Manifestació contra la LOAPA al passeig de Gràcia de Barcelona, el 14 de març de 1982. Foto: Robert/Observatori de la Vida Quotidiana.

Tal dia com avui de fa 30 anys, el diumenge 14 de març de 1982, milers de catalans van manifestar-se a Barcelona contra la Llei Orgànica d'Harmonització del Procés Autonòmic, popularment coneguda com a LOAPA, convocats per la Crida a la Solidaritat en Defensa de la Llengua, la Cultura i la Nació Catalanes, la Crida. Promoguda pel govern espanyol de Felipe González, la llei pretenia recuperar per a l'Estat tot un seguit de competències transferides a les autonomies en el marc de la Transició. "La LOAPA va ser una continuació, per la via legal, de l'intent de cop d'estat del 1981. Trenta anys després, ho tornen a intentar", assegura Àngel Colom, un dels fundadors de la Crida i llavors portaveu de l'entitat.

"Fer comparacions entre llavors i ara no és fàcil. Sí que va ser una manifestació contundent, una de les grans de l'inici de l'etapa democràtica de Catalunya, tot i que el PSC ens va voler convèncer, fins l'últim minut, que no calia fer-se", exposa. "Tot i que la LOAPA va fracassar, als dos grans partits espanyols no els van passar les ganes de canviar l'Estat i posar en qüestió els guanys aconseguits per Catalunya", reflexiona. I rebla: "Aquest procés actual de recentralització de la fiscalitat, la manca de serveis i infraestructures que l'Estat ofereix a Catalunya..., tot això s'assembla molt a la LOAPA."

"A partir d'aquella gran manifestació, la política va canviar. El balanç que se'n pot fer és totalment positiu, perquè va donar energia al front del "No" i el govern espanyol va veure que no podia tirar endavant el projecte sense Catalunya", sosté Colom.

En el mateix sentit s'expressa un altre dels fundadors de l'entitat, Aureli Argemí: "Va ser un gran èxit. I, vist amb perspectiva, encara més, perquè hem passat de la por de dir públicament que som una nació a omplir tot el Palau Sant Jordi reclamant la independència."

Hi coincideix, en part, el llavors militant d'Independentistes dels Països Catalans (IPC) Carles Castellanos, que en acabar la manifestació va ser detingut i empresonat durant gairebé un mes per un delicte de "revel·lió" per haver sostingut una pancarta amb el lema Independència, juntament amb cinc companys més de partit. "Hem avançat, claríssimament. En aquella època, els que ens manifestàvem independentistes érem només uns centenars de persones. Ningú deia que estigués prohibit dur una estelada pel carrer, però la policia et perseguia, t'atonyinava i te la prenia. La Crida mateix ni tan sols va acceptar posar el mot Autodeterminació a la pancarta", exposa.

Argemí reconeix que va haver-hi tensions a l'hora de pactar el lema que obriria la marxa: "Uns defensaven salvar l'autonomia i, d'altres, la necessitat de superar-la. Segurament, aquell no era el millor moment per dir gaire cosa més que "No a la LOAPA", el lema definitiu."

"El PSC va triar Felipe"

Colom veu la manifestació d'avui fa 30 anys com el moment de ruptura en què el PSC va decidir prioritzar les consignes de Madrid a la defensa dels interessos dels catalans. "El 1981 vam omplir el Camp Nou amb el suport de tots els partits catalans, excepte lògicament dels que aplegaven els post-franquistes. En canvi, el 1982, el PSC va triar Felipe, no pas Catalunya, dissortadament. Simbòlicament, és l'inici del distanciament del PSC amb el catalanisme en general. La direcció socialista catalana d'aleshores ens va dir: "Us garantim que no la fareu, la manifestació!" I la vam fer, i va ser una de les marxes més grans de l'inici de la democràcia", exposa. "A més, cal tenir en compte que el PSC d'aleshores era bastant més potent que no pas el d'ara...", afegeix.

"La LOAPA, amb el suport dels socialistes, era una renúncia més respecte l'objectiu de l'Assemblea de Catalunya de reclamar el dret de decidir per nosaltres mateixos", exposa Argemí. I Castellanos sentencia: "Amb el temps han anat aflorant les contradiccions que els independentistes ja assenyalàvem llavors. CiU va donar suport actiu a la manifestació, però no es podia parlar d'independència. Era un tema tabú."

"Aquella manifestació, com d'altres al llarg de la nostra història recent, ha demostrat dues coses. D'una banda, que les grans manifestacions acaben donant grans resulats, tot i que potser es tarda un temps en veure'ls. Per exemple, la del 10-J del 2010 marca un clar abans i un després a CiU, que fa un gir nítid cap a l'independentisme. De l'altra, que si Catalunya va plegada, se'n surt", conclou Colom.