Les grans ciutats es resisteixen a l'onada d'extrema dreta que recorre occident. El que ha passat aquest cap de setmana a Alemanya és una bona prova de fins a quin punt el relat i les problemàtiques pròpies poden orientar el vot en un sentit o un altre. La crisi dels partits tradicionals que fa anys que governen en coalició i que assenyala l'investigador del CIDOB Héctor Sánchez té com a gran beneficiària a les regions de l'est l'extrema dreta d'AfD. Però a Berlín ho han estat els neocomunistes de Die Linke aconseguint la victòria i segurament podran governar. Durant anys ho havien fet els socialistes i en els darrers temps els conservadors de la CDU, que paguen a les urnes haver comprat marcs polítics de l'extrema dreta.
Die Linke ha guanyat a Berlín amb un discurs centrat en l'habitatge. Ben similar al que va fer Zohran Mamdani a Nova York o, en el seu dia, Ada Colau a Barcelona. El risc és decebre, que allò que es promet, en forma de reducció de les desigualtats que atien l'economia de mercat i la gentrificació provocada sobretot pel turisme, no es pugui dur a terme. La candidata de l'esquerra a Berlín ha promès una severa intervenció del mercat de l'habitatge limitant els augments dels lloguers, ampliant el parc públic i avançant en la socialització de grans empreses immobiliàries. Algunes d'aquestes mesures podrien topar amb les lleis federals (i, per tant, amb els grans partits que encara controlen les cambres alemanyes) i amb els tribunals. És el que, per exemple, li va passar a Colau a Barcelona. Però el problema mereixia ser atacat: la crisi de l'habitatge té, sovint, conseqüències personals dramàtiques com vam veure ahir amb el cas de l'Olga a l'Hospitalet.
Els alcaldes de les grans ciutats no poden girar l'esquena als problemes socials i a uns ciutadans que demanen (i que estan disposats a recolzar a les urnes) respostes contundents i, a vegades, una intervenció forta. Això, per exemple, ho han sabut llegir també posicions més moderades. Per això aquests dies Jaume Collboni ha tingut, en el marc d'una cimera d'alcaldes, un interès especial a reunir-se a Nova York amb el socialista demòcrata Mamdani (és el primer dirigent de l'Estat que ho fa) i també ben aviat ho farà Pedro Sánchez. A la capital del nostre país, Collboni ha posat en marxa mesures per prendre el control de la situació com ara una taxa turística dissuasiva als creuers o la prohibició dels lloguers turístics a finals de 2028.
L'habitatge és al centre de la conversa, però el primer regidor de Barcelona també ha anunciat que imitarà la seva iniciativa d'una xarxa de supermercats públics. El preu del cistell de la compra s'ha disparat i molts barris de la ciutat -com és el cas de la Marina del Prat Vermell- acusen una absència de mercats i botigues de queviures frescos. Són un patrimoni que l'ajuntament hauria de protegir allà on n'hi ha i incentivar allà on no i fonamentals per una alimentació sana i equilibrada.
Normalment, les capitals estan més a l'esquerra del conjunt del país. Només cal mirar qui governa les principals d'Europa. Madrid és l'excepció pel seu model econòmic, mediàtic i polític i, sobretot, perquè la dreta espanyola ha abraçat, ara amb Isabel Díaz-Ayuso, un nacionalisme madrileny que ha fet fortuna davant la pusil·lanimitat progressista. Les ciutats poden ser un bastió contra els discursos més egoistes que propicien més desigualtat i agents que liderin un relat que expliqui que la política ha de ser útil, propera i assumir riscos per ser justa i repartir el progrés. Berlín té ara l'oportunitat de no decebre com intenten Nova York o Barcelona.
Avui no et perdis
- El TC pren el protagonisme per encarrilar finalment l'amnistia; per Bernat Surroca.
- Espanya mesura l'eficàcia de l'última bala pel català a Europa; per Lluís Girona Boffi.
- El Govern fixa les bases del debat educatiu receptat per Illa; per Gerard Mira.
- Ho demostra el Meteocat: l'escalfament als Pirineus es dispara entre 1.500 i 2.200 metres; per Arnau Urgell i Vidal.
- El «boom» de lectors arriba a Barcelona: arrenca la Setmana del Llibre en Català; per Paula Rovira Moreno.
El passadís
La bola negra és una de les pel·lícules de l'any. Reconeguda a Canes, a Toronto i candidata espanyola als Oscars, aterrarà a les sales de cinema de Catalunya aquest divendres. La Marta Ferrer ja l'ha vista i n'ha fet aquesta crítica perquè hi aneu previnguts. Les expectatives són màximes amb una cinta que promet sacsejar i generar un debat que durarà setmanes. Ahir, als Cinemes Girona es va fer el passi de premsa i va ser dels més multitudinaris de la temporada, amb la flor i nata de la crítica de Barcelona. Hi havia tots els que no són a Sant Sebastià o no va tenir la sort de veure-la a Canes. L'ambient en sortir de la sala augurava crítiques de nivell. Aquest cap de setmana, el públic serà sobirà, però tot apunta a un desenllaç positiu també a Hollywood. Allà ho podria ser amb Almodóvar com a productor de la cinta. Millor padrí impossible a Los Angeles.
Vist i llegit
Qui controla el mercat de l'habitatge a Madrid? Els propietaris són, com ens diu la llegenda urbana, vídues que complementen la pensió? David Fernández publicava a InfoBae una informació: el 0,5% dels propietaris controlen el 82% dels contractes i gestionen 632 milions d'euros dels 771 dipositats en fiances. Els 2.490 propietaris de la capital espanyola que controlen el 82% són fons d'inversió, empreses o particulars que acumulen més de cinc habitatges. Ho podeu llegir aquí.
Recordem
Tal dia com avui el govern de l'Iraq, aleshores governat per Saddam Hussein i amb el suport simultani de l'URSS i dels Estats Units, va llençar un atac a gran escala contra l'Iran. L'Iraq i les potències estrangeres temien que la revolució islàmica que encara governa aquell país s'estengués per tota la regió. El conflicte va durar vuit anys, va cessar per la pressió internacional i va acabar després de fer un milió de morts sense un vencedor clar ni cap alteració significativa de l'estatu quo polític o territorial. En el marc d'aquella guerra va esclatar també el cas Iran-Contra. Els americans van decretar l'embargament als aiatol·làs, però es va saber que, d'amagat, l'administració Reagan els venia armes i que amb els diners finançaven l'oposició al govern sandinista de Nicaragua. Aquí s'explica de forma didàctica el conflicte d'Orient Mitjà i aquí l'Iran-Contra.
