La democràcia interna és un repte de qualsevol organització, també dels partits. Quan hi ha consens, es tracta de reforçar líders o d'exposar i contrastar idees és positiva i tots els implicats la promouen i exhibeixen. Però quan venen mal dades i hi ha garrotades tothom intenta defugir-la o amagar-la i la veu com un joc de restes. A les formacions d'esquerres, que solen tenir votants i militants més exigents en aquests assumptes, els crea molts maldecaps. Als de la dreta i l'extrema dreta no tants per més que a alguns els molesti constatar-ho.
El cas més extrem és Vox. Darrerament, ha expulsat el seu exsecretari general i portaveu a Madrid, Javier Ortega Smith, i el seu líder a Múrcia, José Ángel Antelo. Han deixat el partit entre denúncies de manca de democràcia interna i de males pràctiques i cabdillisme que no són noves. Però, malgrat que els conflictes arriben de dos dels territoris on la formació és més forta, això no els genera cap problema i el partit de Santiago Abascal. El seu electorat es mou per altres incentius i van com un tro a les enquestes. És possible que diumenge en tinguem una nova mostra a Castella i Lleó, on podran collar encara més el PP en la línia del que ja estan fent a Extremadura i a l'Aragó.
A l'espai de la dreta crida també poderosament l'atenció el que passa al PP català, que lidera Alejandro Fernández, un polític de verb esmolat, hàbil en el discurs i a qui la direcció estatal del partit mai no ha posat les coses fàcils. Des del 2018 no celebra un congrés i Pablo Casado primer i Alberto Núñez Feijóo no han cregut necessari preguntar als seus abnegats militants quin líder prefereixen a Catalunya i quina ha de ser la línia política. I n'estic segur que més d'un i de dos lectors compartiran que és increïble que això passi en un partit amb 15 escons al Parlament i que el context polític al país ha canviat força des d'aleshores. Si féssim un repàs ens marejaríem del que ha passat en vuit anys.
El partit a Catalunya no ha conegut mai la pau interna. Les famílies (en el sentit literal si ens referim als Montserrat o als Fernández Díaz) mai han enterrat les destrals de guerra, els outsiders com Xavier García Albiol no es deixen domar fàcilment, i altres com Daniel Sirera, que sempre busca el lloc oportú, han buscat enfortir-se enmig de la sorda pugna entre Génova i Fernández.
La situació, però, ha començat a canviar. També perquè Feijóo, que no les té totes per arribar en pau a les generals atesa la fragilitat del seu lideratge i la creixent incidència de Vox, no vol més problemes. I tampoc veu clares opcions com Manuel Reyes, Dolors Montserrat o el mateix Sirera ni està content amb els diputats catalans al Congrés. D'aquí que Alejandro Fernández tingui ara millors perspectives de les que ha tingut fins ara i, tal com explica Pep Martí en aquesta informació, hagi passat de ser un líder no volgut a un líder tolerat. No cometre errades i no poder ser acusat d'incoherent l'ha convertit en un mal menor per Madrid.
El problema del PP català no és el seu líder o que algunes de les seves posicions en temes com la llengua o la gestió de la Generalitat siguin extemporànies, sinó que la seva incidència política és nul·la. Per això puja o baixa només en funció de l'estat de forma de la marca estatal, no té una narrativa pròpia i ha de passar vergonya en temes com les inversions o el finançament. Només es fa notar per bloquejar, com va passar a Barcelona el 2023 quan, amb els Comuns, va regalar els vots a Jaume Collboni per ser alcalde i impedir que ho fos Xavier Trias, que havia guanyat les eleccions. Però, llevat d'algun ajuntament, com és el cas de Badalona, no formen part de cap equació per al Govern o pacte important.
Fa anys que dura i ara han hagut d'incorporar la competència amb els ultres de Vox, a qui Fernández confronta més del que sol fer-ho el seu partit, que ha alimentat a Espanya el marc que ara els propulsa. Josep Piqué va intentar, amb el gir catalanista que la dupla Acebes-Zaplana va frustrar, trencar aquesta tendència. El partit va guanyar veu a Catalunya i fins i tot va estar a punt de tenir una caixa pròpia separada de la Génova, que aleshores, per cert, gestionava l'inefable Luis Bárcenas. No va passar i ara ja ni tan sols per fer congressos estan.
