Nascuda a Súria (1984), Mar Reguant és llicenciada en Economia per la UAB. Es va doctorar a l’Institut Tecnològic de Massachusets (MIT). És investigadora ICREA a l’Institut d’Anàlisi Econòmica (IAE-CSIC) i va ser professora a la Northwestern University, a Princeton. El seu camp de recerca és el de l’economia energètica i és una experta en polítiques públiques abocades a afrontar el canvi climàtic. Ha rebut nombrosos reconeixements, entre ells l'ERC Consolidator Grant i el Premi Nacional d’Investigació per a joves Clara Campoamor. Un dels reptes del país és la descarbonització, la conversa forma part de la sèrie de converses de Nació amb diverses personalitats Catalunya Last Call. 

L’allau d’incendis hauria de servir perquè la societat generés un debat rigorós sobre la urgència climàtica?
Sí. I sobretot també les onades de calor, no només els incendis. Quan tenia deu anys, va cremar tot el Bages i a mi em va fer canviar la consciència. Però el que passa a comarques costa que arribi a la resta del país. Les morts per calor que es donen a Europa també hauran fet canviar molt la mentalitat, com l’incendi que s’ha produït al bosc de Fontainebleau, al costat de París. Les temperatures de més de 40 graus a París crec que ajudaran més que el que ens pugui passar aquí.

Com és que costa tant que la societat assumeixi la gravetat i la urgència d’aquest debat?
Crec que és perquè les implicacions són horroroses. Sempre és més fàcil negar l’evidència i explicar-te les coses de manera que puguis anar a dormir més tranquil. Però les dades són les que són i és innegable, i cada vegada ho és més, i com més fem veure que no existeix aquesta realitat, menys ens preparem pel que s’acosta. Però és difícil d’assumir i el natural de l’ésser humà és intentar minimitzar la magnitud del problema.

En el nostre cas tenim el fet diferencial negatiu que és el tema de les renovables tant en relació a l’Estat com a Europa. Per què a Catalunya ens costa tant?
És una mica difícil d’explicar. En part és perquè hi ha una tradició de capital social molt forta a Catalunya d’organitzar-se i lluitar contra les injustícies, i aquest capital social ha decidit que les renovables s’han de lluitar com si fossin un abocador de residus. Crec que s’han posat les renovables en la caixa que no toca. També hi ha interessos empresarials i potser també ramaders. Tenim un territori relativament dens i turístic i la introducció de les renovables s’ha malinterpretat en molts nivells.       

Fa unes setmanes es va presentar el balanç elèctric i, comptant l’autoconsum, només produïm un 21,3% de l'electricitat en renovables. En un context d'electricitat tan barata, hi haurà inversions per nous parcs eòlics i solars per arribar als objectius fixats?
L’electricitat és tan barata gràcies a les renovables. El problema és que una cosa és el benefici social que en traiem i l’altra és si les plantes fan diners o no. En l'àmbit privat, davant la incertesa jurídica que tenim, amb uns marges petits, costa molt de justificar aquesta inversió. El benefici hi és, es tracta de trobar la fórmula que es pugui canalitzar.   

El lobby nuclear empeny molt perquè s’endarrereixi el calendari de tancament de les centrals. Com hem d’afrontar aquesta qüestió, i més en clau catalana?
Bé, aquí s’ha recorregut a l’excusa que no s’han de tancar les centrals perquè no s’han fet els deures. Com una profecia autoanunciada. El tancament és molt controvertit, però jo crec que es tancaran perquè a la resta de l’estat espanyol s’estan tancant i cada cop tenen menys sentit operatiu. Estem parlant, per exemple, del fet que el dia de l’apagada sobrava energia i no se sabia com encalçar aquestes nuclears dins del mix perquè sobrava energia.

Un altre problema és que aquí -i encara pitjor en altres llocs de l’Estat-, amb tanta calor, els rius s’escalfen molt i algunes d’aquestes centrals tenen problemes per funcionar. Està passant també a França i Itàlia. O sigui, tard o d’hora les hem de tancar, però és una patata calenta molt política, el que vol dir que encara podríem importar més energia. Si som deficitaris, ho serem encara més. S’està parlant de diversos projectes per suplir les nuclears, però són el 55% de l’electricitat que produïm a Catalunya.

Ha parlat abans de l’apagada. Estem preparats per evitar que es torni a produir un episodi com aquell? 
Jo crec que sí. No vol dir que no pugui tornar a passar, però va ser una apagada “generosa”, en el sentit que sobrava energia. En aquests casos, les solucions són molt més fàcils que quan et falta energia. Jo estudio les apagades en què falta energia. Aquestes sí que són perilloses. Imaginem una onada de calor a 40 graus i hi ha una apagada. No estaríem parlant del que va passar aquell dia. Ja sé que molta gent ho va viure de manera dramàtica, però quan és dramàtic de veritat és quan manca energia. 

