poder-ho fer en zones tensionades. El lloguer de temporada, que també es veu afectat a l'alça per l'estranger no resident, entra també entre els aspectes que cal regular.
Però deixar-nos endur pel tobogan de culpabilitzar l'expat per la crisi de l'habitatge té diversos riscos. Més enllà que sigui un col·lectiu indefinit, es corre el risc de facilitar discursos xenòfobs en què es culpa l'estranger. La crisi d'habitatge no es pot reduir a un debat d'oferta i demanda, però a la dreta li convé molt que així es faci. Si hi ha un excés en la demanda, qui sobra? Els migrants, particularment si són pobres, migrats i vulnerabilitzats. Els expats i l'habitatge són l'altra cara de la perillosa moneda de la demografia i l'habitatge: la dreta i l'extrema dreta, que veuen com l'habitatge és una preocupació real de la població, justifiquen així les polítiques de prioritat nacional en habitatge. L'Oleguer Camps recollia bé els riscos de caure en debats demogràfics fa pocs dies en aquest article.
El discurs contra l'expat també funciona perquè hi ha una part més benestant de la població catalana, que la crisi de l'habitatge no havia afectat fins ara, però a qui sí que li interpel·la que canviïn els barris i els comerços, i que hi hagi una nova classe mitjana-alta que no té gaire intenció d'aprendre el català. Però com està funcionant l'expat últimament és com a agent desresponsabilitzador i boc expiatori. Si caiem en culpabilitzar l'estranger, sigui benestant o no, ens eximim nosaltres i la nostra classe política de les dinàmiques rendistes que hem generat i continuem generant.
Per això val la pena mirar cap on sí que podem actuar. Tenim dades noves que ens orienten de cap on ha d'anar la discussió del model de ciutat, i que giren al voltant de l'ampliació de l'Aeroport del Prat. La primera és de l'Observatori DESCA: arribar als 70 milions de passatgers el 2033 faria pujar les emissions de CO₂ del trànsit aeri un 21,8% respecte de les del 2025, i l'escenari dels 80 milions, un 39,2%. La segona és de la New Economics Foundation, que ha calculat què costa això a qui viu aquí: un creixement de l'11,8% de les arribades turístiques a l'estat espanyol entre 2026 i 2031 encariria l'habitatge en 3.500 euros de mitjana i el lloguer en 217 euros l'any per llar. No és una intuïció de barri: és un impacte calculat.
Davant l'expat no tenim cap subjecte ni interlocutor; davant l'ampliació de l'aeroport, tenim una palanca política: és una decisió administrativa concreta que es pot aturar. I aturar-la no és un gest simbòlic: evita unes emissions que la Cort Internacional de Justícia ja ha vinculat explícitament al gaudi dels drets humans, l'habitatge inclòs, i evita la pujada de lloguers que porta associada l'augment d'arribades.
Aquest diumenge 20 de setembre Zeroport ens convocada una manifestació contra l'ampliació. Que és una manera més útil d'acomiadar l'estiu que barallar-se amb un anunci de Desigual.