Potser per esperat (ha arribat amb gairebé quatre mesos de retard) i per la contundència dels resultats (Junts perdria la meitat d'escons i Aliança la superaria clarament i estalona a ERC), el Baròmetre del Centre d'Estudis d'Opinió ha sacsejat les aigües de la política catalana. Són un estuari que, des del final del procés, que segurament hauríem de situar en la sentència del Suprem de tardor 2019, s'ha intentat presentar com a somort per a desesperació independentista i satisfacció dels partidaris del "retrobament" amb Espanya. Al CEO de dijous s'hi va afegir el Baròmetre municipal de Barcelona. El lideratge de Jaume Collboni és, segons l'enquesta, una mica més sòlid que el de Salvador Illa, però la primera posició del PSC estaria més amenaçada, en aquest cas per la puixança d'ERC i Elisenda Alamany. A la capital, Junts, que el 2023 va guanyar una ràpida i sorprenent operació liderada per Xavier Trias, apareix també ensorrada i el seu hereu, Jordi Martí, no apareix en condicions d'intentar-ho el 2027.
Falten mesos per les municipals de maig i és possible que, un cop aprovats els pressupostos de la Generalitat, faltin encara dos anys per les del Parlament. Les enquestes són només una fotografia del moment, no pas un pronòstic del que passarà quan es voti. Pot passar de tot, però mostren tendències que donen alguna resposta i també algun maldecap. Les primeres eleccions podrien ser les espanyoles, que si Pedro Sánchez no té pressupostos per al 2027 (res indica que se'n surti aquesta tardor) serien al febrer o al març. La suma PP-Vox, a la que tots els sondejos llevat del governamental CIS donen una còmoda majoria absoluta, per governar en coalició ho podria revolucionar tot, especialment a Catalunya. Al nostre país, la dreta espanyolista no és marginal, però sí minoritària i genera un fort rebuig en els que no en trien la papereta, que són serien el 80% segons el CEO. A l'impacte del canvi a Espanya que cada cop sembla més difícil d'evitar, cal afegir-hi que les campanyes són cada cop més rellevants, que els votants són més infidels i molts decideixen al final, i que el vot "tàctic" té cada cop més pes, sobretot a les municipals.
Però les enquestes dibuixen tendències que, més enllà del triomfalisme d'uns i de l'enuig d'altres presentant-se com a víctimes de conxorxes, els partits tenen en compte. Fins al punt que la majoria gasten diners en fer-ne de pròpies o en fer la seva pròpia cuina de les microdades. Deixen pistes que ajuden a orientar-se en un mapa polític instal·lat en la inestabilitat i que ara apunta una nova reordenació.
La dolorosa paradoxa de Junts
Fa deu anys que Convergència va quedar enrere. Es va passar de CiU i l'estabilitat i l'ordre catalanista que representava el partit de Pujol a les coalicions amb ERC i els pactes amb la CUP, als artefactes del PDECat i la Crida i, finalment, a Junts. Una dècada presentant-se com a transversals i fins i tot progressistes, però sobretot com un front patriòtic que defensava l'unilateralisme. Això va donar signes d'evident esgotament a les eleccions al Parlament de fa dos anys. Carles Puigdemont va perdre clarament contra Illa i dels 18 escons perduts per ERC i la CUP, els juntaires només van aconseguir recollir-ne tres. La patacada dels republicans, que presidien la Generalitat, va endolcir la seva derrota, però no deixava de ser una derrota.
Els darrers temps, la necessitat d'endreçar-se internament (s'ha arraconat el borrasisme i el que representava), de trobar rumb ideològic i ser fiables, de refer l'espai perdut i de contrarestar la puixança d'AC han ubicat Junts clarament a la dreta. Aliança recull el descontentament del procés que els seus líders -encara en actiu- no han reconduït amb una nova oferta rupturista i la xenofòbia propulsada pels vents que bufen a favor de l'extrema dreta i el populisme arreu. Junts ha optat per competir-hi en els marcs de la immigració, la seguretat, les ocupacions, l'abús dels serveis públics o la crítica als mitjans i no per rebatre'ls. Això, però, no ha impedit que precisament es dessagni per aquest flanc. Les enquestes converteixen la paradoxa en dolorosa i el cop de volant podria ser encara pitjor.
