Mira’t al mirall de casa. Te n’has adonat? No, no parlo que has d’endreçar una mica la casa o de si és moment de posar-te alguna cosa per les bosses dels ulls. Centra’t, ja em sap greu venir ara a aixafar-te la guitarra. L’estiu ha marxat amb la mort de l’agost. Tu ves fent vídeos amb música de Figa Flawas a les xarxes socials, ves. I sembla que s’acabi el món, perquè portem setmanes i mesos només parlant de les vacances. Els pròxims dies —i setmanes— podràs continuar anant a la platja a remullar-te els peus i a comprovar que quan te’n vas l’aigua sempre és més neta i l’horitzó més evocador. S’ha acabat. Pots abraçar el teu destí o pots amotinar-te, i tots sabem com acaba. Oi que sí? A les vacances creus que surt la millor versió de tu. Perquè no vas nerviós, perquè no t’atabala tot, perquè notes l’aire a la cara. I per què? Quina vida tan terrible deus tenir.

Que està molt bé l’estiu. Excursionetes per la muntanya, fer un gelat al vespre, la piscina amb els nens, jugar a pales a la platja, poder llegir les primeres quaranta pàgines d’una novel·la que no t’acaba d’agradar, però sortia en no sé quina llista. També s’inclouen en el paquet vacacional les baralles familiars a l’hora de dinar, les cues quilomètriques, esquivar les mirades de la teva parella i esbufegar quan surt de l’habitació, les picades d’insectes i les cremades del sol traïdor, sumant la frustració per no estar on vols estar realment i fins i tot el famós coneixement de tu mateix. L’obsessió estival. Perquè sí, sembla que si vas amb espardenyes i pantalons curts estàs més a prop de desembudellar el teu destí i el teu per què. El nosce te ipsum també el pots assolir al novembre o al febrer, afortunadament duent pantalons llargs, jaquetes i sabates de cordills. El poeta diu que no només ets un, que ets multitud. I un dels Joans quàntics et diu que no et pots escapar de tu.

Crec que quan parlem de buscar-se a un mateix caiem en una trampa sobirana i profunda. Perquè ens aboquem al que s’anomena egosurfing. No en el famós llibre de la genial Llucia Ramis sobre la inabastable egolatria que ens regna. És allò de buscar-te tu mateix a internet. Què diuen de tu, què apareix sobre tu, què passa si algú mai fa una recerca. És benzina per l’ego. Ajuda a donar-se rellevància o a enfonsar-se en la teva expectativa grandiloqüent. Hi torno: quan parlem de fer-ho. Jo ja no ho faig, això, però hi ha un tipus de gent que diu «ara m’aprimaré», «ara faré esport», «ara menjaré menys», i ho continuen dient, però seguim on érem. Amb la lluita interna que representa aguantar-te la mirada al mirall passa el mateix. Mantenir l’estiu és una altra il·lusió infantil de la mateixa síndrome, més del gandul que de l’impostor.

Em diràs que soc vinagre pur, agre com quedar per tornar les claus de la que va ser casa teva, mal averany amb ulleres de pasta. Potser ho soc. Però no entenc, no em cap al cap, que a l’estiu pretenguis ser millor persona. La llum serà. I a més, és com el patró or, el metre de les emocions. A l’estiu tot millor. Jo dic no. Prou de sol. Com diu Ginebra Vern, viure de nit és una reserva natural. I és a les fosques que les siluetes són més clares. Que puc veure i comprovar les aures de les quals no es farmegen. Que ja comprenc que l’estiu permet oblidar els avuis grisos i feréstecs, les setmanes buides i llargues i els mesos fonedissos i boirosos. Que sí, és un parèntesi del qual no volem sortir de vegades.

Et demanes qui vols ser, però ho fas coix perquè el que vas ser no saps ni on viu ni què fa ara. No tens l’adreça. És clar que anem canviant. I encara més, és clar, que no som el mateix de fa deu, cinc, dos anys. Ja m’entens. No sé si a dintre tinc jardí o infern. Diu que sempre veus la gespa del teu veí més verda que la teva. Jo només sé que quan algú ens mira amb la mirada correcta, volem ser més jardí que infern i que, de vegades, ens sorprèn veure que som capaços de fabricar flors allà on sempre hem notat l'acidesa del sofre.

Potser creus que el silenci és la fi d’un vincle, però Alejandra Pizarnik ho va explicar de la millor manera quan va deixar escrit que "en fi, aquí em tens sempre, no pensis, malgrat que hi hagi silenci, que també hi ha oblit: tu saps que no és així, mai podrà ser així". De la mateixa manera que canvies, però continues sent tu, també l’amor, l’amistat i l’horitzó es modifiquen, però no deixen de ser el que són. L’estiu no et salva ni et fa millor.

El dolor viu per sempre si ets capaç d’escriure’l, d’explicar-lo, fins i tot si ets capaç d’entomar-lo. I sempre necessitem més l’altre quan estem espantats, quan sentim aquella por que et buida. La mala salut de ferro de la teva consciència. Del patiment i de la felicitat. L’estiu no et salva. Això és l’amor, sigui de família, de parella, d’amic.

Permet-me la ximpleria reduccionista: si la literatura es basa en el noi coneix noia —o a l’inrevés—, gran part de la psicologia o espiritualitat es fonamenta en estimar i ser estimat. Sobretot això darrer. El còmplice. Algú que t’entengui i que t’accepti. El reconeixement en tota la seva basta amplitud. Algú amb qui poder ballar en la foscor, ombres compartides, provocades l’un a l’altre. No molestar-se, escoltar-se, tan sols estar bé. Més aviat assolir el punt de la cervesa que no pas la pujada de la cocaïna.

L’esperança que donen les parelles grans que s’agafen la mà quan passegen. Mirar-se dos segons als ulls i riure’s fort perquè saps tant de l’altre que en vols saber més. Sincronitzar els batecs només coincidint a la mateixa habitació. Posar la mà a la cintura de l’altre, exhalar ganes de follar-te’l. Tapar-lo amb una manteta al sofà en una becaina de cap de setmana. Què més vols? Què coi busques en tu mateix que no estàs disposat a donar?

L’estiu no et salva. No hi ha garanties. No hi ha vacances per l’ànima. I, no t'ho creuràs, però jo soc dels que esperen que arribi l’agost vital i enganxós per treure’ns les presses i recuperar la tendresa del món. Potser tampoc m’ha salvat a mi el maleït estiu, potser les vacances no em desfan. Potser només enyoro un estiu on els petons tinguin regust de sal i d’eternes nits curtes. Que la platja sigui el coliseu del nostre riure i el riu esdevingui el canal per on surfegem les incerteses que sempre ens acompanyaran. Amb tantes preguntes com tenim no et puc comprar que l’estiu sigui l’únic moment en què et bats en duel amb les teves ombres. Primer, perquè no és veritat. I segon, perquè em sap més greu la teva ganduleria que el meu cinisme.