Crec que l’apagada que vam tenir va ser útil, poc costosa i va ser sobretot un toc d’alerta necessari perquè, en l’àmbit regulatori, anàvem endarrerits. Va ser un bon toc d’alerta a l’hora d’integrar bateries després d’anar arrossegant els peus en comparació a llocs com Califòrnia, que han anat facilitant aquest canvi en les bateries i la utilització de serveis auxiliars.

Sempre es diu que Califòrnia ens va explicant el que anirà passant, com un alumne avantatjat. Què en podem aprendre?
Una cosa és el tema de la integració de bateries, que ja fa com a deu anys que feien diners amb els serveis auxiliars. Estan més ben connectats i aquí també n’hem d’aprendre, ja que tenim unes connexions amb França que estan costant temps i diners. I a nivell domèstic, Califòrnia ens pot ensenyar molt perquè, a diferència de la península ibèrica, han integrat molts vehicles elèctrics i encara més autoconsum. Hi ha molts programes de com fer servir el vehicle elèctric com una bateria amb rodes. 

En autoconsum, hi ha un mercat dual, amb la gent que té plaques i la que no en té. Aquí no passarà tant perquè la gent viu més en pisos i ciutats denses, però hi hem de posar un ull. A Califòrnia tenim la gent que no hi pot posar plaques i els que sí que poden, en una dualització desigual. Hi hem de pensar.             

Abans deia que té un ull en grans onades de calor i que les nuclears s’apaguin com ha passat a França i a Suïssa. Creu que els francesos haurien d’estar preocupats davant aquest escenari?
Jo crec que sí. És important preparar-se, sobretot per tema de refugis climàtics i de gestió del transport. Per exemple, que un tren tingui manera de ser evacuat a 40 graus. A França es van preocupar molt a l’inici de la guerra a Ucraïna perquè les nuclears patien per una sequera. I van començar a mirar els protocols d’apagades, tema en què estic treballant. Una idea la de reduir la potència disponible, però deixant un consum bàsic com un ventilador o una càrrega al telèfon, amb llum als comerços.

Una altra cosa important és redefinir els refugis climàtics electrificats, que puguin funcionar en una apagada. A part de la gent de Barcelona, ningú té un refugi climàtic. Cal pensar en aquests escenaris, que d’altra banda son poc probables. A Califòrnia, vaig participar en un projecte de refugis climàtics per a barris pobres. Era abans de Trump 2 i es miraven coses com posar refugis climàtics en edificis on els immigrants sense documents s’atrevissin a anar. Ells tenen una dimensió de desigualtats diferents a les nostres.   

Ara que esmenta la nova Administració Trump, està suposant una reculada important pel que fa al clima?
A mi els Estats Units em preocupen sempre, hi hagi qui hi hagi al poder. Perquè tots van amb els combustibles fòssils al màxim. En els darrers deu anys, la producció de gas i petroli ha incrementat, són el major exportador de gas i en petroli ja comencen a ser un dels grans productors. Joe Biden va aprovar projectes kafkians pel que fa al canvi climàtic. 

El que ha fet Trump és matar la inversió privada en renovables. Molts estats han encoratjat les renovables, fins i tot estats republicans. Però amb Trump la incertesa regulatòria és tal que ha matat molta inversió privada. L’única cosa bona sobre Trump és que la gent no hi compta. Ja s’assumeix que no s’hi pot comptar. A Biden li donaven molt de crèdit, però si observaves el que feia, no era res.    

Però aquest gir global cap a l’extrema dreta o el populisme trumpià, a nivell de polítiques climàtiques ens acabarà afectant a tots, no?
Aquí a Europa ja veiem que no hi tenim res a guanyar amb el combustible fòssil. En una conferència internacional recent amb responsables climàtics, es va plantejar aquest tema i uns italians van explicar que els seus populistes veien les renovables com una manera de seguretat nacional i independència. En algun país s’estan tornant pro-renovables. El benefici econòmic amb les renovables és tan innegable que per qualsevol partit populista a Europa serà molt difícil mantenir la bestiesa que les renovables no són útils. Als Estats Units no, però aquí sí.

La llei europea del clima fixa el 2050 com l’any en què hauria de ser una realitat la neutralitat climàtica. Ho veu realista?
Ho veig necessari. El 2025 ja em sembla lluny. Amb el canvi climàtic, si no arribem a la neutralitat, les coses continuaran anant a pitjor encara que millorem. Si féssim molta feina i hi hagués la meitat de cotxes a Barcelona, continuaríem escalfant el planeta. Amb un quart de cotxes, també. Si no ho fem, més problemes i més mortaldat. 

Fa uns dies deia que, a diferència d’altres problemes, el canvi climàtic requereix una solució radical. Veu a Catalunya, a curt i mig termini, fent aquesta inflexió? Malgrat que el discurs és proclima, no hi ha actuacions contundents.
A mi el que em sorprèn és que no es forci aquest canvi radical perquè els beneficis són immensos. Em sobta veure encara la majoria de cotxes amb una única persona dins. O que es permeti vendre la benzina a un preu encara barat, tot i que ha pujat molt. Espero que ens apaguin l’aixeta perquè el cost de no fer un canvi radical és inassumible.

