Ens cal revisitar Fuster. Parlar de Joan Fuster vol dir parlar d’un compromís i parlar d’un lloc: vol dir parlar d’un compromís polític, social i cultural des del País Valencià, sí. I des de Sueca. Un dels intel·lectuals més decisius de la segona meitat del segle XX. El detonant de la forma que va prendre durant aquell darrer mig segle la cultura catalana. Ell comença a interessar-se pel País Valencià i per Catalunya i treballa amb força la nació plena: els Països Catalans i a partir d’aquí evoluciona en cada context històric i s’adapta.
Però hi ha molts Fusters: el literari, que és l’assagista, el memorialista i l’articulista, i el Fuster cívic i nacional, que és el de la influència i del seu impacte en la política dels anys 50 als 70. Des del PSUC a Pujol, des de l’independentisme del PSAN fins al blaverisme, que el converteix en enemic, Fuster esdevé figura central i marca la dinàmica política. És “la figura de l’intel·lectual entesa com un tòtem a cremar o com un tòtem a seguir”, el seu pensament i les seves idees tenen un impacte molt important.
Fuster vol dir Nosaltres els valencians. Si aquest no fos un bon llibre no hauria estat tan mobilitzador. Una de les grans virtuts de les teories polítiques de Fuster és que les va saber transmetre de manera que fossin enteses per tota mena de lectors i amb voluntat d’estil, perquè en realitat primer volia explicar-se ell mateix. ¿Però qui és aquest Joan Fuster que va saber fer-se figura referent? Joan Fuster va tenir un començament com a poeta, i Carles Salvador en llegir-lo deia que no s’assemblava a cap dels poetes valencians de llavors. Els seus versos són prou estimables. Però l’any 1958, li diu a l’editor Joan Sales que també renuncia a escriure novel·la perquè n’havia fet algun intent i no el va satisfer.
¿I com evoluciona, el Joan Fuster en la literatura de les idees? Quina és la seva influència i el seu impacte en l’àmbit polític? Des del punt de vista literari ell es definia com un assagista i com un escriptor de diaris, en la doble accepció del terme “diari” perquè molts dels seus escrits privats anaven a parar a les rotatives. En una carta a Josep Pla es lamenta d’haver-se de guanyar la vida escrivint. I que escriure per als diaris li deixa poc temps per llegir. Diu: “Escric molt, potser escric massa coses que no m’interessen, però no hi ha cap més remei”.
Això fa que ens preguntem sobre la seva voluntat de professionalitzar-se com a escriptor. De fet, aquesta seria la gran pregunta de la modernitat. ¿Ha desaparegut l’omnipresència que va tenir Joan Fuster en la societat catalana dels anys 60 i 70 del segle XX? Ell, quan arrenca la Transició, decebut, se serveix de l’ideal de Gracián: abrirse pocos y celarse a muchos. Ell parla de Transició com a autoengany.
Hi ha un antifusterianisme editorial i acadèmic? Les grans figures sempre són inquietants. Durant molt de temps l’acadèmia, en aquest país, no ha sabut què fer amb figures com Pla, Ors o Fuster. Per què? Perquè plantegen una sèrie de problemes que des del punt de vista acadèmic no saben enfocar-se? La primera història de la literatura catalana contemporània se suposa que hauria de sortir de la universitat. Doncs no, surt del Carrer Sant Josep 10 de Sueca. Un assaig comparatista amb unes reflexions teòriques molt interessants.
Això desencaixa el món acadèmic i per aquestes raons Fuster potser més que poc estudiat és mal estudiat. I tot el seu conjunt d’obra, més que poc coneguda ha estat mal coneguda.
En aquelles Converses inacabades amb Toni Mollà a Tàndem de la memòria, Mollà li planteja una nova reedició de Descrèdit de la realitat i ell respon que no perquè el llibre s’ha de readaptar i que ja ho farà. Però parlar de Joan Fuster vol dir parlar d’assaig. Per a ell l’assaig no és sobre un tema sinó cap a un tema. Max Cahner li demana Nosaltres els valencians perquè li interessa estrenar editorial amb el pensament de Fuster. Amb l’aparició de Nosaltres els valencians i Qüestió de noms, el catalanisme s’ha de replantejar. Aquestes dues obres obliguen a un replantejament: ¿on s’ha de circumscriure la catalanitat, al Principat o ha d’abraçar tot l’espai de la cultura comuna?
I Fuster és incòmode: incòmode per a l’acadèmia i per a la política. Incòmode a dalt i a baix. ¿La idea de Països Catalans és el que l’ha fet incòmode també per a la política? En l’arquitectura de l’Espanya de la Transició el potencial entre el País Valencià, Balears, Catalunya, la Catalunya Nord i la Franja és impressionant. Tot i que Fuster es passa la vida intentant demostrar que ell no s’inventa res, i que ell fa recerca i que la denominació de Països Catalans ja és abans d’ell. Però la força amb què Fuster defensa la idea i la força de la recepció de la idea, abans no havia existit mai. Ell és el màxim exponent intel·lectual de la idea de PPCC, que avui se circumscriu en l’acadèmia i a la cultura: en la Xarxa Vives d’Universitats i la Federació Llull, Òmnium Cultural, Acció Cultural del País Valencià i Obra Cultural Balear. I la política?