La periodista Mònica Terribas, que en uns dies estrena a la plataforma HBO Max un segon documental sobre l'Opus Dei que no us deixarà indiferents, tanca, en vigílies de la Diada Nacional, la sèrie d'entrevistes Catalunya Last Call a una vintena de personalitats que hem publicat al llarg de tot l'estiu al diari. Ella se centra, en una interessant conversa amb Pep Martí, en el debat públic, els mitjans i l'ascens de les ideologies reaccionàries.
És evident que, en els darrers anys, la conversa pública s'ha degradat al nostre país i que els reptes que afronta el país en l'àmbit climàtic, demogràfic, polític o educatiu fan imprescindible que incrementem la quantitat i la qualitat del debat. Cal parlar més, fer-ho amb més rigor i honestedat i sense cap tabú més enllà dels drets humans i els mínims comuns denominadors de qualsevol democràcia, que serveixen per desterrar discursos d'odi i discriminadors que mai han dut cap societat a bon port. La nostra funció social com a diari és, a més de donar informació suficient, plural i contrastada, animar-lo i recollir-lo.
A Catalunya, la frustració i les ferides del procés, les cambres d'eco que alimenten les xarxes, els vells consensos que ha fet mandra revisar, i les urgències electorals han estat males companyes de viatge per afrontar debats necessaris. I, com vaig explicar en l'article que va servir per presentar la sèrie, no hi ha res irreversible ni estem al final de res, però aquesta sensació hi és i és cert que hem deixat passar oportunitats. El país necessita, amb unes necessitats específiques que s'afegeixen a les de totes les societats postindustrials, posar-se al dia, revisar i renovar consensos sense caure en dogmatismes i resoldre dilemes per aturar espirals negatives que pesen en l'estat d'ànim col·lectiu.
Les entrevistes que hem publicat aquestes setmanes a personalitats més o menys conegudes -però totes elles reconegudes- tenen en comú que cap d'ells té responsabilitats institucionals i que tots tenen enorme autoritat en els seus àmbits, han fet aportacions al bé comú quan han pogut o volgut, i tenen una mirada analítica àmplia i constant sobre el país. Han abordat molts assumptes, però en el vessant social la preocupació per l'educació és evident (l'arrencada del curs i els resultats de les proves PISA no conviden a l'optimisme i constaten fins a quin punt és complicat l'escenari), que assumptes com el finançament, les infraestructures o el model productiu no admeten massa espera i que no hem sortit de l'atzucac polític.
En aquest últim punt és evident que el conflicte no és en el camí de resoldre's malgrat que en els darrers anys la tensió ha minvat i, a Barcelona i a Madrid, hi ha governs que mantenen una sintonia plena i que se sostenen en uns socis independentistes que no saben com "tornar-ho a fer". I, si la tendència no s'inverteix, l'extrema dreta i la dreta poden governar Espanya en uns mesos i incrementaran el seu pes en l'escenari polític català, tant en la seva versió espanyolista com en l'independentista.
La recepta de la gestió de Salvador Illa està topant amb sèries complicacions a les aules o a la xarxa de Rodalies i ara també amb la crisi que s'ha fet evident a Interior, on en pocs dies ha dimitit el número dos de la conselleria i ara el major Trapero, fitxatge estrella del PSC en campanya. Això se suma a l'evidència de les estretors de l'autonomia, que incorporen el dèficit fiscal -per bé que es redueixi si prospera el finançament, no permetrà revolucionar fins on toca uns serveis públics estressats- o no poder fixar les polítiques en àmbits sensibles com el món del treball, la immigració, la llengua o la fiscalitat.
