Mònica Terribas (Barcelona, 1968) estrenarà el 25 de setembre a HBO Max el documental El buen espíritu, documental sobre els homes de l’Opus Dei, després de l’impacte que va generar El momento heroico, testimoni de tretze dones que van abandonar l’Obra. Terribas és llicenciada en periodisme i va cursar el doctorat a la Universitat d’Stirling, amb una tesi on analitzava els programes de debat a les televisions de Catalunya i Escòcia. Ara fa de professora a la UPF i està a l'espera de nous horitzons professionals després de passar per l'àrea de documentals de Mediapro.

Amb una dilatada trajectòria al capdavant de programes com La nit al dia o El matí de Catalunya Ràdio, va dirigir TV3 entre el 2008 i el 2012 i va ser conductora del Matí de Catalunya Ràdio durant els anys més àlgids del procés. Hi conversem en un bar del Poblenou, a pocs dies d’una Diada que ens introdueix en uns mesos d’alta intensitat política. L'entrevista tanca la sèrie de Nació Catalunya Last Call. 

El 25 de setembre estrena El buen espíritu, que completa El momento heroico, sobre l’Opus Dei. 
Sí, El momento heroico està basat en el testimoni personal de numeràries, agregades i numeràries auxiliars de l’Opus Dei. A El buen espíritu mostrem el testimoni d’homes que han estat numeraris de l’Opus. Per tant, membres cèlibes de l’Opus Dei. 

Expliqui les diferències entre aquestes categories.
La majoria de la gent coneix les famílies de l’Opus Dei, que són els supernumeraris, que no tenen el nivell de vincle i el mode de vida dels numeraris, que viuen en centres de l’Obra, són cèlibes i ocupen posicions de responsabilitat dins de l’organització. Són membres laics. En paral·lel, hi ha els sacerdots, numeraris que han esdevingut sacerdots perquè s’han ordenat a través de la prelatura i que depenen del Dicasteri pel Clergat del Vaticà. 

Precisament el Papa els ha reclamat una modificació dels estatuts per aclarir aquestes qüestions. Ja ho va fer Francesc. És a dir, aclarir bé qui són els membres de l’Opus Dei. En són els qui han estat ordenats sacerdots per la prelatura. La resta són laics que poden formar part d’una associació, però no tenen un vincle jurídic amb l’Obra. A El buen espíritu això ho explica molt bé el jurista Santiago Bueno: l’Opus no és estructura jeràrquica de l’Església.

Ha rebut alguna reacció o resposta de l’Obra després de l’anterior documental?
He demanat reiteradament al prelat, Fernando Ocáriz, que ell o aquell en qui delegués pogués participar a El minuto heroico i a El buen espíritu. I explicar el per què de les experiències de les persones que han protagonitzat els documentals. He proposat anar a Roma a ensenyar el que deien els exmembres de l’Obra. Han mantingut contactes per persona interposada, però no han volgut participar. 

El 2026, l’Opus va fer públic un protocol del seu canal de sanació i escolta per a les persones que han tingut el que ells diuen males experiències. Això el 2026. Una entitat que és a punt de ser centenària. El minuto heroico i El buen espíritu eren una enorme oportunitat per la prelatura de sortir i explicar-se. A mi m’hagués agradat moltíssim escoltar Fernando Ocáriz. Nosaltres només hem escoltat persones que han considerat que l’Opus Dei ha fet un abús religiós, econòmic, psicològic en les seves vides i els ha deixat seqüeles duríssimes. 

Les coses que va anar revelant de l’Opus l’han sorprès molt? 
Sí, perquè quan un entra en contacte amb una organització que té a veure amb les creences, amb la fe, amb la bona fe de moltes persones, un se’n fa creus que persones que s’han compromès amb una determinada ideologia religiosa, quan entren en crisi resulta que la institució no tingui els mecanismes per protegir-les. Que persones que han passat situacions que les han dut en alguns casos a l’intent de suïcidi, no hagin tingut la resposta que mereix. 

Crec que és interessant explicar per què. Què fa que una institució com l’Opus Dei no vulgui, senzillament, explicar-se. Per què hi ha tanta gent que ha estat medicada durant dècades? Quan han tingut una crisi senzillament de pertinença, se’ls ha conduït a visitar-se a metges psiquiatres de l’Opus Dei, i han estat medicats. Diuen que ningú ha fet res contra la seva voluntat i segurament és veritat. Però tots sabem de què va la coerció psicològica. A mi no m’agrada parlar de comportaments sectaris perquè totes les institucions són susceptibles d’esdevenir sectes. Això pot passar en un partit polític i en qualsevol lloc on hi ha un lideratge molt marcat. Crec que hi ha coses que valdria la pena que l’Opus Dei es replantegés molt a fons. 

Què n’espera de tot plegat?
L’únic que espero és que això porti a reparar el mal que s’ha fet, indemnitzar econòmicament les persones que han estat víctimes i dir-li al papa Lleó XIV que no han fet les coses bé i que a partir d’ara ho corregiran.    

