Sortint del Liceu, després de la première cinematogràfica de Cronos, la pel·lícula de Fernando Gonzàlez Molina sobre els atemptats del 17 i 18 d’agost a Barcelona i Cambrils, tenia una sensació estranya, de trasbals, trepitjant el mosaic de Joan Miró al Pla de l'Os de la Rambla. Et regira el repàs d’aquelles 124 hores de vertigen. 

La pel·lícula, amb l'Enric Auquer, Diana Gómez, Pablo Derqui, Mònica López, entre molts altres, que automàticament et fa preguntar on eres aquell dia, i com vas viure i seguir aquella tragèdia. La pel·lícula se centra en la vivència dels Mossos, en la resposta policial, però en veure-la tothom ressegueix com anava sabent aquell dia de fa 9 anys què és el que passava i quina reacció li provocava, abans d’arribar al clam del no tinc por de les manifestacions d'aquells dies en contra de la violència.

Hores de vertigen pels personatges de l'Enric Auquer, el Joan cap d'operacions, i responsable de desdibuixar el caos al mig de la rambla, la Diana Gómez que fa de Patrícia Plaja, cap de comunicació dels Mossos que escenifica les tensions pel domini del relat tant amb el govern espanyol, com tensions també amb el govern català, Pablo Derqui que fa el paper del major Trapero, i Mònica López que és l'agent dels Mossos a Ripoll, que coneix les famílies dels nois que radicalitzats per l'imam Es Satty van tirar pel dret, i van dur mort i dolor. 

La pel·lícula, que és una pel·lícula de policies, com les de Hollywood, no ens diu gran cosa dels terroristes, tampoc hi ha imatges explícites de la mort, però sí de com van haver de treballar amb encerts i errors, policies, sanitaris, periodistes i polítics, de les tensions, l'estrès, el trauma, l'esgotament. I tot en uns mesos en què Catalunya anava de cara a l'1 d'octubre, i el referèndum. Això tampoc surt a la pel·lícula, ho sabem els espectadors. Sí que hi surt el dubte sobre si l'alerta terrorista havia de fer desplegar l'exèrcit al carrer. Si s'hagués fet, ves a saber quants mesos hauríem tingut els soldats patrullant.

Sí que hi ha de manera clara l'explicació de com els Mossos que duien la investigació, van haver de lluitar per no quedar arraconats per les forces de seguretat de l'Estat, policia i guàrdia civil, fins a l'absurd que hi va haver moments de dos gabinets de crisis paral·lels, i com la difusió de la nota de la Cia alertant els Mossos mesos enrere es va fer servir per part de l'Estat per mirar de desprestigiar l'actuació de la policia catalana. 

Enmig d'aquell estiu, en un ambient de vacances estivals, el president Puigdemont va haver de demanar al seu equip que li anessin a buscar unes sabates, perquè el cas el va enxampar en espardenyes. 

Tothom es va haver de ressituar per plantar cara a aquella emergència i drama i les diferents capes que tenia haver-ho d'afrontar. 

Ara, amb la pel·lícula en cartell, es reobre el debat de si ha passat prou temps per explicar-nos cinematogràficament què va passar, o si justament tenir-ho fresc ajuda a fixar-ho. I també si aquest missatge de tolerància, d'acceptació de la diversitat, de reconciliació, que envia l'equip de Cronos, acaba guanyant pes en temps de polarització.