Déu n'hi do com hem començat l'any! Quatre dies després de l'atac il·legal dels Estats Units a Veneçuela i del segrest de Nicolás Maduro per ser jutjat per narcotràfic als Estats Units hi ha moltes incògnites per resoldre. Sobretot per entendre per què els americans van poder fer una operació militar neta i per què prefereixen Delcy Rodríguez, que era vicepresidenta de Maduro i que no renega ni d'ell ni del chavisme, en lloc d'algun líder opositor de dretes.

És possible que sectors del chavisme optessin per deixar fer els americans abans de ser esclafats, i que Donald Trump prefereixi mantenir un cert ordre i control de la situació amb una orientació diferent de la relació de Veneçuela amb els Estats Units i, sobretot, amb Cuba, que els americans esperen que ara caigui com un pes mort.

Trump és un poca-solta, però no és ruc i, d'acord amb les seves promeses electorals de no assumir costos en l'acció exterior, no vol més responsabilitats del compte. Els americans tenen experiència militar i deposant governs que no els agraden -estigui o no justificat fer-ho-, però no poden mostrar un bon full de serveis a l'hora de governar i reconstruir aquests països. El que els ha passat a l'Iraq o a l'Afganistan n'és un bon exemple, i d'aquí que ara s'estimin més que, sota amenaça, Rodríguez, que controla l'exèrcit i l'administració, faci la feina.    

Hi ha, com deia, incògnites que necessitaran temps i informació per aclarir-se i les previsions de la "transició" de l'administració americana poden variar en funció de com evolucioni Veneçuela. En les seves compareixences, Trump ha deixat clar que la seva prioritat no és cap aprofundiment democràtic o procés electoral al país. Actua en clau interna: busca incrementar la sensació de seguretat (tot i que si volgués actuar realment contra el tràfic de drogues hauria de mirar a Mèxic, Equador o Colòmbia) i obrir vies de negoci per a les empreses americanes, en aquest cas amb el petroli. Busca rèdits immediats a tot el que fa, com va intentar amb Volodímir Zelenski i les terres rares amb l'esbroncada a la Casa Blanca. En la seva lògica, Cuba o Gaza poden ser oportunitats per a la indústria turística.

Trump vol controlar el Carib i extreure'n recursos aplicant la lògica del més fort, que afirma que els Estats Units són una superpotència i que cap estat sobirà més petit, dret internacional, o organització multilateral, com les Nacions Unides, pot imposar-li normes que ell entén contràries als seus interessos. Ara, això implica sotmetre Amèrica.

Portant el tema a casa nostra, el mateix que val amb relació a l'ONU val per a altres organitzacions intergovernamentals, en aquest cas l'OTAN. Durant la segona part del segle XX i bona part del XXI els EUA l'han usada per exercir un rol de superpotència, també política liderant l'anomenat "món lliure". Però, d'acord amb el que ell mateix diu, Trump vol fer negocis i pensa en clau interna. Per això no ha volgut que li costi tants diners (els europeus ens hem hagut de rascar la butxaca) i amenaça i vol Groenlàndia, que geogràficament pertany a l'Amèrica del Nord tot i que geopolíticament fa segles que és europea i de sobirania danesa.

L'illa, ara pràcticament despoblada i amb un ampli autogovern d'acord amb el model confederal danès, té recursos naturals per explotar, valor estratègic (ja hi ha una important base militar americana) i el desgel per la crisi climàtica la pot revalorar molt. Ahir, mentre Trump se'n fotia del francès Emmanuel Macron públicament després de dies amenaçant diversos governs, Pedro Sánchez va denunciar el "precedent perillós" de l'atac a Veneçuela i va afirmar que no pot acceptar que no es respecti la legalitat internacional i amenaci un aliat com Dinamarca. De fet, ell i els principals líders europeus de l'OTAN van emetre ahir un comunicat recordant els seus esforços pressupostaris, instant els americans al consens i defensant la sobirania grenlandesa.

