L'últim baròmetre del Centre d'Estudis d'Opinió (CEO) ha sacsejat la política catalana per la caiguda de Junts i l'ascens d'Aliança Catalana. Però l'enquesta també reflecteix una altra tendència que ha passat més desapercebuda: el PSC cau entre dos i quatre diputats, tal com també reflectien altres enquestes publicades des de l'arribada de Salvador Illa a Palau. I no és novetat que a Catalunya es desgasti electoralment el partit que governa. La dada és molt evident: qualsevol partit que hagi governat ha perdut suports en les següents eleccions des de les majories de Jordi Pujol. Fa trenta anys que governar Catalunya no té premi, si més no a les urnes.
La primera sagnia de vots d'un Govern comença en les dues últimes legislatures de Jordi Pujol, precisament també quan perd la majoria absoluta. I des de llavors, la tendència ha continuat. Ni José Montilla va millorar els resultats dels primers Governs del PSC, ni Artur Mas va millorar els números després de governar, i tant Junts com ERC han perdut diputats amb la coalició de Junts pel Sí, i després del procés amb les presidències de Quim Torra i de Pere Aragonès. Però quin és el motiu del desgast de governar que han patit tots els executius catalans en les últimes tres dècades?
Del fracàs de les expectatives o la poca polarització
La caiguda del PSC, segons ha explicat el director del CEO, Joan Rodríguez Teruel, es deu a un factor molt clar. En un context de distensió política, amb l'independentisme tocat, i amb unes eleccions encara llunyanes en el calendari, part del votant socialista de les anteriors eleccions optaria per no anar a votar. De fet, prop de vuit de cada deu votants del PSC el passat 12-M es mantindrien avui amb la papereta socialista, sent un dels més lleials en comparació a la resta de partits, i només pateix una pèrdua encara poc significativa d'un 7% de votants que marxarien cap a ERC.
"El votant del PSC no fiscalitza l'agenda del Govern", apunta Marc Guijoan, doctor en Ciències Polítiques i Socials per la Universitat Pompeu Fabra, en declaracions a Nació. Considera que la mínima caiguda del PSC a les enquestes no va lligada a la seva acció (o inacció) a l'executiu i la vincula al moment polític a l'Estat. Una idea similar a la que explica Pau Vall-Prat, també doctor en Ciències Polítiques, que creu que el votant del PSC pot patir "un punt de desmobilització" davant la llunyania electoral i pel fet que està "menys polititzat" que la resta, però creu que és "fàcil de reactivar" quan s'apropi una nova convocatòria a les urnes.
El votant independentista, més difícil de satisfer
És clar, no és el mateix que l'expectativa sigui un finançament, un traspàs de Rodalies o el català a Europa -cap dels compromisos per ara ha acabat de certificar-se- que la promesa sigui la independència. "El votant independentista és molt difícil d'acontentar i l'autonomista és més de la idea de 'qui dia passa, any empeny'", considera Guijoan, que creu que la pèrdua de suports dels governs independentistes sí que va lligat al fracàs de les expectatives generades. Sigui com sigui, la combinació del fracàs de les expectatives o la distensió política poden portar al mateix camí: l'abstenció castigaria mínimament ara al PSC, segons el CEO, i també ho va fer amb l'independentisme -de manera més contundent- en les passades eleccions.
En el rerefons també hi ha, tal com assegura Vall-Prat, un debat sobre les competències. Les dificultats per complir amb les expectatives no són una excepció a Catalunya, tal com també considera Guijoan, i són habituals quan hi ha una "inconcreció" sobre les competències. Un exemple que suposa tot el contrari: els alcaldes poden patir menys desgast en governar perquè les seves competències estan ben fixades i tothom, també la ciutadania, saben fins on poden arribar. "Si les competències queden obertes, és més fàcil prometre i després mirar si es pot fer", diu Vall-Prat. En el debat sobre el desgast de governar hi ha una certesa: les expectatives i les promeses, sigui el Govern que sigui, sempre van lligades a l'assoliment de més competències -amb límits evidents en el marc autonòmic-, siguin de menor ambició, com en el context actual, o d'ambició més alta, com la independència.
Diferents motius, mateixos resultats
Si bé els motius del desgast són diferents, la pèrdua de diputats després de governar té un llarg recorregut a Catalunya ininterromput des de 1995. La primera patacada electoral d'un Govern a Catalunya es produeix aquell mateix any, quan CiU passa de tenir una majoria absoluta de 70 diputats a perdre'n deu. Llavors, Jordi Pujol aconsegueix el seu cinquè mandat amb l'abstenció de PP i PSC. Quatre anys després, el mateix Pujol perd quatre escons més i es queda amb 56, però aquest cop encara l'últim mandat amb el vot a favor del PP.
Pujol plega quatre anys després i les majories absolutes dels primers mandats també van acomiadar-se definitivament de la política catalana. Artur Mas també es deixa deu escons en les primeres eleccions en les quals es presenta, el 2003, i malgrat guanyar amb 46 diputats no són suficients per mantenir CiU al Govern. Però amb el canvi de color a l'executiu, el desgast de governar també es deixa notar una expectativa retallada: l'Estatut. El PSC de Pasqual Maragall passa de sumar els 42 diputats que li van permetre governar amb un tripartit a obtenir-ne 37 en els comicis del 2006, amb José Montilla com a candidat.
El 2010, davant la caiguda del tripartit, amb el PSC passant de 37 a 28 diputats, Mas aconsegueix per fi una victòria folgada de 62 diputats i torna CiU a Palau gràcies a l'abstenció dels socialistes. Però no aconsegueix imitar la majoria dels primers mandats de Pujol. El 2012 convoca eleccions on espera assolir la majoria absoluta, però veu com perd 12 diputats davant la crescuda d'ERC, que situava l'expectativa d'iniciar el procés cap a la independència. Precisament els republicans van votar a favor de la seva investidura, donant el tret de sortida al canvi de blocs al Parlament i, de retruc, al procés independentista.
Des de llavors, cap partit a títol individual ha estat capaç de sumar xifres de diputats que s'apropin ni a la seixantena ni tot just a la cinquantena, i tothom qui ha tocat govern ha perdut força en les eleccions següents. Junts pel Sí, coalició entre CiU i ERC per als comicis de 2015, van sumar 62 escons quan les dues formacions per separat venien de tenir-ne 71 a la legislatura anterior. Després del referèndum, potser pel fracàs de l'expectativa independentista, ja es fa impossible sumar majories en un sol partit. Quim Torra governa amb 34 i Junts en perd dos, i Pere Aragonès governa amb 33 i en perd 13. Ara Illa en governa amb 42 i, segons el CEO i la mitjana d'enquestes, podria caure lleugerament en una forquilla d'entre 38 i 40. Potser, en aquest cas, l'expectativa no importa tant, però la calma i normalització que promou el PSC tampoc sembla ajudar a mantenir els bons resultats electorals.
