“El fiscal general de l'Estat és innocent, i més encara després del que vam veure al judici”. Així de contundent es mostrava Pedro Sánchez en una entrevista a El País el diumenge 9 de novembre amb una frase que el principal diari de l'Estat va triar per obrir la seva portada. Sempre quedarà el dubte de si el president espanyol creia realment que Álvaro García Ortiz ho tenia tot de cara per ser absolt o si tot plegat era una maniobra per pressionar l'alta judicatura.
El cas és que no ha anat bé, que Isabel Díaz Ayuso (i, per tant, la seva parella, l'evasor fiscal Alberto González Amador) són intocables. Filtrés o no la informació -les proves eren, com a mínim, dèbils-, el fiscal general es va equivocar perquè va baixar al fang contra les mentides i les campanyes de manipulació del cardenal Richelieu de fireta madrileny, Miguel Ángel Rodríguez.
A jutges i fiscals, sobretot si formen part de les omnímodes majories conservadores o ultraconservadores del ram, no els passa res quan filtren sumaris, sentències, informes policials o qualsevol altra informació o procediment a la premsa. García Ortiz va obviar la seva posició crítica i, sobretot, el context polític, judicial i mediàtic de la capital espanyola. Ara, inhabilitat en una ràpida sentència de la sala penal del Tribunal Suprem -que controla la dreta manu militari- haurà de dimitir i Sánchez triarà substitut.
La seva sortida fa més gran encara la via d'aigua que, pel flanc judicial, se li ha obert a l'executiu de Sánchez. A la caiguda d'un Fiscal per qui ell i els seus posaven la mà al foc, se li suma el cas de Santos Cerdán i José Luis Ábalos amb l'ombra creixent de cobrament de comissions i, tal vegada, de finançament irregular del partit, i els de la seva dona i el seu germà. No sembla que el "i tu més" de cada sessió de control amb el PP sigui suficient per frenar el desprestigi. Pel que sí que és útil és per continuar engreixant a Vox, que segons el CIS ja frega el 20% de vot. Alberto Núñez Feijóo no acaba de quallar com alternativa.
Via d'aigua judicial i via d'aigua política
La judicial és una via d'aigua que se suma a una altra, la de la pèrdua de suports polítics pels incompliments i els càlculs electorals de socis com Junts o Podem. Cada ple del Congrés és un Vietnam pel govern del PSOE i Sumar, que ha hagut de suar de valent per tirar endavant algunes lleis, n'ha desat altres al calaix i no tindrà pressupostos el 2026. El trencament de Carles Puigdemont amb el PSOE, si bé per ara té pocs efectes, farà més gran el forat per més que Sánchez intenti amorosir la relació.
Sánchez és víctima de la seva inacció. Quan el maig de 2024, en plena campanya catalana, el president, aclaparat per les investigacions contra la seva esposa, es va agafar uns dies de reflexió i va decidir seguir semblava que posaria en marxa un pla de regeneració. Es va anunciar, però ha tingut una plasmació ben escassa més enllà de mesures per perseguir les mentides o una tímida reforma de la llei orgànica del Poder Judicial per reforçar la Fiscalia i reformar l'acusació popular. Veurem si s'aproven i amb quin abast.
Ocasions per reiniciar
El passat juny, la corrupció esquitxava Cerdán, número dos del PSOE i negociador amb Junts. A diferència del que han fet amb García Ortiz, Sánchez i el PSOE el van deixar caure immediatament obrint una forta crisi. Semblava, aquest cop sí, que era l'ocasió per reiniciar la legislatura i va obrir una ronda de consultes amb els socis per parlar-ne. Però tampoc en va sortir res.
Sánchez és hàbil en les aparicions públiques, reparteix diners perquè les dades de l'economia són bones i es recapten més impostos més que mai, però no ha gosat prendre la iniciativa política per acabar amb la màquina del fang que alimenten Ayuso i les dretes, i que utilitzen els poders durs de l'Estat per castigar-lo. Els que ja van fer guerra bruta contra els independentistes i contra Podem, ara la fan contra ell i exploten, a més, la poca traça i els estàndards ètics baixos d'alguns membres de la seva família política. Tenen la mateixa impunitat i patrocinis, la sensació que a Sánchez li queda poc, un marc legal que no els és advers, i un estol de mitjans i alts funcionaris patriòtics disposats al que calgui ("el que pugui fer, que faci" va proclamar José María Aznar) per fer-lo caure i aplanar el camí a un govern PP-Vox.
Entendre's amb qui també ho ha patit
Per desarmar-los, Sánchez podia fer canvis i prendre la iniciativa, d'entrada rellevant ministres com Fernando Grande-Marlaska o Margarita Robles, que sovint fan una defensa corporativa d'aquest estat profund que degrada la democràcia espanyola. I reformar la llei orgànica del Poder Judicial, la del CNI, la de secrets oficials, la de Cossos i Forces de Seguretat de l'Estat i algunes més era una via. Tenia i té els vots per fer-ho, perquè la persecució (fins i tot parlen de lawfare) que ara pateixen els socialistes l'han patida abans tots els socis d'investidura, siguin catalans, bascos o Podem. Els passava, amb penes de presó i de telediari, o amb instruccions vergonyoses, mentre el PSOE mirava cap a una altra banda i esperava collir-ne algun fruit.
La coherència i les complicitats
És possible que ser valent i concretar no li hagués servit per fer net del tot (el Madrid DF i el que representa està molt musculat), però hauria estat coherent i hauria mantingut complicitats a la seva esquerra i a la perifèria. Complir els acords amb els socis (¿ho farà amb el finançament singular? ¿I, en cas que ho faci, arribarà a temps?) i apostar per una regeneració pendent des de la Transició -i que cada cop s'encareix més- era una bona via per fer la travessa sense amb vies d'aigua suportables.
Dimecres, davant els nous indicis de cobrament de comissions de dirigents del PSOE i quan ningú esperava la caiguda imminent de García Ortiz, ERC i el PNB, socis lleials i conscients del cost de l'alternativa, ja van deixar caure la possibilitat d'exigir eleccions. Cada dia és més difícil que Sánchez arribi al port d'estiu del 2027 esgotant la legislatura i encara ho és més que ho faci amb opcions reals de poder tornar a formar govern.