Avui no et perdis
- Educació apuja l'aposta amb el salari: convenç CCOO i UGT però indigna la resta de sindicats; per David Cobo.
- Totes les línies de Rodalies tenen greus problemes 50 dies després de l'accident de Gelida; per Arnau Urgell i Vidal.
- La imatge més esperada: el campanar de Sau, cobert d’aigua; per Arnau Urgell i Vidal.
- Crònica: La pitjor elecció per a Trump: com afectarà la tria del fill de Khamenei en la guerra a l'Iran?; per Pep Martí i Vallverdú.
- Futbolítica: Newcastle: futbol, cervesa i classe obrera; per Ramon Usall.
El passadís
El Govern va signar ahir un acord amb CCOO i UGT per millorar les condicions laborals i retributives del professorat. L'executiu de Salvador Illa intentava així amb les dues centrals que li són més properes (i que són la tercera i la sisena força a l'escola pública) esquerdar la unitat sindical després d'anys de protestes i malestar, atreure els dos majoritaris (els corporatius USTEC i ASPEPC), i evitar les vagues de dos dies previstes per la setmana vinent. Tal va ser ahir la química entre els sindicats signants i el Govern del PSC que el Departament d'Educació i CCOO van enviar a la premsa, amb pocs minuts de diferència, un text de valoració del pacte pràcticament idèntic. Uns i altres van titllar-lo d'"històric per al futur de l'educació a Catalunya" i van assenyalar-ne les mateixes virtuts.
Vist i llegit
Les entrevistes poden ser un estira-i-arronsa entre entrevistador i entrevistat per contrastar afirmacions o, si es genera un clima de confiança, el protagonista es pot deixar anar i obrir-se. Però, de vegades, l'entrevistat es rebota, no vol respondre i el periodista no pot o no vol reconduir-ho. Davant d'això apareix el dubte de si desar l'entrevista al calaix, mirar de salvar-la amb molta edició, o exhibir el drama amb cruesa. Això darrer és el que, en favor de l'espectacle, ha fet al Diari de Girona Albert Soler amb l'escriptor David Uclés, guanyador del darrer Premi Nadal. No deixa indiferent. El titular -"Vull que posi que no em sento còmode amb l'entrevista"- prepara el lector per al que ve. El moment més estel·lar és aquesta resposta de l'escriptor després d'aixecar-se a mitja conversa: "Tinc una arrítmia i he tingut dues taquicàrdies quan he anat al lavabo. No és broma, l’hi juro. He donat més de 700 entrevistes, he estat en tots els mitjans, però això és una bateria indecent en la qual les respostes ja són aquí", etziba. La podeu llegir aquí sencera.
Recordem
Aquesta tarda s'inicien els actes de commemoració dels 150 anys del naixement de Josep Irla i Bosch. Serà en un acte al Palau de la Generalitat, amb el president Salvador Illa, el president del Parlament Josep Rull, i el líder d'ERC Oriol Junqueras. Pot ser que a més d'un lector, aquest nom els digui poc o no en sàpiguen molt de qui va ser destacat dirigent d'Esquerra i president del Parlament i de la Generalitat durant catorze anys. Irla va ser el president d'una Catalunya derrotada, just després de l'afusellament de Companys el 1940.
A l'exili més dur va viure l'ocupació alemanya i les batusses eternes entre republicans, mentre era cada cop més difícil mantenir l'autoritat de la institució catalana. Irla va dimitir el 1954 i el va succeir Josep Tarradellas. No va poder viure la recuperació de les llibertats i de la Generalitat que va presidir i que avui el reivindica. Pep Martí en publicarà una semblança i també la crònica de l'acte. Però us deixo aquest "Memòria Nacional" de Josep-Lluís Carod-Rovira sobre el president oblidat per a que us aneu situant.
