Catalunya és un país atractiu i d'un gran potencial. Això fa que capti turisme, talent i inversió estrangera. La seva indústria és dinàmica i té capacitat d'innovar i d'exportar. Els catalans tenen la mà trencada organitzant grans esdeveniments (els últims, la visita del papa Lleó XIV i el Grand Départ del Tour de França) i saben projectar la seva cultura, a Barcelona com a capital, i el seu talent esportiu, artístic o culinari. El país té cura de la seva identitat nacional, de les seves institucions i de la seva llengua i això històricament no l'ha fet refractari al cosmopolitisme ni l'ha privat de capacitat integradora. Tot plegat amb un sistema de salut, de recerca o universitari reconegut i que fa una potent transferència i aportació al bé comú.
Però Catalunya també és en una cruïlla i projecta incerteses. Als temors i els desafiaments de totes les societats postindustrials d'Europa occidental i als reptes de la crisi climàtica, l'estat del benestar, la irrupció de la IA i l'habitatge se n'hi sumen alguns de quilòmetre zero. És el cas de la relació (o no) amb Espanya, d'una necessària posada al dia d'uns serveis públics estressats i que són prestats per un personal més insatisfet, la pervivència del català o la millora d'infraestructures desactualitzades com ara Rodalies o les autopistes.
Gestionar el creixement
La Catalunya del 2026, el país de la UE que proporcionalment més ha crescut en població el darrer quart de segle gràcies a la immigració i que també va pel camí de convertir-se en l'autonomia més poblada, amenaça de col·lapsar en alguns àmbits. Un col·lapse polític perquè el fracàs del procés no l'han compensat ni victòries com la sentència del TJUE que aplana el camí a l'amnistia ni un encaix que es prometia exitós i profitós amb Espanya. De fet, les enquestes reflecteixen un repunt d'un independentisme políticament fracturat i la puixança ultra (això no és singular) amenaça de complicar la governabilitat. La possibilitat més que real d'un govern de la dreta i l'extrema dreta a Espanya l'any que ve podria accentuar tensions.
I treu el cap un col·lapse social perquè les institucions pròpies no tenen -més enllà de la seva capacitat o voluntat- ni les eines ni els recursos per gestionar l'economia, el mercat de treball, la immigració o la política fiscal.
La sensació d'últim avís no és nova
L'any 2013, quan el procés debatia ritmes i vies en un país fortament sacsejat per la crisi, un empresari i un economista, David Boronat i Salvador Garcia Ruiz, van escriure Catalunya last call (Viena edicions). Al llibre hi feien propostes econòmiques per "tornar a fer enlairar el país" i afirmaven que no sabien "si realment aquest és l'últim avís". "Però el que és segur és que, si ho és i no l'aprofitem, haurem malbaratat un temps preciós", sostenien.
Ara, es pot concloure que no era l'últim avís, que Catalunya encara té a dir, a fer i a millorar, però també és cert que s'han deixat passar oportunitats polítiques i econòmiques, que no s'han fet els debats i els deures en aquest "temps preciós". El PIB català ha augmentat pel creixement poblacional, però el PIB per càpita -el nivell de riquesa dels ciutadans- s'ha estancat, entre altres assumptes per l'expansió de sectors de sous baixos com el turisme, l'economia de plataforma o les càrnies. Els problemes polítics de fons no s'han resolt, les urgències socials entorn l'habitatge o l'educació han anat a més, i fenòmens com la immigració s'han conflictivitzat. L'ascensor social i el no deixar ningú enrere estan en crisi i la frustració ha anat a més malgrat les bones dades macroeconòmiques.
Debats rellevants i àmbits d'expertesa
L'estiu ens regala temps i ens convida a la lectura reposada, a endreçar idees i a aclarir prioritats. I des de Nació ho volem fer amb les preguntes oportunes a veus qualificades. També amb el títol "Catalunya last call", que entenem que sosté la necessitat d'afrontar molts debats i emprendre millores i reformes estructurals i justes, des d'aquest dissabte i fins a la setmana de la Diada iniciem una sèrie de converses. Aniran a càrrec del periodista i historiador Pep Martí, que els lectors del diari ja sabeu que és un entrevistador d'excepció i que us portarà una vintena de personalitats que us ajudaran a fer-vos una opinió fonamentada. Amb tots ells abordarem els reptes, les fortaleses i els debats més rellevants, i també aprofundirem en els seus àmbits de coneixement i treball.
La tria respon a un equilibri no només ideològic, sinó també temàtic, de gènere i generacional. Comencem aquest dissabte amb Anna Pagès, doctora en Ciències de l'Educació. L'escola, especialment la pública, ha tancat un curs crispat, marcat per vagues i pel debat pedagògic que, en els darrers anys, ha alimentat els mals resultats a les proves de nivell o la necessitat de reduir la segregació escolar per garantir la igualtat d'oportunitats i fer possible l'escola inclusiva que combati el fracàs escolar.
Diumenge entrevistem l'economista Jordi Alberich, director de l'Institut d'Estudis Estratègics de la patronal Foment i exdirector general del Cercle d'Economia per abordar assumptes com la precarització del mercat de treball o el rol social i l'aportació dels empresaris.