L'hiperlideratge de Puigdemont ara tampoc ajuda perquè una de les peculiaritats és que, per l'exili i el seu tarannà en les qüestions orgàniques, és absent o, en el millor dels casos, intermitent. Això ha instal·lat el partit en la provisionalitat de la llarga espera del seu retorn, que precisament s'hauria de començar a aclarir la setmana que ve al TJUE. Junts no té una figura amb força i autoritat que baixi al fang per replicar Illa, Orriols o Junqueras. Tampoc els ajuda haver-se associat a Sánchez, que té un rebuig creixent en els electorats conservadors. Ha evitat sumar-se a una operació amb el PP i Vox per desbancar-lo amb una moció de censura, però l'intent d'equidistància proposant un pas al costat del cap de l'executiu tampoc ha funcionat.
Aliança o la sort de no tenir rival
Aliança està buidant Junts i també aconsegueix votants de Vox, amb qui té coincidències programàtiques evidents en immigració, seguretat, fiscalitat o en la crítica a l'agenda 2030 i el suposat wokisme de tot allò que no compra l'extrema dreta. Un 28% d'antics votants dels primers i un 23% dels segons, respectivament. L'independentisme se li suposa a Orriols encara que no en fa bandera i que, fins i tot, es permet fitxar exdirigents de Societat Civil Catalana. El seu reclam és xenòfob i el gruix dels missatges són islamòfobs.
Això atreu antics votants de Vox, que fins fa poc només tenien una opció nítidament ultra. Per contra, els votants d'Orriols no se senten atrets ni per Vox. Els ex d'AC són pocs perquè té només dos escons i reté el 86% d'electors (no se'n detecta cap que passi a Vox) i a l'hora de dir segones opcions, els orriolistes tenen Vox com a tercera opció per darrere de Junts en un vot que, a molt estirar, seria d'anada i tornada. L'amor no és correspost. La política catalana es mou en dos eixos i en tots dos hi ha transvasaments, tant en el nacional com en el social. Són passarel·les i AC les aprofita i, de forma insistent, les enquestes li concedeixen bones expectatives electorals.
Orriols emergeix, amb un discurs simple i que té més de marc conceptual que de fons o de proposta concreta (en això s'assembla a Gabriel Rufián, l'altre gran guanyador del CEO que podria recuperar entre 3 i 4 dels sis escons perduts a les darreres espanyoles i que apareix ben valorat) com a alternativa perquè no té competència. La singularitat de la seva oferta política pot fer a Junts un sorpasso que, a Espanya, el PP no va patir en el seu pitjor moment. L'abril del 2019, el PP només va aconseguir 4,3 milions de vots. Va mantenir l'hegemonia a la dreta perquè Ciutadans en va obtenir 4,1 i Vox 2,6. Si a la foto del trifachito de Colón haguessin sigut dos i no tres els protagonistes, els populars haurien perdut l'hegemonia.
PSC, els rics també ploren però no hi ha alternativa
Fa tres dècades que, a Catalunya, governar l'autonomia no fa guanyar vots. Potser perquè es promet més del que pot fer la Generalitat i, quan s'arriba a Palau, les estretors de la gestió tenen poc a veure amb la grandiloqüència de la campanya o per l'espiral de fragmentació dels darrers anys. El PSC no sembla, malgrat que governa en solitari la Generalitat i els grans ajuntaments i acumula més poder que mai, aliè al que els ha passat als independentistes les tres darreres dècades. Més enllà dels problemes de gestió en temes com ensenyament o rodalies que esperaven que compensés tenir pressupostos, un fet explica la seva davallada: la desmobilització del votant unionista.
I això allunya d'Illa el vot útil o prestat perquè no hi ha una alternativa independentista amb opcions de governar que els faci por i perquè aquest extra del 2024 -que havia passat en algun moment o un altre per Ciutadans- tampoc veu amb simpatia a Sánchez, assetjat pels problemes de corrupció. La revifada de l'independentisme -tant en la pregunta pel vot en un referèndum com en la de preferències del model d'estat- constata que l'oferta federal i d'entesa amb un govern espanyol afí no acaba de generar confiança. Els fets del govern espanyol amb Catalunya en el finançament o les infraestructures ajuden poc.
