Des de les instàncies públiques, ben a prop de la Diada de l’11 de setembre, s’ha anunciat l’inici de l’Any Tarradellas per commemorar, el 2027, el cinquantenari del seu nomenament com a president de la Generalitat de Catalunya restaurada. La cloenda dels actes que s’ha triat ha estat el 23 d’octubre de 2027, quan farà cinc dècades rodones que Tarradellas, des del balcó de Palau, saludà el poble que l’aclamava: “Ciutadans de Catalunya, ja soc aquí”. En efecte, ja era a casa després de gairebé quaranta anys d’exili forçat per la dictadura franquista. Valgui dir que bé està que es commemorin els fets històrics que vinculen el poble català amb el seu passat proper i llunyà, però ja no està tan bé que la celebració ensopegui amb la temptació de trivialitzar els esdeveniments i convertir les anècdotes en categoria per facilitar que les categories s’esvaeixin. I alguns indicis apunten en aquesta direcció de to conceptual menor.

Vegem. Josep Tarradellas (Cervelló, 1899 - Barcelona, 1988), amb independència de les avinences o desavinences que ideològicament pogués suscitar, personificava, sens dubte, la continuïtat històrica de la Generalitat de Catalunya. De manera que convindria que fos tractat des d’aquesta perspectiva central, a saber, la d’una personalitat política que assumí la càrrega de viure sempre a l’exili, en condicions més aviat precàries, per transmetre a l’esdevenidor la institució de la Generalitat que el franquisme —‍no ho oblidem!‍— havia abrogat. Al respecte, sembla oportú evocar que Tarradellas va ser nomenat president de la Generalitat de Catalunya per mitjà d’un decret del Govern espanyol dictat el 17 d’octubre de 1977, a penes dues setmanes més tard del restabliment de la Generalitat (el 29 de setembre del mateix any 1977). I també —‍data clau, com comprovarem‍— més d’un any abans de la validació en referèndum de la Constitució espanyola (desembre de 1978).

Així les coses, una primera aproximació a aquesta seqüència cronològica ens duria a demanar-nos pel significat del restabliment de la Generalitat i el nomenament subsegüent de Tarradellas com a president. La resposta és que l’estat espanyol va reconèixer així la legitimitat del seu nomenament, que s’havia produït a l’exili, el dia 5 d’agost de 1954, a la ciutat de Mèxic, a la seu de l’ambaixada de la República Espanyola. [Ambaixada al·legòrica o aparent, com li vulguem dir, perquè el règim polític republicà havia estat substituït violentament pel cop d’estat que propicià la dictadura franquista.] L’acta de nomenament, que es conserva, estesa en paper timbrat del Parlament de Catalunya i avalada amb son encuny, és reveladora de la continuïtat històrica i institucional de la Generalitat, i constitueix un document d’un alt valor polític, històric i jurídic. Al cap i a la fi, allò de veritablement transcendent és que l’acta i el nomenament que conté foren admesos per l’estat espanyol i reconeguts com l’expressió legítima de l’existència d’una institució pública, la Generalitat de Catalunya, que havia estat dissolta pel franquisme. Institució que venia de temps enllà i que, per descomptat, era anterior a la Constitució de 1978.

[Aquest fet, a saber, que el govern espanyol d’aleshores (setembre i octubre de 1977), presidit per Adolfo Suárez, un antic alt càrrec de la dictadura, restaurés la Generalitat i reconegués la legitimitat del nomenament de Josep Tarradellas materialitzat a l’exili, com l’hauríem d’interpretar? Com una relliscada del govern espanyol d’aleshores? Com una errada estratègica, des de la perspectiva espanyola? O, més aviat, com el resultat dels pactes concertats per Tarradellas amb el govern de Madrid consistents a acceptar retornar amb una actitud gens bel·ligerant pel que fa a les reivindicacions nacionals a canvi d’acceptar-se, de la banda espanyola, la validesa del seu nomenament?].

Tot plegat semblava que comportés el reconeixement, per part d’Espanya, de la preexistència històrica de Catalunya i de les seves institucions, amb el que això implicava de respecte i consideració a totes dues realitats. Però aquesta percepció fou malauradament errònia i una diversitat de fets jurídics i polítics s’encarregaren d’esvair els anhels nacionals catalans que s’albiraren durant els primers moments de la dòcil i controlada Transició. I, encara més, passats els anys, la sentència del Tribunal Constitucional de 28 de juny de 2010, dictada per resoldre els recursos d’inconstitucionalitat interposats contra l’Estatut de Catalunya de l’any 2006, que havia estat referendat pel poble català, s’encarregà d’esberlar en un no res bona part de l’escenari nacional català.

La sentència, en efecte, al marge de negar la validesa jurídica del terme "nació", que fa servir l’Estatut en referir-se a Catalunya, perquè, diu, l’única i indivisible nació és la nació espanyola, adverteix que, quan l’Estatut parla de "drets històrics" com a fonament de l’autogovern, s’ha d’entendre que ho fa de manera impròpia, és a dir, sense rigor. És així perquè, insisteix el Tribunal, la legitimitat de Catalunya, en tant que comunitat autònoma, neix únicament i exclusiva de la mateixa Constitució.

Convé reparar en aquestes afirmacions. En els termes precisos que el Tribunal Constitucional proclama, abans de la mai prou encimbellada Constitució espanyola de l’any 1978, no hi havia res més que el buit. De manera que l’existència mil·lenària de Catalunya, les seves lleis històriques de caràcter públic i privat, les institucions pròpies, molt més ancestrals que no pas les espanyoles, queden, si fa no fa, amagades sota la penombra. Si semblen, les del Tribunal Constitucional, propostes pedestres, que es fonamenten en la ignorància dels esdeveniments històrics, autàrquiques i humiliants, és perquè ho són. Per això, l’efemèride de l’Any Tarradellas tindrà consistència i valor col·lectiu si, ans que servir de propaganda del paradigma de la tan cobejada concòrdia —‍subtil manera de designar l’espanyolització de l’univers català‍—, s’orienta a fer pedagogia pregona que ensenyi d’on ve Catalunya.