Era un vuit d’agost de fa dos anys. El resultat de les eleccions de maig havia posat fi a la majoria independentista, víctima de les seves baralles, falta de rumb i de la desafecció provocada pel fracàs del procés. O s’investia Salvador Illa o s’anava a noves eleccions que, sobretot ERC, la gran derrotada i immersa en una batalla interna, no volia. I van arribar els pactes, que van obligar el PSC que havia avalat el 155, a sortir del bloc unionista dur i acordar amb els independentistes coses que havia rebutjat, com ara el finançament singular. Illa volia una investidura ràpida, sense esperar a setembre malgrat que el nou govern començaria a treballar en plenes vacances.
El dia que, quinze anys després, el PSC recuperava el Govern, va quedar eclipsat (paraula de moda que no podem evitar aquests dies) per la fugaç aparició i la ràpida fugida de Carles Puigdemont, deixant els Mossos, la policia catalana, als peus dels cavalls. Ell va fer compatible la seva voluntat de ser a la investidura amb la seva por a ser detingut. Veurem si amb el Tribunal de Justícia de la Unió Europea i els moviments que s’esperen al Tribunal Constitucional i al Tribunal Suprem pot tornar lliure a la tardor, i amb quin impacte. En parlarem quan toqui. Però avui toca fer balanç dels dos any de govern socialista, de la presidència d’Illa, de què i de qui ha funcionat i què no. Dos anys després, unir i servir s'ha demostrat que no era tan senzill.
Podeu escoltar el nou episodi de l'Snooker, el pòdcast de Nació, en aquestes plataformes:
