El 23-F, del qual avui commemorem 45 anys, és un capítol especialment vistós i morbós de la història d'Espanya que n'explica l'abundant filmografia. Vistós perquè, a finals del segle XX, no era una estampa normal ni homologable. Uniformats amb tricorni de xarol i pistola en mà segrestant la sessió d’investidura d’un parlament democràtic, mentre militars colpistes intentaven desfer el nus i el rei rumiava què fer. I morbós perquè encara crea certa controvèrsia en els historiadors. No se sap què se'n va fer de les gravacions del cop, encara no s'ha aixecat el secret (la llei franquista de secrets oficials fa que no es desclassifiquin documents del CNI o el sumari), i tampoc està del tot clar el rol de Joan Carles I en els mesos previs malgrat que el desenllaç el va convertir en "salvador" de la democràcia.

[Si vols rebre El Despertador i no hi estàs subscrit, fes-ho aquí i el rebràs cada matí]

Aquell cop d'estat va arribar en un context de molta tensió política i social també marcat per les accions d'ETA, que intentava desestabilitzar la jove democràcia per forçar un canvi en les regles del joc que la Transició havia evitat. El 1981 s’havia instal·lat la idea que, si no hi havia un canvi que temperés el procés democratitzador i la descentralització, podia produir-se una involució dura i violenta. I fins i tot un retorn al franquisme. 

El general Alfonso Armada, hàbil, ben connectat i ambiciós, es va moure en les bambolines i va aprofitar les ambigüitats del rei i el seu distanciament amb Adolfo Suárez per alimentar la causa d'un govern de concentració liderat per ell. Hi hauria sumat a diversos partits, des de sectors de la UCD, el PSOE i el PCE, fins a la gran patronal que aleshores presidia Carles Ferrer Salat. 

Però com expliquen l'historiador Andreu Mayayo i l'escriptor i el tinent coronel Javier Fernández en aquest reportatge de Pep Martí, el fet que Tejero, que havia estat utilitzat per forçar la situació, no acceptés l'anomenada "solució Armada" ho va acabar de frustrar tot. L'operació ja s'havia debilitat perquè Suárez havia sortit d'escena i tot va acabar aquella nit quan, després de borbonejar durant mesos, el rei va evitar el suport al cop i es van acabar fent enrere la majoria dels partidaris d'un De Gaulle espanyol.

El cop d'estat, però, va tenir impacte. El més positiu, la inevitable renovació de la cúpula militar franquista, un procés liderat per Narcís Serra i necessari per a la plena integració a l'OTAN i l'entrada a la UE. Els més negatius són encara ara visibles. Es va alentir el procés descentralitzador i el 1982 es va aprovar la LOAPA per "harmonitzar" el procés autonòmic gràcies a un pacte entre la UCD i el PSOE. El Tribunal Constitucional -que amb els anys també va fer la seva particular involució- la va frenar, però s'acabaria aplicant per la via dels fets amb l'anomenat cafè per a tothom. 

Es va dibuixar un terreny de joc que ha patit poques alteracions. És el que avui dificulta, per exemple i entre altres factors, el compliment de l’acord perquè Catalunya recapti el 100% de l’IRPF. I, en conseqüència, que Salvador Illa pugui tenir pressupostos amb els vots d’ERC. Veurem si el president i Oriol Junqueras poden fer complir al govern espanyol, retrobar-se i refer les confiances aquests dies.

I la por als militars i el descontentament del franquisme sociològic va ajornar el desmuntatge o la revisió d'algunes estructures funcionarials, policials i judicials heretades del règim. L’anomenat estat profund va quedar gairebé intacte i impune. I això explica vergonyes democràtiques com l’operació Catalunya. Sense aquesta, per exemple, no s’entén del tot l’abast del cas Pujol que es jutja aquests mesos. Aquesta setmana algunes cares de la "policia patriòtica" (espanyola, és clar) desfilaran per l'Audiència Nacional. Del 23-F encara n'hem de saber coses, però les conseqüències són visibles perquè va ser oportunament aprofitat en contra d'una democràcia de més qualitat i amb més llibertats.

Avui no et perdis

• Dades: La Catalunya que arriba més escanyada a final de mes viu a l'Ebre i Ponent; per David Cobo.
• Anàlisi: La prohibició del burca i el nicab, una oportunitat per a les esquerres; per Roger Pi de Cabanyes.
• La paradoxa Puigdemont: trencar era part de la negociació; per Oriol March.
• Incògnites municipals (1/15): Sílvia Paneque serà la candidata del PSC a Girona?; per Bernat Surroca.
• Entrevista a Sígfrid Gras (TV3): «La nostra raó d'existir és l'imaginari nacional català i, per sobre de tot, la llengua»; per Víctor Rodrigo i Ferran Casas.

El passadís

L'anguila és una espècie en col·lapse. Malgrat això, l'estat espanyol continua sense declarar-la en perill d'extinció. El director general de Pesca, Antoni Espanya, va celebrar la setmana passada que es pugui continuar capturant, malgrat que molts xefs es neguen a cuinar-la. Biòleg de formació va ser candidat del PSC a Amposta en dues ocasions -i ha ocupat diversos càrrecs de confiança tant d'Agricultura com del Ministeri de Transició Ecològica. L'alt càrrec també és pare de Cèlia Espanya, la coneguda creadora de contingut que ha protagonitzat Lo repte a la plataforma 3cat. Una sèrie on mostra el seu vessant més esportiu, una afició que competeix amb el seu pare. El director general també té un repte: justificar que mantenir la pesca de l'anguila no n'acabi provocant l'extinció.

Vist i llegit

La crisi de l'habitatge s'explica per la gentrificació, la pèrdua de poder adquisitiu dels treballadors, el creixement demogràfic i l'abalançament de la inversió i l'estalvi en l'habitatge. Però també pels canvis socials. Cada cop hi ha més persones que, gràcies als nous models relacionals, de família o a l'allargament de l'esperança de vida, viuen soles. Els habitatges unipersonals ja gairebé són majoria a Espanya i en una dècada seran una de cada tres. Això provoca també un desafiament per afrontar les cures de la gent gran. De tot plegat ofereix dades i opinions interessants aquest reportatge de Laura Prieto Gallego a Público.    

Pilota a l'olla

Avui no va de futbol. Va d'esports de muntanya. Perquè Oriol Cardona ha tancat la seva participació als Jocs d'Hivern de Milà-Cortina amb dues medalles, una d'or i una de bronze. Se suma als èxits anteriors de Queralt Castellet o Martin Fourcade. Més enllà del fet que cal lamentar de no tenir el dret a competir amb Catalunya i de ni tan sols poder exhibir banderes a la grada, és una bona notícia per a l'esport del nostre país. I una prova de l'encert de la Federació d'Entitats Excursionistes de Catalunya (FEEC), que va crear centres de tecnificació que expliquen els èxits dels nostres esportistes en l'esquí de muntanya. Un d'ells és el Centre de Tecnificació d’Esquí de Muntanya de Catalunya (CTEMC), constituït el 1997 i d'on van sortir Kilian Jornet i Mireia Miró, però també Marc Pinsach, Marc Solà, Marta Garcia Farrés, o la nova fornada liderada per Ot Ferrer i Maria Costa. Llarga vida a l'esport català, que ens dona alegries en totes les disciplines, i a les seves estructures. 

[Si t'ha interessat El Despertador i no hi estàs subscrit, fes-ho aquí i el rebràs cada matí]