És un moment d’actualitat per l’Opus, que manté un pols amb el bisbat de Barbastre sobre Torreciutat.
Hi ha aquest pols a l’estat espanyol directament amb el Vaticà, perquè el papa Francesc va estar en contacte amb el bisbe de Barbastre, però la qüestió de fons és que tant Francesc com Lleó XIV han cridat el prelat per dir-li que els estatuts de l’Opus s’han d’actualitzar. En paral·lel, el Papa no ha rebut les víctimes de l’Opus, però sí que va rebre el periodista Gareth Gore, que ha escrit un llibre sobre l’Opus i que ha participat en els nostres documentals, junt amb molts altres. 

Estic convençuda que el Papa alguna cosa dirà. Perquè a El buen espíritu es parla de la vocació sacerdotal, dels sagraments i de les dinàmiques dels sacerdots respecte a la gent que confessen. I hi ha algunes coses que interpel·len directament l’Església catòlica. Alguna cosa hauran de dir. 

Aquest divendres és la Diada. Amb quin ànim creu que arriba el país a aquest Onze de Setembre? 
El país està format per vuit milions de persones, cadascuna amb circumstàncies diferents. El món arriba a l’Onze de Setembre en una situació d’espant perquè aquelles ideologies d’extrema dreta que també són presents a casa nostra, xenòfobes, racistes, que creuen que hi ha gent que no mereix ser als nostres carrers, estan ocupant un lloc en les preferències de vot. Ho acabem de veure a Saxònia-Anhalt i ho veurem aquí en les conteses electorals perquè Vox i Aliança Catalana estan incrementant les seves preferències de vot.

Arribem a l’Onze de Setembre en aquestes circumstàncies. Nosaltres, que som una nació d’acollida, que som un poble que s’ha construït socialment i anímica gràcies a ser terra de pas, que des de l’època dels grecs i els romans hem estat aquesta terra on la gent venia a instal·lar-se, nosaltres no som diferents de la resta d’Europa. Vivim les mateixes crisis, la mateixa inseguretat. Les generacions joves senten que no es guanyen la vida.

I hi ha partits polítics que estan intentant focalitzar en culpables, que sempre són els de fora. En lloc de mirar el sistema econòmic extractiu i preguntar-se com un 1% de la població té el mateix que el 50%, de seguida busquem culpables en els darrers d’arribar. 

La Diada arriba en aquest moment. 
Sí. Aquest país ha volgut sempre defensar els drets de les persones i que la nostra llengua fos permeable a les experiències dels que venen de fora, i ara es troba amb una dinàmica discursiva emparentada amb aquesta Europa de xenofòbia i exclusió. A més, la Diada té lloc en el 50 aniversari de la manifestació de Sant Boi. El Govern ha decidit exportar la Diada a Extremadura per compartir-la amb aquells que van trobar aquí terra d’acollida. Com diu Òmnium, la Diada és una manera de recordar i dir que hi som. En tota la complexitat. El país no deixarà d’intentar mantenir-se fidel a la seva identitat, però nosaltres no treballem sobre el discurs identitari. 

Li preocupa el clima d’exclusió que desprenen alguns sectors?
Voldria que la persona que ara acaba de passar amb un carro buscant recursos on no n’hi ha, d’aquí mig any me’l trobés entrant en aquest bar amb la seva família perquè ve de treballar. Vull això. I convèncer-lo que aquest país val la pena i la gent el farà sentir bé.  

Els mitjans estan fent el seu paper per preservar aquesta Catalunya un sol poble?
És que, facin el que facin els mitjans, tenim un problema: que la gent cada vegada consumeix menys informació. I això ho acabem de veure a Saxònia amb AfD. Per què ha guanyat el senyor Ulrich Siegmund? Perquè és el rei de TikTok. Ha conquerit el cor, l’emoció dels joves. Les llistes electorals es van omplint de persones que saben vendre, que saben utilitzar bé les xarxes. No podem culpar els mitjans de comunicació. Si veiem com els joves i els no tan joves arriben diàriament a la informació, això ho retrata bé l’informe Reuters, no és a través dels mitjans. TikTok, Instagram. 

Siegmund és un gran venedor. L’altre dia va arribar tard a una roda de premsa i va dir que era perquè s’havia trobat molta gent que volien fer-se selfies amb ell. Aquesta és la dinàmica que porta a oblidar què va passar a Alemanya els anys 1930-33.  

No nota a faltar més pedagogia, més bons guions contra aquests corrents?
Sap què passa? Les forces d’extrema dreta s’alimenten del fracàs del sistema capitalista per tenir la classe mitjana en condicions d’estar tranquils amb els recursos que tenen. El discurs de l’extrema dreta d’ara no és molt diferent dels que feien als anys 30. És molt difícil fer pedagogia quan qui governa el món són cinc tecnològiques. El que envia drons es diu Donald Trump, Putin i l’Iran, però qui controla el cervell de la societat són les tecnològiques. 

