"Los socialistas catalanes te queremos bien, te queremos mucho, pero aún queremos más a Catalunya y a sus ciudadanos, los queremos apasionadamente, nos debemos a ellos, nos debemos a sus ciudadanos, a sus problemas, a sus expectativas, a su justas demandas, a su cultura, a su lengua y a su Estatut, que vamos a defenderlo con todas nuestras fuerzas". 20 de juliol de 2008, Palau de Congressos de Barcelona, cloenda de l’11è congrés del Partit dels Socialistes de Catalunya. El primer secretari del PSC i president de la Generalitat, José Montilla, parla des de la tribuna. S’adreça al secretari general del PSOE i president del govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, que l’escolta des de la primera fila. La frase fa petar els teletips i causa un fort impacte polític.
El context: l’Estatut és al corredor de la mort del Tribunal Constitucional, esperant sentència, i el govern d’Espanya negocia amb les comunitats autònomes el nou sistema de finançament autonòmic. Montilla està enfadat perquè les propostes del govern Zapatero són perjudicials per a Catalunya. Sap que l’estabilitat del seu govern (coalició amb ERC i ICV) depèn de l’èxit del finançament. ERC necessita una victòria per justificar el segon tripartit (“heu fet president el Montilla”, clamen en to acusatori la Catalunya convergent i també una part important dels votants d’ERC, i en els pobles i a les trobades familiars els militants republicans pateixen de valent). La literalitat de la frase de Montilla parla d’amor a Catalunya, però el subtext real és més prosaic: si ens obligues a triar entre l’estabilitat del teu govern i la del nostre, doncs això, “queremos más a Catalunya”.
El missatge va funcionar, i un any després arribava un acord amb bombo i platerets que satisfeia ERC i garantia que el segon tripartit esgotaria la legislatura. Ni tan sols la sentència del TC contra l’Estatut va trencar aquell govern: Montilla va tornar a gesticular a satisfacció d’ERC, agafant una pancarta amb Muriel Casals que deia “Som una nació. Nosaltres decidim” (10-J de 2010, passeig de Gràcia), i així va poder estirar el seu mandat literalment fins a l’últim dia permès per la llei.
Potser Salvador Illa es pregunta com és que, en l’equador del seu mandat, les enquestes el maltracten (fins a deu diputats menys en l’última de Sigma Dos). Segur que la caiguda del PSOE a tot Espanya arrossega a la baixa els resultats del PSC. Segur que el col·lapse dels serveis públics a Catalunya i les vagues tenen impacte. I segur que els continus errors no forçats del Govern (el darrer, el de les proves PISA), tampoc no ajuden. Però hi ha un aspecte que no s’està valorant prou, que és la manca d’ànima nacional del govern Illa, la imatge que projecta d’estar totalment subordinat al govern d’Espanya. Zero conflicte, com si de sobte els interessos de Catalunya coincidissin miraculosament amb els de l’executiu espanyol. No hi ha res en l’agenda política d’Illa que contradigui Sánchez. Cap discrepància pública, cap senyal d’autonomia de pensament. Res.
Obsessionat amb distanciar-se del procés, Illa ha portat les relacions Catalunya-Espanya a un terreny fictici, que és la negació de qualsevol conflicte. És el primer president de la Generalitat que ho fa des de Tarradellas. No ho van fer ni Montilla ni Maragall, ni per descomptat Pujol, Mas, Puigdemont, Torra i Aragonès. Cadascun amb el seu estil i agenda política en funció del moment, però tots van xocar amb Madrid. És una cosa que se li suposa a un president de la Generalitat: xocar amb el poder estatal. I no per esport, ni per tradició, sinó perquè, objectivament, els interessos són diferents, encara que allà hi mani un amic personal. La praxi d’Illa és un “queremos mucho a Catalunya, pero aún te queremos más a tí, Pedro”. I aquestes coses, la gent les percep.