Tal vegada és el que explica que, malgrat la pèrdua de suports electorals del sobiranisme tradicional per la desmobilització dels votants, el temps mort en el debat nacional no hagi desfet l'empat entre partidaris i detractors de la independència. A la Diada, a la que dedicarem una àmplia cobertura des de tots els fronts, us hi posarem dades en una magnífica informació que ha preparat Roger Tugas Vilardell, reincorporat al diari per empènyer en l'àrea de dades i producte. Constata -ja ho veureu- que hi ha encara molts indecisos que, ben segur, també poden agrair i atendre els debats necessaris i pendents que hem assenyalat a la sèrie Catalunya Last Call.
Avui no et perdis
- Què amaga la dimissió de Trapero?; per Bernat Surroca.
- El CNI va advertir de «convocatòries» per «assaltar» Ceuta el dia abans de l'entrada massiva.
- Xoc d'interpretacions a Catalunya per la proposta de llei d'habitatge de la Comissió Europea; per David Cobo.
- Per què ha fallat la predicció del temporal?; per Arnau Urgell Vidal.
- Crítica: «Slow Horses 6»: Jack Lowden, ets el nou James Bond; per Marta Ferrer.
El passadís
Aliança ha apostat per opar sobretot l'espai de Junts. A Lleida és especialment visible. Fa uns dies va presentar, en un acte amb centenars de persones a la Llotja, la seva candidata a la Paeria, Meritxell Feliu, que havia estat dirigent d'Unió i de Demòcrates, partit que va acabar a Junts. El presentador de l'acte de l'extrema dreta era una figura ben coneguda de l'espai postconvergent a les comarques de Ponent. Es tracta d'Èric López Ribes, fill d'una històrica de CDC de Lleida, Teresa Ribes, que va ser diputada i ocupar alts càrrecs als governs Pujol.
En els darrers anys, López ha estat director de comunicació del grup de CiU a la Paeria o, més recentment, als ajuntaments d'Alcarràs o les Borges quan els governava Junts. Ara treballa per Acatcor, l'associació de comunitats de regants de Catalunya. El comunicador, que té bona relació amb Feliu, afirma que ara no milita a cap partit i que ho va fer com un servei professional al partit de Sílvia Orriols.
Vist i llegit
Les sèries històriques dramatitzades sobre les monarquies triomfen. Ho va fer The Crown, que podeu veure a Netflix, i a TVE li va funcionar Ena. La reina Victòria Eugènia. A Filmin fa setmanes que es pot veure American Crossing, que aborda un període històric interesant. A la Segona Guerra Mundial els alemanys van ocupar Noruega, que feia pocs anys que s'havia independitzat de Suècia. El rei, el seu hereu i el govern es van exiliar a Londres per dirigir la resistència i coordinar-se amb els aliats i la princesa i els seus tres fills als Estats Units, on els esperava el president Franklin D. Roosevelt, amb qui havien conreat certa amistat anys abans. La sèrie retrata a la perfecció les tensions polítiques i familiars i també que entre el president americà i l'esposa de l'hereu noruec hi va haver alguna cosa més que una bona amistat, cosa que ha generat certa polèmica en aquell país. La neutralitat americana en els primers anys de la guerra i el galdós paper del govern i la corona sueca també es fan evidents. La sèrie, premiada amb un Emmy, és de Alexander Eik.
La cançó
Ahir es va celebrar l'acte institucional per commemorar els 50 anys de la històrica manifestació de la Diada a Sant Boi de Llobregat. Precisament d'aquella població són la majoria d'integrants de La Rauxa, un nou grup que es mou entre la Nova Cançó, el pop i la música d'envelat de festa major i que fa de bon ballar i escoltar (ho vaig poder fer al festival La Nit 5.1 de Barberà de la Conca). El grup que lidera com a vocalista Laura del Pino té entre els seus referents Guillermina Motta, Pau Riba o Núria Feliu i vol preservar-ne l'univers musical. Acaben de publicar el disc "De bon començament", que afirmen que cal escoltar sencer i d'una tirada. Ja que parlem de Sant Boi i de la Diada em quedo amb la seva Havanera del Baix Llobregat. Bona Diada Nacional i bon cap de setmana!
