Ho hem sentit mil vegades. Hi ha més delinqüència. Els immigrants es queden les ajudes. A força de repetir-les, algunes frases deixen de semblar opinions i passen a sonar com fets. Però els fets tenen la mala educació de no adaptar-se sempre al relat.
Durant el primer semestre del 2026, les infraccions penals registrades a Catalunya van baixar. També ho van fer els furts, els robatoris amb força i els robatoris amb violència. Això no vol dir que no hi hagi problemes greus, ni que qui pateix un delicte hagi de consolar-se mirant una estadística. Vol dir una cosa més senzilla: una percepció pot ser molt real sense descriure bé la realitat.
Amb la immigració passa exactament el mateix. Molta gent està convençuda que els immigrants reben més del que aporten i que són responsables de la saturació dels serveis públics. La percepció existeix. Negar-la seria absurd. Però una cosa és constatar una cua i una altra saber per què hi és.
Si entro en un CAP ple, la saturació és real. Si a la sala d’espera hi ha persones immigrades, també. El que no se’n desprèn és que falti un metge per culpa seva. La diferència sembla òbvia. No sempre ho és.
Mentrestant, gairebé tres de cada deu persones ocupades a Catalunya han nascut a l’estranger. En algunes de les feines més dures, més precàries i més mal pagades, la proporció és molt superior. Hostaleria. Construcció. Camp. Neteja. Cures. Aquí apareix una de les contradiccions més curioses del debat. Els immigrants són una càrrega, però resulta que tenim un model econòmic basat en feines precàries i mal pagades, que afavoreix l’enriquiment d’uns pocs.
La paradoxa és considerable. I encara n’hi ha una altra. Sovint parlem d’immigració poc qualificada quan, en realitat, una part important dels immigrants treballa per sota de la seva formació. El problema no és només quina immigració arriba. També és què en fem quan arriba.
El nostre model econòmic necessita molta feina barata. I com més vulnerable és un treballador, menys capacitat té per negociar salari i condicions. Després ens sorprèn que aquesta mateixa població aparegui concentrada en els estrats més precaris de la societat.
Tot això no significa que la immigració no generi tensions. Naturalment que en genera. Més població significa més habitatges, més metges, més mestres, més autobusos i més trens. La qüestió és una altra. Si l’economia necessita centenars de milers de nous treballadors, per què els serveis públics i l’habitatge no creixen al mateix ritme? Per què els que es fan rics amb aquest model injust no fan una aportació impositiva més alta per compensar els efectes nocius del model que els fa rics?
Aquesta pregunta és menys còmoda. Perquè l’immigrant té cara. El model econòmic, no. Veiem la persona que tenim davant a la cua del CAP. No veiem l’empresa que necessita salaris baixos, el mercat immobiliari que expulsa famílies o l’administració que arriba tard. És més fàcil enfadar-se amb algú que entendre un sistema.
Aquí és on les percepcions es tornen poderoses. No perquè inventin necessàriament els problemes, sinó perquè sovint n’assenyalen el culpable equivocat. La cua existeix. El lloguer impossible existeix. La precarietat existeix. La inseguretat també.
Però una societat madura hauria de ser capaç de distingir entre el problema i la seva causa. Perquè quan deixem de fer-ho, qualsevol anècdota pot derrotar una estadística i qualsevol prejudici pot convertir-se en explicació. I aleshores ja no importa gaire què passa. Importa què sembla que passa.