La relació de Foment de Treball, la gran patronal que presideix Josep Sánchez Llibre, un dirigent empresarial amb un evident perfil polític pel seu passat com a dirigent d'Unió i diputat, amb el govern de Salvador Illa ha patit alts i baixos. El líder del PSC va fer oposició i va arribar a Palau amb el suport pràcticament explícit de Foment i d'altres agents de l'establishment. Els empresaris afirmaven que calia girar full dels governs independentistes -més encara si, com era el cas, els liderava ERC- i se sentien tremendament còmodes amb l'agenda business friendly del PSC en temes com el turisme, les infraestructures o l'habitatge. Es resignaven al desacord en matèria fiscal.
Les primeres passes d'Illa a Palau i de Jaume Collboni a l'Ajuntament de Barcelona en matèria regulatòria ja van fer que els pugés la mosca al nas. Les prevencions van avançar en paral·lel a la represa de les relacions amb Junts. La patronal, que sempre ha demanat "estabilitat" i evitar enfrontaments, havia tingut, lògicament, bones relacions amb CiU, però el gir rupturista i l'acostament a forces progressistes o fins i tot socialistes com la CUP durant el procés va derivar en una topada virulenta si es repassa l'hemeroteca. L'espanyolisme de Joaquim Gay de Montellà, antecessor de Sánchez Llibre, va acabar d'inflamar-ho tot.
La correlació de forces al Congrés va propiciar un cert desgel que el gir dretà de Junts va acabar de facilitar. El grup de Míriam Nogueras defensa de forma nítida les posicions de la patronal en temes com la política d'habitatge, la negativa a la reducció de la jornada laboral o l'eliminació dels impostos especials a les energètiques. Les peticions de Foment o d'altres patronals solen ser fàcilment defensades pels set diputats nacionalistes. El PNB, i sobretot Junts, han actuat, per ideologia i voluntat de marcar perfil, com a element moderador de les polítiques progressistes del govern PSOE-Sumar i la lluna de mel entre Sánchez Llibre i Nogueras és total.
El refredament amb els socialistes i el retrobament amb Junts va fer que, provocant un fort enuig a Illa i el seu Govern, Foment critiqués per insuficient l'acord de finançament. Finalment, però, les gestions d'altres actors, com ara la Cambra, van propiciar una posició conjunta i més matisada de tot el món patronal català. I després va venir la previsible pressió a ERC -aquí en companyia de PIMEC, CCOO i UGT- per aprovar els pressupostos obviant aspectes pendents del model de finançament acordat l'estiu de 2024 entre els socialistes i els republicans, com ara la recaptació del 100% de l'IRPF.
El cas és que ahir la patronal va demanar, a més de pressupostos i estabilitat, desistir de la voluntat del govern de regular l'habitatge. Unes mesures que Illa i els seus socis, els Comuns i ERC, volen que acompanyi l'impuls a la construcció per garantir una actuació integral davant el primer problema dels ciutadans de Catalunya. Sánchez Llibre va amenaçar ahir de portar al Tribunal Constitucional la normativa contra la compra especulativa d'habitatge que, tal com expliquem avui, sintonitza amb la majoria social del país.
Però és evident que, si més no políticament, Foment també ha fet un cert -i necessari- aterratge a la realitat. El seu líder va indicar que si Junqueras no vol aprovar pressupostos perquè el govern espanyol no vol confirmar els compromisos adquirits, Illa ha de mirar cap a Junts per fer-ho possible. Aquest ha estat durant aquests mesos el problema de la patronal. L'agenda d'Illa i Collboni a l'oposició que tant agradava als empresaris només es podia implementar en dos supòsits: majoria absoluta o pactes amb Junts. I els socialistes governen en solitari i amb pocs diputats i regidors a Catalunya i a Barcelona i han de pactar amb ERC i els Comuns, que Sánchez Llibre lamenta que imposin una agenda "filocomunista". Els juntaires, a diferència del que fan a Madrid, no estan disposats a arribar a acords.