El paper de TV3 en aquest context el veu bé?
Com a mitjà públic no s’han de prioritzar continguts que poden fer les televisions privades amb l’argument que això contribueix a que la gent parli en català. S’ha de fer entreteniment i Eufòries, però ara és un moment per fer rumiar molt. Hem de fer rumiar molt perquè estem en un moment molt delicat de la història. Amb programes només d’entreteniment en prime time no ho farem. Si deixem a les xarxes el debat polític, no ens en sortirem.  

Els mitjans han de donar veu a Aliança Catalana?
Un cop els ciutadans han votat una força política i li han donat representativitat institucional, per llei hi ha l’obligació dels mitjans públics de donar-los veu. Això no vol dir que fora de les campanyes electorals, organitzacions que parlen de quina gent no hauria de viure en el nostre país no haurien d’estar sobrerepresentades. Perquè estan vulnerant drets fonamentals de les persones. Aquí és on hi ha el criteri de cada mitjà, públic o privat. Aquest tipus de discurs de frases curtes, grans proclames, efectista, és eficient des del punt de vista comunicatiu i són fàcils de vendre. Generen audiències. Moltes vegades disfressem de voler donar veu a tothom quan sabem que és perquè ens dona audiència. 

Com respondre a les persones properes que, en una conversa de sobretaula, et confessa que pensa votar Aliança Catalana?
Dient-li que escoltin amb deteniment les coses que diu aquesta formació política. I si no li genera mal de cor i de cap, que facin el que en consciència considerin. Però és important posar-nos a la sabata dels altres, que és una cosa que ens va ensenyar Pere Casaldàliga. 

Està en perill la Catalunya, un sol poble? 
Crec que en aquests moments totes les societats europees estan en perill. La simbiosi entre un sistema capitalista fracassat i la desesperació de 700 milions de persones pobres que hi ha al món atempta contra qualsevol societat cohesionada. Nosaltres no som diferents. Per això més que mai és necessària la formació. Quan era a la junta nacional d’Òmnium parlàvem de l’Escola de Formació Guillem Agulló com d’una lluita contra l’exclusió, sabíem que això era més important que mai. Crec que la majoria de partits haurien de deixar de funcionar d’una manera tàctica, aquest càlcul permanent quan estem parlant d’una emergència social greu.  

Comparteix les crítiques d’alguns veterans de TV3 que s’han posicionat contra la unificació de les marques de la televisió catalana?
Crec que hi ha passes que s’havien de fer i la plataforma era un pas necessari. Qualsevol pèrdua de valors associats a les marques associades a TV3 i Catalunya Ràdio és un error perquè són marques que acumulen molts valors que no estan desgastats. Invisibilitzar marques com TV3 i Catalunya Ràdio seria un error. Això vol dir que no s’havia de crear 3Cat? No, s’havia de crear, és clar que sí. I la marca ha penetrat i és positiu. 

S’ha de poder conviure de manera que aquells mitjans que estan en l’imaginari col·lectiu no s’esborrin. I, en paral·lel, el món de la comunicació es construeix a través de les plataformes i 3Cat ja ha penetrat. S’havia de fer aquest pas. 

En el debat de la llengua, on se situa?
Només es pot ser pessimista sobre la llengua si aquells que parlem en català renunciem a la nostra llengua. Si els qui parlem en català, quan paguem a un comerç, amb un somriure, ens expressem en català, no t’entén, li tornes a explicar, ens en sortirem. Si dimitim del país i de la identitat, patirem. Jo visc a Sant Cugat i pel carrer me’n faig un tip de sentir parlar català, castellà més, francès, anglès… Els francesos no renunciaran a la seva llengua, malgrat que l’anglès tingui una potència de sortida espectacular. 

Nosaltres tampoc hem de renunciar al català. Que no tenim encara un estat per defensar-la en les condicions que caldria, d’acord. En moltes coses estem molt millor que el 1976. Però ara l’amenaça que representa la multiplicació de missatges mediàtics en altres llengües és una eina de regressió per la nostra llengua. Ser conscients és important. Tota l’entrevista ha estat sobre la consciència.     

Anem a les preguntes finals. Els catalans continuarem sent?
Continuarem sent resilients. I sí, continuarem. Sense cap dubte.

Com veu la Catalunya del 2050?
Amb moltíssima feina per fer. Les generacions que venen darrere tindran molta feina.

Digui’ns la principal fortalesa i la principal amenaça que té al davant la societat catalana.
La principal fortalesa és la resiliència i la creativitat, que té a veure amb el teixit productiu. La principal amenaça som nosaltres mateixos. No saber sumar i no deixar la supèrbia al calaix. 

Detecta desànim en sectors sensibles?
Detecto desconnexió intel·lectual de la realitat. Això em preocupa. La manera que té l’ésser humà d’escapar a l’angoixa és desconnectar. I com menys sabem, més susceptibles som a la manipulació.  

Quin error no hem de repetir?
Cap dels que ens han dut a les dictadures racistes i xenòfobes o al fet que persones sense principis acabin tenint poder. 

Si hagués de prendre una única decisió de país, quina seria?
No, no em toca prendre una decisió. No soc política, soc periodista. M’agrada ser respectuosa amb la posició de cada persona en cada moment. No tens tota la informació per prendre una decisió, i menys quan no ets a primera línia.