L’apunyalament mortal d’una persona a Manresa ha servit per mostrar el pitjor i el millor de nosaltres com a societat. La consellera de l’Interior ha confirmat, tal com havien explicat a la premsa els responsables policials, que els autors de l’homicidi són menors nascuts a Catalunya -de pares magribins l'un i catalans l'altre-, el que desmenteix els discursos d’exclusió que busquen furgar en les ferides que fan més mal en una comunitat. En aquest cas, la manresana, que ha demostrat la seva serenitat i maduresa. L’episodi, però, convoca a algunes reflexions.
La primera és que davant un fet així, el primer que cal és mostrar proximitat i escalf a la víctima, la seva família i els seus veïns. Això val per a tothom, pels qui volen aprofitar un fet luctuós per treure’n rèdit polític, fins i tot quan saben de la identitat dels sospitosos. També pels qui, per plantar cara als corrents xenòfobs, només responen amb dades fredes sobre la seguretat quan l’entorn de la víctima, ben legítimament, viu la situació amb el dolor i la gravetat lògics. Fora bo que les institucions no oblidessin la víctima i els seus, tots aquells per qui la vida ha canviat per sempre.
Un altre element important és ser conscients de la importància de la seguretat. L’ordre públic, si és realment públic, no és un valor conservador. Al contrari. Un exministre de Franco va dir un dia: “El carrer és meu”. Una frase que se li va retreure durant anys. El carrer no ha de ser d’un règim, sinó dels ciutadans. Però en cap cas pot ser dels delinqüents. Tots ens hem de sentir segurs als nostres barris i pobles, no només qui s'hi pot pagar. Les dades poden assenyalar una millora de la seguretat, però és obvi que ni això és una realitat a tot arreu ni és la percepció en molts indrets. Els responsables polítics no poden relativitzar les sensacions ni les emocions, menys quan creix la desconfiança -encara que sigui injusta- envers els gestors polítics.
Caldria també identificar bé el problema. Què ha passat a Manresa? L’apunyalament mortal ha delatat una xarxa de crim organitzat? És un cas de violència juvenil? En funció del fet s’han de posar en marxa mesures que poden ser de signe diferent. Hem de saber a què ens enfrontem. En tot cas, ens hem de preguntar què fa que uns menors surtin de casa amb un ganivet.
L’homicidi de la capital del Bages, en tot cas, ha reiterat que el discurs de l’extrema dreta -en això tant la catalana com l’espanyola i dels que els fan seguidisme- no és cap solució al tema de la seguretat. La histèria amb què van reaccionar als fets, amplificant els rumors i la desinformació al costat de la premsa sensacionalista per encendre els ànims, és un pèssim instrument per respondre a una problemàtica que necessita rigor i un debat serè. Als responsables polítics d’aquests grups, com també als de la dreta clàssica que tem veure's superada, se’ls ha d’exigir rigor i responsabilitat.
També les forces d’esquerres han de fer els deures en temes d’ordre públic. Un llegat autoritari massa feixuc ha generat una certa cultura de la indulgència en una franja del progressisme que també es plasma en àmbits com la immigració o l’escola, amb uns missatges que acaben perdent credibilitat i contacte amb les majories. I que pot oblidar a vegades actuar amb empatia amb uns veïns que ahir va perdre un dels seus.