Vostè ha treballat amb el president Macron.
El vam assessorar. La nostra idea era intentar dir-li el que no havia de fer, les línies vermelles. 

Sap escoltar?
Sí, ell és conscient del problema. Això segur. Però també és el primer president que va posar un subsidi a la benzina amb la guerra d’Ucraïna perquè… tenia eleccions municipals al cap de dues setmanes. És un polític. Li vam demanar que no fixés cap subsidi al combustible fòssil i va ser la primera línia vermella que es va saltar just després de donar-li l’informe. Però ell entén el problema, malgrat que també fa els seus càlculs. Em va fer la sensació de ser empàtic.   

Fa un parell d’anys, els científics climàtics catalans més prestigiosos -Josep Peñuelas, Pep Canadell, vostè- van signar una carta demanant que aquesta legislatura fos la decisiva per la política climàtica, i fa poc hi heu insistit. El president Illa us ha rebut personalment o us ha explicat la seva postura? No és negacionista, però no amaga que és procreixement.
S’han fet diverses iniciatives. S’han aprovat els pressupostos de carboni. Tenim la sensació que ho expliques, ho entenen, però és paper mullat. En aquests moments, qualsevol política de transport, d’educació, de boscos, alimentària, ha de tenir en compte el vector climàtic. I encara sembla que ens ho prenem com aquell afegit per sentir-nos bé. Estic en un grup de científics que ens reunirem amb el president el setembre. Però el problema és tan gran que sense recursos i un organisme que pugui tallar el bacallà sembla difícil. 

Els qui estem en el grup d’experts estem ja cansats de reunir-nos de tant en tant per fer una mica de teràpia col·lectiva. Vaig escriure un article on deia que qui es presenti a les eleccions ha d’estar preparat per gestionar emergències. Va ser just abans de la dana. Els governs, cada vegada més, seran gestors de tragèdies. Sabem el que passarà, sabem que no pinta bé, i entenc que els polítics estiguin sobrepassats. 

Des de moviments de joves s’ha intentat portar a tribunals accions de governs que són inconsistents, però són processos lents i que es dificulten a nivell d’Unió Europea. Si no hi ha una línia vermella clara tot es fa més difícil.       

Li plantegem ara unes preguntes que fem a tots els entrevistats. Els catalans continuarem sent?
Per mi, els catalans som la nostra llengua i la veig tocada. Però si mantenim la llengua, mantindrem part de la nostra essència. És el que dèiem del capital social, gent força integradora, conservadors però alhora ens agrada innovar. Sense la llengua perdríem la nostra identitat. 

Com veu la Catalunya del 2050?
Molt calorosa. Adaptada, perquè no ens en quedarà altra, però certament diferent, amb uns sectors productius que hauran de canviar necessàriament. Però no veig la Catalunya dels 10 milions, llevat que ens n’arribin 5 del sud d’Espanya perquè no s’hi pot viure.  

Digui’ns la principal fortalesa i la principal amenaça que té al davant la societat catalana.
Jo crec que la fortalesa que tenim és la capacitat associativa, d’ajudar-nos els uns als altres, de fer pinya quan van mal dades. Hem d’educar els joves en aquests valors de l’associacionisme. La mancança és que som innovadors a nivell de negoci, però ens falta veure el canvi possible.

Aquesta fortalesa en l’associacionisme la valora més després de viure als Estats Units?
Ja la valorava abans, sempre havia estat molt activa, però es posa en relleu en situacions com l’apagada. Amics meus nord-americans que estaven aquí el dia de l’apagada es van sorprendre que molta gent sortís al carrer escoltant la ràdio i mirant què necessitaven els altres. Segons en quina part dels Estats Units, si se’n va la llum, t’amagues a casa pel que pugui passar. El nivell de seguretat ciutadana i de compassió és superior a moltes altres bandes i a vegades no ho sabem valorar.   

Detecta desànim o cansament en sectors dinàmics de la societat?
A nivell de canvi climàtic, sí. Tots els qui ens hi dediquem estem bastant desesperats. Després de dir que venia el llop, ara que ve el llop, hi ha un desànim. Jo ho estava de desanimada amb el Trump 1, que ja va tenir un impacte greu. Fins i tot en el discurs acadèmic. En el primer mandat, el departament d’Agricultura ja el va dur de Washington a Kansas City. Ara està fent fora gent, tancant instituts, acabant amb programes. 

Quin error no hem de repetir?
Crec que encara l’estem fent i és que sempre que optem per una alternativa hem de saber que és molt bona. I el que hem de saber és que és millor. Això ha passat amb les renovables. Estem segurs que són perfectes? Són cent vegades millor del que estem fent, també en el cotxe elèctric. 

Si hagués de prendre una única decisió de país, quina seria?
El que estic fent de recerca. Ara que tenim totes les escoles i centres de salut amb plaques solars, que s’hi posi una bateria perquè funcionin si hi ha una apagada. A més, aquesta bateria ajudaria a gestionar la xarxa amb tots els problemes que hem tingut amb l’apagada.