El nou model de finançament es presenta com una gran millora per a Catalunya. I, en termes estrictament pressupostaris, ho és: el 2027 podria aportar 4.686 milions d’euros més que si aquell mateix any continués vigent el sistema actual.
La pregunta és què vol dir exactament “millora”. Perquè una part essencial de l’augment no prové del fet que Catalunya passi a estar substancialment més ben tractada, sinó que el conjunt del sistema tindrà més diners. L’Estat hi aboca gairebé 21.000 milions addicionals. El pastís és més gran i, per tant, també ho és el tall que correspon a Catalunya.
Però el problema català no ha estat mai només la mida del tall. Ha estat la distància entre el que Catalunya genera i el que acaba rebent. I això continua pràcticament fora de la conversa. Les últimes balances fiscals publicades per la Generalitat calculaven un dèficit fiscal de 21.982 milions d’euros, el 9,6% del PIB català. Es pot discutir la metodologia, i de fet es discuteix cada vegada que la xifra incomoda. El que costa més de discutir és la persistència del fenomen. Catalunya aporta molt més del que rep. Els 4.686 milions addicionals no resolen això. Ni s’hi acosten.
L’altre gran argument del nou model és l’ordinalitat. Se’ns diu que Catalunya serà tercera en capacitat fiscal i tercera en recursos després de la redistribució. Sona bé. El problema és com es compta. Per aconseguir aquest tercer lloc màgic s’ha canviat la manera de calcular el rànquing. En població real, Catalunya no queda tercera. Queda novena.
Això obliga a formular la pregunta incòmoda: s’ha complert l’ordinalitat o s’ha canviat la manera de mesurar-la fins que el resultat encaixa? L’acord polític que va permetre la investidura de Salvador Illa parlava de contribucions “per habitant”. Ara l’ordinalitat es defensa “segons població ajustada”, una fórmula política que pondera edat, necessitats sanitàries, educació, dispersió i altres factors.
Entre una expressió i l’altra hi ha sis posicions. Es pot vestir de sofisticació tècnica. Però el fet és bastant senzill: si per demostrar que una promesa s’ha complert cal redefinir-ne el criteri, potser la promesa ja no és exactament la mateixa.
I encara falta un tercer element. Que tot això arribi a aprovar-se. El Consell de Política Fiscal i Financera no converteix el model en llei. Encara cal Consell de Ministres, Congrés, Senat i majories parlamentàries que avui no existeixen. Som al setembre del 2026. La legislatura no és infinita. Si les Corts es dissolen abans que la reforma completi la tramitació, el projecte decau i cal tornar a començar.
És possible aprovar-lo a temps? Sí. És segur? En absolut. I aquest detall és especialment rellevant a Catalunya, on hi ha una llarga tradició d’acords que són històrics el dia de l’anunci i força més modestos quan arriba l’hora de convertir-los en realitat. Potser aquesta vegada serà diferent. Potser hi haurà model, majories i entrada en vigor. Però també pot passar que tot quedi en una nova promesa pendent.
I fins i tot en el millor dels casos, el problema de fons continuarà intacte. Catalunya pot rebre 4.686 milions més i continuar suportant un dèficit fiscal que es compta per desenes de milers de milions. Pot aparèixer tercera en un rànquing de població ajustada i novena quan comptem persones reals. Pot millorar dins del règim comú i continuar sense controlar els recursos que genera.
Això és el que convé no perdre de vista. El debat no és si el nou model és millor que l’actual. Segurament ho és. El debat és si resol allò que se suposava que havia de resoldre. I aquí la resposta és molt menys espectacular. Més diners no són sobirania fiscal. Més pastís no és menys espoli. I una ordinalitat maquillada no és ordinalitat.