Però Illa té un avantatge: ERC sembla lluny d'amenaçar-ne la primera posició i qualsevol fórmula de govern passa per ells. Amb Aliança a l'equació la majoria independentista que el CEO dibuixa no és operativa en majoria de govern, tal com va passar amb la unionista per la irrupció de Vox. Per tant, o suma el tripartit d'esquerres (que ho fa pels pèls) o ho fa el tripartit d'ordre amb els socialistes, ERC i Junts, que difícilment compartirien un futur Govern. En qualsevol cas, Illa és al mig del ball.
ERC, immune i aprofitant centralitat
La política dona protagonisme a la dreta i Junqueras és una cara de 2017, però les dues enquestes demostren que el càstig rebut en l'anterior cicle electoral, quan ERC va ser víctima del "vot útil" al Parlament i Barcelona, va ser excessiu. Els republicans creixen a la cambra catalana i encara més al Congrés i a la capital. Ser un partit amb moltes fronteres electorals els va perjudicar i ara els beneficia. Són la segona opció per als votants de PSC (de forma molt notable, cosa que preocupa els socialistes), Junts i CUP, i tercera per als dels Comuns. I el moment d'aquests partits no és bo i permet als republicans agafar aire.
El CEO confirma que, malgrat els temors inicials de la direcció, Esquerra és per ara força immune a Aliança, la força que més creixeria al Parlament. Són la principal fuga de vot que tenen, però és només del 8%, res a veure amb Junts. Els republicans han perdut votant patriòtic que tradicionalment feia frontera amb CiU-Junts i també amb la CUP i n'han guanyat de nou i això ha canviat el substrat. Ara tenen votants que ni tan sols es declaren independentistes -el 73% dels seus electors votaria sí i només el 59% aposta per l'estat independent i la resta ho fa per vies federals o confederals, xifres que contrasten amb la base de Junts i la CUP), que no es neguen separar l'anhel de l'estat propi de la socialdemocràcia o que, sent independentistes, donen prioritat a l'eix social. Les preocupacions socials, menys identitàries, els van a favor.
Per això la frontera és petita amb AC, que seria la setena opció dels que ara els volen votar si no ho fessin per ells. La segona seria el PSC, a molta distància de Junts. La composició de la seva base electoral fa que tampoc els passi factura haver estat durant set anys un dels aliats més fiables de Sánchez i ser-ho ara d'Illa. El repte de Junqueras, pendent de ser candidat si s'aplica l'amnistia, en la segona meitat de legislatura és ser alternativa a Illa sense deixar-ne de ser soci per ser "útil". No és fàcil, però les enquestes els donen confiança quan encara fumeja la batalla interna.
A Barcelona, quants juguen?
A diferència del CEO, el Baròmetre de Barcelona no té cuina -no hi ha un treball sociològic per introduir elements correctors a les dades brutes i ofereix intenció directa de vot a partir d'enquestes telefòniques. Dibuixa una tendència electoral clara, però si es mira el record de vot de 2023 i la desviació es detecta un cert càstig a Junts i de premi a ERC, pràcticament empatada amb els socialistes. Però això no treu la seva recuperació i que el lideratge d'Alamany, única dona a la cursa i que ha optat per un discurs molt identitari en temes de ciutat, els funciona.
A Barcelona tot sol acabar en un cara a cara, més encara perquè qui guanya les eleccions ho té tot de cara per ser alcalde. La norma s'ha trencat els dos darrers cops amb aliances unionistes de bloqueig (primer Manuel Valls votant Ada Colau i després el PP votant a Jaume Collboni per barrar el pas a Ernest Maragall el 2019 i a Xavier Trias el 2023) i a les darreres eleccions, quan l'esprint final va ser a tres: Trias, Collboni i Colau.
Junts i els Comuns, amb nous lideratges (el postconvergent Martí és desconegut pel 80% dels enquestats malgrat que fa 15 anys que és regidor), patiran per mirar de repetir els bons resultats del darrer cop i l'opinió dels ciutadans és poc permeable als discursos conservadors en temes regulatoris o socials. Collboni apareix com el clar favorit quan es pregunta qui serà alcalde, entre altres coses perquè el lideratge d'Alamany és més nou i, a diferència del 2023, ja no té al davant rival amb el recorregut de Colau, Maragall i Trias.