A l'Europa desunida i debilitada -gairebé en fallida política- i amb governs tenallats -fins i tot ocupats- pels aliats de Trump, no li convé la llei del més fort. No li interessa a Espanya (i, per cert, tampoc si se'n vol sortir a l'independentisme català, que no té gaire a oferir als Estats Units ni a cap potència), però és evident que s'imposa passar dels comunicats als fets abans que sigui tard. Si es vol evitar el vassallatge, la reacció obliga a revisar aliances històriques i a enfortir (no serà barat) estructures de defensa i polítiques. En aquest món boig sense normes i en el banquet que organitzen els Estats Units, Rússia i la Xina sense atendre el multilateralisme, o es busquen i creen -amb el cost que sigui- incentius per recuperar-lo o has de ser el quart en seure a taula. Altrament, pots acabar sent part del seu menú.

Espero que, malgrat tot, hàgiu passat bones festes i començat bé l'any i que el 2026 ens porti bones notícies i canvis positius. Ens hi posem!

Avui no et perdis

• Un any amb aroma electoral: tots els interrogants del 2026; per Oriol March.
• Entrevista a Rafael Argullol: «Davant el nihilisme i l'apatia, un nou humanisme és l'única sortida»; per Pep Martí.
• Primícia: Barcelona respondrà a la marxa del The District amb la creació d'una fira sobre «habitatge assequible»; per David Cobo.
• Marchena, sense més asos a la màniga?; per Bernat Surroca.
• Cap a on vas, TV3?; per Víctor Rodrigo.

El passadís

Una de les cavalcades de reis més lluïdes del país és la d'Igualada on, amb escales, els patges pugen a les cases a entregar els regals. La festa és grossa i compta cada any amb un convidat institucional. Enguany ha estat el líder del PNB, Aitor Esteban, un dels polítics més influents a l'Estat. Resulta que part de la família de l'esposa del president de l'Euskadi Buru Batzar, la també dirigent del partit Itxaso Atutxa, viu a la capital de l'Anoia i hi eren per passar uns dies de descans nadalenc. Marc Castells, l'alcalde de Junts però que va bastant per lliure i que no s'ha mogut mai de les coordenades de l'antiga Convergència, estava, lògicament, més que satisfet amb el seu regal de reis en forma convidat.     

Vist i llegit

La caiguda en desgràcia de María Corina Machado, la líder opositora a Veneçuela, ha estat sonada. Trump diu que no té suports i prefereix posar a prova Delcy Rodríguez abans de promoure-la a ella (que ja s'hi veia) o a Edmundo González malgrat que els dos opositors han rebut suports explícits dels desubicats líders conservadors europeus i d'altres que en teoria no en són, com Felipe González. Machado no tira la tovallola perquè sap que l'escenari és inestable i s'intenta fer perdonar pel líder americà, que segons el The Washington Post està ofès amb ella perquè no va renunciar fa unes setmanes al Premi Nobel de la Pau que ell anhelava.

Sobre la caiguda i "el rebuig" a Machado us aconsello aquesta peça d'Andy Robinson a La Vanguardia amb diverses claus,com ara el descens de popularitat, i fonts per entendre-ho. "En barris populars no podia ser vista com 'la portaveu del canvi' per la seva imatge i llenguatge elitista", escriu. 

Recordem

Demà farà 108 anys que un 8 de gener de l'any 1918 al Congrés els Estats Units el president Woodrow Wilson pronunciava el seu famós discurs dels 14 punts que establia regles del joc per a tots els països (entre ells el dret a l'autodeterminació, el desarmament, l'abolició de la diplomàcia secreta o la creació de la Societat de Nacions) després de la Primera Guerra Mundial. La Societat de Nacions va donar peu a les Nacions Unides després de la Segona Guerra Mundial, amb seu permanent a Nova York. Tot i el seu intervencionisme a Amèrica Llatina, Wilson, un progressista liberal, va rebre el Premi Nobel de la Pau el 1919. No crec que el govern Trump recordi l'efemèride. Aquest vídeo explica com funcionava la Societat de Nacions.    

[Si t'ha interessat El Despertador i no hi estàs subscrit, fes-ho aquí i el rebràs cada matí]