Sánchez Llibre vol pressupostos i vol que, si cal, Illa s'entengui amb els postconvergents. El seu principi de realitat hauria, però, d'incorporar una pregunta: és possible que Junts salvi els comptes del PSC sense, com a mínim, complir el que, en matèria de finançament, va acordar Esquerra i que ja va ser titllat d'insuficient per Puigdemont i Sánchez Llibre? I després tal vegada s'hauria de plantejar també a qui i en quina direcció pressionar. No passaria res per alçar una mica més la veu davant el govern de l'Estat i els seus incompliments.
Avui no et perdis
- Primícia: Més del 60% dels catalans avala la prohibició de la compra especulativa d'habitatge; per Lluís Girona.
- Entrevista a Joan Amorós (Ferrmed): «L'actual crisi ferroviària quedarà curta d'aquí a uns anys»; per Arnau Urgell.
- Mediapro comença el seu «pla endreça»: fitxa Enric Hernàndez i ERO a la vista; per Guillem Delso.
- L'enèsima reinvenció professional d'Albert Rivera; per Marc Descals.
- Com ens afectarà la guerra contra l'Iran?; per Pep Martí.
El passadís
Dia intens per als precandidats a les eleccions del Barça. Joan Laporta i Víctor Font van passar sobrats el tall i, per un marge molt estret, també ho va fer Marc Ciria. El recompte va constatar que, per ara, està més mobilitzada l'oposició que el laportisme i que la campanya pot donar de sí. Destacats dirigents de Junts han donat aquests dies suport a Laporta tot i que Font també compta amb destacades personalitats d'aquest espai. La resta de partits no són tan visibles en aquestes eleccions del Barça. Ahir el regidor dels Comuns a Barcelona Pau González va donar el seu aval a Laporta i fins i tot es va fotografiar amb ell per explicitar-ho.
Vist i llegit
L'atac dels Estats Units i Israel contra l'Iran, que ha eliminat el guia suprem del país i un grup dels seus col·laboradors, però també ha causat la mort de centenars de civils, planteja l'interrogant de com evolucionarà la situació política iraniana. Vicenç Fisas, prestigiós analista de conflictes, ha escrit un article a La Vanguardia on es pregunta si és possible una transició política a l'Iran. Fisas considera que, com ha passat històricament, les campanyes militars foranes no solen facilitar les reformes internes, sinó que solen cohesionar els règims. L'analista enumera la necessitat que es donin un seguit de passes, com l'aliança del clergat més moderat i els militars reformistes, la capacitat de l'oposició per oferir una alternativa creïble i que no s'exclogui la branca vinculada al règim que no hagi comès crims. Fisas es pregunta si els nord-americans i els israelians han pensat en això i suggereix que el govern de transició que hauria de sorgir no estigués tutelat per cap junta de pau trumpista.
Recordem
Continuem amb els recordatoris vinculats a una Transició que no va ser tan exemplar ni tan pacífica com ha explicat el relat oficial. Avui fa cinquanta anys de la massacre de Vitòria. Aquell 3 de març de 1976, durant una jornada de vaga, una assemblea de treballadors es reunia en una església a la capital basca. La policia armada els va desallotjar de forma violenta provocant cinc morts i 150 ferits. No se'ls ha reparat i els responsables de la matança, Manuel Fraga Iribarne, llavors ministre de la Governació, i Rodolfo Martín Villa, ministre de Relacions Sindicals, mai van assumir responsabilitats polítiques o penals tot i les nombroses denúncies i van continuar fent carrera política i empresarial com si res. De fet, el Parlament basc encara ara demana que l'Estat demani perdó i repari les víctimes. El 3 de març va inspirar la colpidora cançó Campanades a morts de Lluís Llach i el combatiu No olvidamos dels vitorians Soziedad Alkoholika.
